Terrassa no només porta afegit al seu ADN esportiu el segell de ser la ciutat més olímpica del món, sinó també la riquesa multidisciplinària del seu repertori competitiu. I en aquest escenari, porta destacant en els darrers anys un jugador de tennis platja que aviat podria entrar en el Top-10 mundial: Gerard Rodríguez Querol. Als 31 anys està signant un any espectacular que ha culminat fa uns dies proclamant-se campió del món als World Beach Games disputats a Doha, formant parella amb el canari Antomi Ramos. Abans d’aquesta competició, en el marc de la primera edició d’una espècie de Jocs Olímpics d’esports de platja, ocupava la posició 25 a la classificació mundial. La previsió és que en la propera actualització estigui fregant la desena plaça.
“No és un tema que m’hagi fet perdre la son mai”, explica Gerard Rodríguez en relació amb aquesta possibilitat de figurar en la llista dels deu millors. “Però ara que sóc tan a prop, lluitaré per aconseguir-ho. Seria una satisfacció i m’ajudaria a ser entre els quatre millors cap de sèrie en els tornejos internacionals. Sempre m’he posat metes a la meva vida i ara es tracta d’arribar a aquesta. Després podria ser guanyar un torneig de Grand Slam.”
El camí de l’èxit no és mai senzill. Deixa sacrificis, ferides, llàgrimes, renúncies i incomprensions en el trajecte. Gerard Rodríguez ha obtingut a Doha la recompensa a un estil de vida. “Aquest títol m’ha compensat moltíssim i justifica moltes de les decisions que prens a la teva vida. Jo tinc una família i no he pogut estar amb ells tant com m’hagués agradat. He renunciat, per exemple, a tenir parella molts cops perquè veus que això comporta unes exigències que no puc assumir perquè he pres la decisió de dedicar aquest temps a fer una altra cosa. He prioritzat l’esport, deixant coses en el camí. I premis com aquest fan que tot això sigui més justificable. Guanyar a Doha ha estat la cirereta a un gran any que fa que tot tingui més sentit.”
El tennis platja és un esport minoritari i poc conegut per al gran públic, però amb una implantació important en molts països i amb un circuit internacional destacat. Espanya compta amb alguns dels millors especialistes d’un món on italians i russos, per exemple, tenen un clar paper protagonista. Malgrat que la quantitat de jugadors espanyols no es troba entre les més altes a escala internacional, la implantació d’aquest esport és cada dia més notable.
Un llarg camí a l’elit
Gerard Rodríguez va arribar al món del tennis platja procedent del tennis tradicional, esport que practicava a l’Atlètic Terrassa i que va abandonar als 18 anys per dedicar més temps als seus estudis d’INEFC. Com tantes altres grans decisions de vida, va posar un peu de forma gairebé casual. Va anar a veure jugar un amic en un torneig de tennis platja, va trobar que era una especialitat divertida i animat pel seu caràcter competitiu i la seva voluntat de descobrir noves experiències es va inscriure en el Campionat de Catalunya. “Vaig anar amb un amic. No teníem ni idea de com es jugava, no vam caçar ni una bola i a la primera ronda ja estàvem fora del torneig. Però allà mateix vam jugar partits amistosos amb altres jugadors, i em van presentar Iván Mestres, que buscava parella per un torneig. Em va ensenyar coses, vam anar al torneig i el vam guanyar.” Aquella parella es va consolidar i durant dos anys van guanyar molts títols. “Fins que vaig decidir aturar-me per falta d’al·licients i vaig dedicar-me a altres esports com futbol, triatló, curses de muntanya i esports de lluita.”
El 2012 va tornar al tennis platja. L’escenari competitiu era diferent, amb més nivell, i va trobar que recuperar un lloc entre els millors podia saciar el seu esperit inconformista. “Era un repte fer front a aquella competència”, explica. “A mi el que sempre m’ha mogut és que hi hagi competència, al·licients que em permetin posar-me un repte.” I de nou va tornar a l’elit. El seu palmarès es va anar nodrint de títols cada vegada més importants, no només a Catalunya i a Espanya, sinó també en el calendari internacional. I amb el propòsit de seguir creixent, va agafar la maleta, va deixar Terrassa i va marxar a Puerto Rico per aprendre de noves escoles. Durant un any va treballar i competir en aquest país, creixent com a esportista. A la tornada a Terrassa, un nou destí després d’uns mesos: Illa Reunion. “Allà el tennis platja és gairebé l’esport nacional. I treballen per fer jugadors molt independents, poc mecanitzats.”
Va residir quasi un any en aquest paradís. “Vaig aprendre moltíssim. Però aquesta experiència també tenia la seva part dolenta, que és l’econòmica. Guanyava per sobreviure i quan estàs en aquesta situació sacrifiques coses, entre elles l’alimentació. Vaig perdre molt pes i vaig veure que no estava fent les coses tan bé com pensava.” De tornada a Terrassa, fa canvis en la seva alimentació i en l’estil de vida. Obre una escola esportiva a Barcelona, on ensenya tennis platja i també planifica preparacions físiques, i manté una línia de millora indiscutible en l’escenari internacional del tennis platja, consolidat com un dels millors jugadors espanyols. “Com a jugador de tennis platja no és viu. És cert que el nostre esport s’ha professionalitzat moltíssim, però només pots viure d’ell si tens espònsors i fas bons resultats gairebé cada setmana. Com que això només ho poden fer quatre jugadors, que tampoc es dediquen només a jugar, has de fer altres coses, com en el meu cas és l’escola.”
Un camí de sacrificis
Gerard Rodríguez afegeix que per estar entre els 20 millors jugadors has de tenir una dedicació gairebé exclusiva a l’esport. “La lluita per estar entre els 15 millors és molt gran i has de controlar-ho tot, des de l’estat físic, a l’alimentació i moltes altres coses. I has d’estar disposat a fer renuncies. Si en un partit pots fer tres serveis forts en lloc d’un o dos, en el tercer set, t’acosta més a la victòria. O si pots arribar mig segon abans a una bola.”
La seva vida, doncs, transcorre en algunes de les platges més paradisíaques del món. Però aquest escenari no concorda amb una vida ni relaxada ni de plaers. “Hi ha gent que et diu: que bé que vius. Però jo, des de dins, ho visc molt diferent. Et veuen de platja en platja, però el jugador ni va de turisme ni a gaudir. Entrenes i jugues a 40 graus, amb la sorra als ulls, i quan no estàs competint et tanques a l’hotel per cuidar-te. Si vols ser competitiu, has de dedicar les 24 hores dels set dies de la setmana a cuidar del teu cos.”
Perquè, a més, dels bons resultats esportius depèn, també, l’estabilitat econòmica de l’esportista. Això fa que mai tinguin la “panxa plena” de títols. “Un jugador de tennis platja inverteix els seus diners en ell mateix, renunciant a béns materials. I una derrota no només és una decepció esportiva, sinó que té unes conseqüències en l’economia. Fins que no arriba un premi, com ha estat ara el meu cas, et planteges si val la pena tot això.”
Les seves respostes, en aquesta direcció, sempre l’han empés a seguir, a no defallir. “Emocionalment, et dóna tant la competició. Jo sóc mega competitiu i em costa estar sense competir. No em veig sense fer-ho en el futur, encara que sigui a altres nivells. No sé viure sense la competició.”
Per això, als 31 anys, diu que encara no té data de caducitat en el tennis platja “Tot depèn de les lesions”, adverteix. “Des dels 29 anys vaig començar a tenir diferents lesions. I això afecta.” I en el món dels somnis i dels propòsits, diu que voldria estar present als Jocs Olímpics de París de 2024. “El tennis platja vol ser esport de prova a París. Poder estar allà és ara el meu somni”.
