Un dels principals valors de l’atletisme és la resiliència, no deixar d’intentar-ho tot i les dificultats que et puguis trobar. Córrer 21 quilòmetres sense cap dificultat ja és, en el mateix sentit una dificultat molt gran, però fer-ho sense poder-hi veure, hi afegeix un punt d’heroïcitat indescriptible. El Quique Ortega i el David Camps són parella esportiva des de fa anys. El Quique, invident, té passió per l’esport, busca reptes, emocions i salta totes les barreres que li posen per davant, i córrer una Mitja Marató, no és res més que un gran plaer. En una hora i trenta-sis minuts, el Quique va completar el recorregut marcat per l’organització, una marca millor de la que ell mateix esperava. "Teníem l’objectiu de fer una hora i quaranta minuts, i tot i que se’ns ha espatllat el cronòmetre crec que ho hem aconseguit. Estem preparant junts la Marató de Barcelona i la veritat és que estem molt contents, ja fa temps que el David és el meu guia", explicava orgullós el Quique.
Els ulls del David són també els del Quique. Ell és el copilot, el guia i el que marca el camí, però el motor, l’ànima i el líder és el Quique. "És el Quique el que marca el ritme. Jo li vaig cantant tot el que veig a terra, ell és el corredor i jo sóc els seus ulls. Ningú tira de ningú. Jo no el puc pressionar, quan ho faig, ell em frena", explica el David. La complicitat en aquest cas és vital per entendre tot l’esforç que significa córrer vint-i-un quilòmetres enganxat a la mateixa persona. En aquest cas, l’admiració del David cap al Quique i viceversa és tan gran que tota la resta ve absolutament rodat. "La veritat és que el Quique és una màquina. Té molta empenta, intuïció i voluntat", assegura el David.
Un 10 per l’organització
Un dels aspectes clau en tot aquest procés són les facilitats que la prova posi als atletes amb algun tipus de discapacitat com el Quique. "La mitja de Terrassa té la categoria de discapacitat visual, i això és molt important a qualsevol cursa. Vull felicitar a l’organització", expressava.
La d’aquest any, ha estat la segona Mitja Marató de Terrassa que ha corregut el Quique. La primera, el 2016, la recorda molt més dura que enguany. "És la segona vegada que corro la Mitja de Terrassa, la primera va ser el 2016 i la recordo molt més dura. Ara m’agrada molt més el recorregut". Relacionat amb això, el David era la de ‘mateixa corda’ que el seu company. "L’itinerari és molt bonic, veus tota la ciutat i es fa distret", explicava.
Però la parella no s’atura aquí. A partir d’ara, tant el Quique com el David tenen nous objectius en ment. La Marató de Barcelona és el primer d’ells, però tots dos són ambiciosos i no es volen tancar portes a res, sinó tot el contrari. "Fa temps que correm junts i l’objectiu ara és fer algun duatló. O algun triatló….", explicava el Quique amb un somriure d’orella a orella i la mateixa ambició que un nen petit amb una joguina nova.
Una parella esportiva que trenca fronteres i demostra, una vegada més, que la voluntat no està subjecte als problemes.
