La història es va repetir i va tenir el mateix trist i inesperat final. Si el 24 de març d’aquest any, l’Atlètic perdia la final de la Copa del Rei de la temporada 2018-2019 a Madrid per 1 a 3 davant de l’RC Polo, gairebé nou mesos més tard, el 22 de desembre, els de Can Salas tornaven a caure a la final, en aquest cas la de l’exercici 2019-2020. La derrota de diumenge va ser, però, molt més dura. Especialment per dos motius: primer pel fet de jugar a casa davant de la seva afició i després perquè els homes de Xero Gasol semblaven tenir la final plenament controlada. Quedaven només tres minuts per acabar el partit i els homes de Xero Gasol guanyaven per 3 gols a 2 i semblaven tenir el partit controlat. La graderia de Can Salas es preparava ja per a celebrar el que hauria estat el setzè títol de Lliga de la seva història.
Però el destí va ser juganer i cruel amb el conjunt terrassenc. Els minuts i els segons finals han acabat sent determinants tantes i tantes vegades. I diumenge, enmig de la ventada, ho van tornar a ser. Si moltes altres vegades l’Atlètic ha protagonitzat remuntades imprevisibles sense amb prou feines temps, en aquesta finalíssima de la Copa del Rei la remuntada va ser a la inversa. En només tres minuts, el Polo que entrena un Roger Pallarols que ha crescut i s’ha format a Can Salas va ser capaç de revertir el marcador. Primer va empatar una final tremendament apassionant, de les més lluitades, emocionants i frenètiques que es recorden. Amb el 3 a 3 a l’electrònic tots dos equips van respirar. Semblava que volien amagar la bola per evitar qualsevol contrarietat de darrera hora que els impedís aferrar-se com a mínim a uns “shoot outs” ja coneguts per l’Atlètic, que havia passat les dues primeres rondes d’aquesta forma, primer davant del Complutense i després amb el Club de Campo.
el temps suspès
Mentre els darrers segons del darrer minut del darrer partit del darrer dia del torneig s’anaven desgranant de forma inexorable, els aficionats de l’Atlètic i del Polo vivien el partit amb el cor encongit. La bola viatjava d’una àrea a l’altra i quan quedaven 36 segons els col·legiats van assenyalar una falta a favor de l’RC Polo. El central argentí del conjunt barceloní Matías Rey va ser l’encarregat de servir el cop franc. No va respectar els cinc metres que ha de recórrer la bola abans d’entrar a l’àrea quan se serveix una falta. Els defensors sí que es van fer enrere, el que va donar avantatge a l’argentí, que va fer una passada a Marc Reyné, que va desviar la bola al calaix davant de la perplexitat dels jugadors, la banqueta i els aficionats de l’Atlètic, que van començar a protestar i no es van aturar fins minuts més tard.
Els àrbitres van donar validesa al gol i del 3 a 2 es va passar al 3 a 4 sense solució de continuïtat. Reyné, que ja va marcar a la final del mes de març a Madrid, igual que un Xavi Lleonart que va tornar a ser el millor del partit, va començar a córrer absolutament esperitat per llançar-se als peus de la seva afició. Quedaven 31 segons i Xero Gasol va treure el porter del camp per acabar atacant amb onze. Ignasi Torras va buscar el penal fins a dues vegades però no li van concedir. El xiulet final va coincidir amb una massiva protesta de tot l’Atlètic en bloc envers els àrbitres. Aliens a qualsevol mena de discussió, pertinent o no, els jugadors i el cos tècnic del Polo festejava el seu trenta-unè títol de Copa del Rei, el segon consecutiu i el primer amb Roger Pallarols a la banqueta.
una final trepidant
Més enllà del desenllaç, Atlètic i Polo van oferir als espectadors una de les finals més completes que es recorden. Tots dos equips ho van deixar tot sobre el camp: gols, passió, tensió, força, lluita i, evidentment, emoció. Als set minuts, Manu Bordas va obrir el marcador per als barcelonins en desviar a l’escaire un gran servei de David Alegre. Quatre minuts va necessitar l’Atlètic per respondre. Ho va fer Albert Beltrán, autor de dos dels tres gols locals, en desviar un penal-córner executat per Marc Sallés. El partit no oferia treva de cap mena i al minut 13 Jan Malgosa se’n va anar per l’esquerra i va signar un autèntic golàs de xut creuat. Abans d’acabar el primer quart, Marc Calzada es va haver de lluir davant d’un llançament d’un hiperactiu Xavi Lleonart.
tres a vuit en penals
L’aprofitament dels penals va acabar resultant definitiu. Mentre l’Atlètic en va llançar només tres, tot ells en els primers onze minuts, el Polo en va disposar a partir de llavors de vuit. I en va transformar dos. En el quart penal, Lleonart va desviar el tir de Borja Llorens per tornar a deixar la final en taules (2-2). El Polo defensava el títol i l’Atlètic el volia recuperar fos com fos. Amb l’empat a dos es va arribar al descans. Ja als darrers minuts del tercer quart, un excels Beltrán va batre Luis Calzado amb un xut de revés que va entrar per tot l’escaire i va fer embogir la parròquia local. Dos minuts més tard, Lleonart estavellava una bola al pal.
Estava clar que tot seguia obert i que tot es decidiria al final. I així va ser. Amb el 3 a 2, l’Atlètic no va saber gestionar l’avantatge. Va preferir deixar passar els minuts i el Polo va mossegar no una sinó dues vegades. I va guanyar la seva primera Copa del Rei a Can Salas.
>
