Doctor Prats torna a escena després de més d’un any d’aturada, amb més força que mai. Aquesta primavera han estrenat l’”F5”, el seu cinquè treball: un àlbum trencador, però que plasma la història i els ritmes de la banda. Elèctrònica i acústica, com ens tenem habituats, i amb un directe i un nou format que desitgen estrenar. Parlant d’estrenes: la més innovadora, el format físic de l’àlbum, que arriba en forma de clauer amb el qual cada usuari pot acostar-se més a la banda a través del seu mòbil.
Més d’un any després de l’últim concert… Molt temps sense música… Com us ha anat?
Marc: “Ha estat un any, diguéssim, diferent del que hem tingut fins ara, però amb molta feina també. Vam tenir un marge de tres mesos per descansar, però després ja ens vam tancar a l’estudi per preparar el que ens imaginàvem que seria el Doctor Prats del futur. Tenim molta nostàlgia, sobretot de l’escenari. Ha estat molt cansat i tenim moltes ganes de poder-ho ensenyar en directe. Hem ensenyat ja el disc i això ens dona alliberament, i ara ve la part més important i que gaudirem més, que és el directe”.
Josep: “Amb tot plegat, amb l’acte creatiu de fer un disc… Al nostre cap en projectem el directe. Per nosaltres no existeix una altra cosa”.
Torneu amb aquest F5, amb eslògans d’actualitzar, refrescar, una mica renovar… Era aquest l’objectiu del treball?
L’11 d’abril farem 10 anys, quan vam fer el primer concert a la Sala Faktoria d’Arts de la Rasa. Portem moltes coses a la motxilla: sis-cents concerts a molts països, cinc discos amb aquest, un munt d’experiències… De vegades fem la conya que no ens volem convertir en un grup de versions de Doctor Prats. Té sentit tirar endavant si diem coses noves i si estem motivats com per seguir aportant, i sorprenent, i connectant amb el públic.
La banda durant el vidoclip de la primera cançó d’aquest F5, “Aeròbic”
Hi ha ritmes una mica trencadors, però heu aconseguit plasmar-hi l’essència…
Josep: “La pregunta final és quina és l’essència de Doctor Prats… Primer de tot, canta el Marc, que té una veu característica. Però bé, el caràcter festiu, alegre, optimista però a la vegada tocant de veus a terra… És una cosa que sempre hem buscat entre tots. No podíem fugir d’això, no sé què hauríem pogut dir, sinó”.
Marc: “De fet, una de les coses que abans no ens agradava gaire, i ara ho sabem apreciar, és que quan fèiem algun disc que pensàvem que era trencador, ho ensenyàvem a la gent i ens deien que era com sempre. Ara ho valorem moltíssim, perquè això vol dir que hi ha una essència i que hi ha coses reconeixibles, que en aquest sentit només les podem fer nosaltres”.
Parlant de coses trencadores… Com vau arribar a la idea de combinar català, anglès i japonès amb Moriagatte?
A la gira del 2017 vam tenir la sort de tocar al Japó, fent de teloners de bandes com Major Lazer o Gorillaz! Vam inaugurar el festival FujiRock. Quan estàvem allà ens van dir que provéssim a cridar “Moriagatte!” a l’escenari, i això vam fer. Tothom es va tornar boig, cridant, saltant, perquè llavors ens van explicar que era com una espècie de crit de guerra comú als festivals. Ens va marcar tant que havíem de fer una cançó.
Llavors, aquest any vam contactar amb les noies d’Oreskaband, vam tornar al Japó per gravar in situ perquè quedi més ric, i vam gravar el videoclip als carrers de Tòquio. Que, per cert, durant la gravació, ens vam trobar amb gent que ja havia vingut al concert del 2017 i li havia agradat tant que va creuar el país per venir-nos a veure. Va ser molt boig.
Tornem a Terrassa… Perquè estreneu cançó amb el Miki… L’Efecte Papallona pot ser una cançó més terrassenca?
Sí, i de fet, a nivell melòdic, recorda molt el Doctor Prats dels primers discos. L’efecte papallona també parla d’aquest moment que fas una cosa que després té una conseqüència molt més bèstia en el futur. Al Miki li va passar molt fort: de presentar-se a un càsting, a tota la història que ha viscut. En el nostre cas també, quan vam formar el grup. El Víctor va trucar un dia preguntant si això tirava endavant, i hi vam acabar apostant. Si no hi hagués aquesta trobada segurament no s’hauria desencadenat. Convidar el Miki en aquesta cançó tenia molt sentit, i a part, ens coneixem molt bé, molt abans de les nostres carreres. Hem tingut uns efectes papallones de l’hòstia, i finalment hem arribat aquí. Cal mirar enrere per poder seguir endavant. Ens ho hem passat molt bé gravant-ho, amb el videoclip també. Ens ho devíem, d’alguna manera.
Com d’habitual, combineu electrònica i acústica, cosa que s’ha posat de moda ara… Com veieu l’escena catalana?
Marc: “Mentre hi hagi escena catalana, estarem contents”.
Josep: “És més lliure que mai, més diversitat, festivals més grans…”.
Marc: “Estilísticament, hi ha un bon sac de varietat, i qualsevol cosa pot funcionar. Sí que és veritat que a l’època del rock català, potser només funcionava el rock. Vam tenir una època també de mestissatge. Però cada cop s’ha anat expandint més, i jo estic escoltant grups que són la canya, amb estils totalment diferents”.
Heu tret l’àlbum en un format físic innovador… Com és això?
Mira, un efecte papallona, també. Tan simple com que un dia, mirant “reels” a Instagram, vam veure un grup coreà que tenia un disc que era un NFC, que és la tecnologia que et permet pagar en els caixers i tal…, i utilitzaven un objecte, que el passaven per damunt del mòbil i els transportava a Spotify o el seu web. Vam pensar que era molt original, perquè hi ha molta gent que ens compra el disc però, de vegades, ens diuen que els compren perquè són fans, però no per a reproduir-lo. Volíem que l’objecte físic tingués molt de valor. Hem anat molt lluny, amb el Josep Jaume, que és un programador reputat, i gràcies a ell hem aconseguit que cadascun dels discs sigui únic: quan el compres i hi passes el mòbil, pots crear un avatar, pots escoltar totes les cançons més una d’inèdita, hi ha videojocs també… I hi pots segellar aquells concerts on hi hagis anat. Hi ha fins i tot una part on es poden enviar missatges en privat cap a nosaltres.
Durant la difusió d’aquest nou disc parlàveu d’un nou directe i un nou format… Què en podeu avançar?
Els discos cada vegada són més electrònics i el directe és cada cop més acústic. Fa menys d’un mes que vam començar a fer assajos i al principi, anàvem amb tota la maquinària d’electrònica. Però vam començar a treure coses de la màquina i a sonar molt més nosaltres, i ens va donar molt millor “feeling”. Sí que hi ha algunes coses que evidentment les afegim per accentuar la potència, però potser, dels últims anys, serà el directe més acústic que haurem fet.
Quina sensació teniu quan toqueu a Terrassa?
Marc: Sempre que toquem a Terrassa, almenys, per part meva, és el concert que, sense dubte, em poso més nerviós. És com la sensació aquella de dir: “D’acord, heu anat per tot el món, però ara torneu a casa i cal ensenyar-ho tot”.”
Josep: “I que hi ha els papes i les mames de tothom, i tothom vol impressionar els seus pares. Puges a l’escenari i tothom t’intenta saludar”.
Marc: “És un moment molt màgic, però s’ha de dir que, almenys a mi, em posa extremadament nerviós a tocar aquí a Terrassa”.
Què més us fa connectar amb la ciutat?
Marc: “Justament parles amb dues persones que són molt terrassenques, que ens encanta Terrassa i que sempre l’hem reivindicat. Tenim com un cert patriotisme terrassenc i jo crec que amb els terrassencs ens entenem, en aquest sentit. El que ens connecta són els records. Sóc de Terrassa de tota la vida i caminant pel Centre de vegades penso: “ostres, aquí va ser el meu primer petó”, o molts d’altres records. Estic súper arrelat i, en el meu cas tinc la meva filla, i també ganes que visqui en aquesta ciutat, que crec que és fantàstica en tots els sentits”.
