Amb 306 partits internacionals, el defensor terrassenc s’ha convertit en el jugador de hockey espanyol que més cops ha vestit la samarreta de la selecció espanyola de hockey en tota la història. Ha superat les 304 “caps” de Pol Amat. El jugador de l’Atlètic, un fix per Soyez, no té previst retirar-se.
Vostè ha superat les 304 internacionalitats d’un mite com Pol Amat i és, amb 306, el jugador que més vegades ha defensat la samarreta de la selecció espanyola absoluta. Què sent?
La veritat és que no li dónes massa importància mentre estàs centrat en una competició, com és el cas de l’Europeu d’Anvers. Però quan arribes a casa i van passant els dies t’adones que has fet història. Ser el jugador que més vegades ha vestit aquesta samarreta suposa un gran privilegi i una satisfacció enorme.
Deu donar sentit a moltes coses.
És clar. És una recompensa per tots els anys que porto dedicats al hockey. És un esport al qual he destinat molt de temps i assolir una fita com aquesta és quelcom d’extraordinari. Amb el nivell d’exigència del hockey actual, molt pocs jugadors poden arribar a més de 300 internacionalitats.
Aquest mes farà 32 anys i en duu gairebé quinze amb la selecció espanyola absoluta. Després dels Jocs de Tòquio penjarà l’stick com alguns dels seus companys?
Ni molt menys. Em sento bé i no tinc previst retirar-me després dels Jocs. En la meva carrera esportiva sempre m’ha agradat viure any a any. Per sort m’han respectat les lesions i la meva intenció és continuar jugant, tant amb l’Atlètic com amb la selecció. Una altra cosa serà que el seleccionador decideixi convocar-me. Però si compta amb mi, seguiré tan implicat com fins ara.
Els de Tòquio serien els seus quarts Jocs Olímpics.
Sí. Vaig tenir la sort d’aconseguir la medalla de plata de l’any 2008 a Pequín amb només vint anys.
L’estiu vinent podria veure realitzar aquest somni, quelcom a l’abast de molt pocs.
La veritat és que sí. Seria una fita extraordinària tant per a mi com per a la selecció. És una cita a la qual no podem faltar. Volíem guanyar l’Europeu d’Anvers per no haver de disputar el Preolímpic de València, però ens tocarà fer-ho. Espanya no es pot permetre perdre’s uns Jocs.
Vostè ha conegut quatre seleccionadors durant aquests 306 partits. Què li ha aportat cadascun?
Vaig arribar a la selecció de la mà de Maurits Hendriks, que va revolucionar el concepte de hockey que teníem fins llavors. Va ser un visionari i amb ell van tornar els èxits. De Dani Martín guardo també un gran record. La seva metodologia era excel·lent i sabia portar molt bé el grup. Salva Indurain no va tenir tanta sort. Només va estar un parell d’anys amb nosaltres, però ens va ajudar molt quan ens va tenir a la sub-21. I ara amb Fred Soyez penso que estem recuperant aquella agressivitat i aquelles ganes de lluitar contra qualsevol que potser havíem perdut.
Perdre la final de l’Europeu davant Bèlgica va ser un cop dur, però imagino que amb la perspectiva dels dies valoren més aquesta plata.
És clar. Va ser un cop duríssim per a tots. Quan jugues una final només penses a guanyar-la. Després de la final estàvem tots molt tocats. Sobre tot perquè encaixar un 0 a 5 sempre és dur. I penso sincerament que no ens ho mereixíem. Va ser un resultat injust i enganyós. Bèlgica va demostrar ser superior, però nosaltres vam estar també a un bon nivell. Però efectivament, quan passen els dies t’adones que has pujat al podi i això suposa una gran satisfacció per a tots.
Què els va faltar en la final davant de la selecció belga?
Curiosament, els dos únics partits que vam perdre van ser el primer i l’últim davant la selecció amfitriona. I en els dos casos pel mateix resultat. En tots dos partits ens va faltar efectivitat davant la porteria rival. Vam disposar de diversos penals-córner, però no vam saber aprofitar-los. A la semifinal davant Holanda ens va succeir tot el contrari. En vam marcar tres de quatre i vam jugar a un nivell altíssim. Però globalment penso que vam fer un molt bon Campionat d’Europa. Segur que aquesta plata ens donarà forces i confiança de cara al futur.
Dilluns se celebra a Lausana el sorteig del Preolímpic. Té alguna preferència entre Irlanda, França, Malàisia i Corea del Sud?
Ens hem de centrar en nosaltres mateixos. Si juguem com sabem fer-ho, no tenim rival. I hem de pensar exclusivament en això. Potser amb les dues seleccions asiàtiques tindríem una mica d’avantatge, ja que deixen molts espais al darrera. Les europees són més físiques, defensen més juntes i costa més fer-los gol. Però ens juguem massa i no podem fallar.
Feia onze anys que la selecció no es penjava cap medalla. Massa anys per a aquesta selecció.
Sí. Són molts anys. Massa. Penso sincerament que tenim potencial suficient per lluitar per les medalles. En aquest sentit, haver tornat a un podi internacional una dècada després té un valor enorme per a nosaltres. La gent dóna per fet que sempre hem d’estar entre els tres primers. I jo penso que quan ho fem és com un petit miracle. Ens enfrontem amb seleccions professionals, amb països que tenen moltes més llicències que nosaltres.
Quin és el seu proper repte a nivell de selecció?
Òbviament, fer un bon paper als Jocs Olímpics de Tòquio. Però no ens podem oblidar que per a ser-hi hem de superar primer el Preolímpic. Jugues dos partits en dos dies i has de guanyar. Si tens un mal partit, et pots quedar fora. I això és una cosa que no contemplem en absolut. Sortirem a donar-ho tot per evitar sorpreses de qualsevol mena.
Després de quatre anys al Royal Daring belga i dos al Júnior de Sant Cugat, ara torna al seu club, l’Atlètic. S’hi quedarà ja per sempre?
Sí. He vingut per quedar-me. És el club de la meva vida. El club dels meus pares, de la meva dona i del meu fill. He gaudit moltíssim de les experiències de Bèlgica i de poder jugar amb un Júnior que va estar molt a prop de guanyar una Lliga, però tornar a casa suposa una motivació enorme per a mi. No penso només en aquesta temporada sinó també en les properes. De fet, mai no m’he desvinculat de l’Atlètic.
Què suposa per vostè tornar a vestir la samarreta de l’Atlètic?
Estic molt agraït a tota la gent del club per com m’ha rebut. I també molt il·lusionat amb el nou projecte de l’equip. Estic en un lloc on sempre estàs obligat a guanyar-ho tot. Ja sé què és guanyar una Lliga amb l’Atlètic. Per alguna cosa en tenim vint-i-una. I espero contribuir a guanyar-ne més. Vull seguir ajudant el club fins que pugui. Si poden ser tres anys, seran tres anys. El que aguanti. Igual que amb la selecció espanyola.
