Joel Codina
La cloenda del 44è Festival de Jazz de la ciutat arribava amb una proposta d’aquelles que no deixaven lloc a les interpretacions o als invents. La posada en escena de la Big Band Jazz Maresme que actualment està d’aniversari, ja que va néixer l’any 2005, conjuntament amb els convidats Susana Sheiman i Ricard Gili feia presagiar un sold out i una d’aquelles vetllades del jazz més icònic, tal com va acabar per ser.
La nit es va perfumar ràpidament dels grans clàssics interpretats excepcionalment per una big band trepidant dirigida pel director i pianista Gerard Nieto. April in Paris i Broadway, marcaven el pas per cedir el protagonisme en un primer lloc a la cantant madrilenya Susana Sheiman que d’entre d’altres es va treure de la gola una fantàstica revisió de Shiny Stockings regalant totes les delícies del seu timbre de veu, ple de matisos i demostrant el seu amplíssim registre vocal, tot acompanyat de la seva personalitat escènica que anava desgranant fins a arribar a la sublimació.
La madrilenya Susana Sheiman va versionar ‘Shiny Stockings’ / Pol Ortega
Basin Street i Perdido varen servir per presentar a escena la trompeta i veu de l’estimat Ricard Gili, ànima i director durant cinquanta anys de la Locomotora Negre big band sense precedents que ha marcat la història de les grans bandes al nostre país. Gili a banda de ser un músic i director excepcional ha estat sempre un difusor i estudiós del jazz i abans d’atacar una excepcional La vie en Rose, ja va explicar que a Barcelona, Louis Armstrong havia estat xiulat per alguns periodistes en el seu concert per interpretar beneïda joia.
La nit va succeir ràpida amb petits fragments mordaços, altres més suaus, alguns més tremendos, però sempre amb un resultat excitos tant per al públic com per la proposta musical que la Big Band Maresme va portar a terme d’una forma exquisida. És molt antic aquell símil de les big band i les locomotores de tren, però si paren bé les orelles, sempre, sempre, sempre, quan tot funciona, tot marxa, els vents criden de cop i les sordines fan de ventalls per anar deixant els crits més gratificants, els cops de la bateria es tornen passos que marquen l’esdevenir proper, les línies del baix i les tecles del piano fan de carcassa perfecta perquè de cop, com si no ho esperessis en el teu cap, es dibuixi la imatge d’una locomotora de tren que avança directe, segura, amb elegància cap al seu destí, que no es cap altre que el cor de tots els que l’estan sentint.
Stompin’ at the Savoy arribava per segellar aquell ambient, per certificar el check de club que sempre aspiren moltes caves i locals, però que tan sols molt pocs acaben per obtenir. La Nova Jazz Cava per uns minuts es transformava en el Savoy Ballroom i es deixava trepitjar per tots els seus ballarins i músics. El centre egarenc era Harlem i la ciutat es transformava en un Nova York, de finals del 20 inicis del 30 on el swing, charleston, lindy hop i per descomptat el jazz eren sant i senya de la nostra religió més viciosa que sempre ens acaba reportant felicitat.
La Big Band Jazz Maresme va transportar el públic a la Nova York del segle passat amb ‘Stompin’at the Savoy’ / Pol Ortega
Let’s call the whole thing off, posava el punt final a una nit i a un festival excepcional com sempre han estat els festivals egarencs. La trajectòria i el camí avalen sobradament tota la feina i l’esforç fets fins al dia d’avui, un reconeixement que potser encara és petit per la monumental oferta, el senyal identitari i sense cap mena de dubte una tradició, valors i petjada que fan de la ciutat, vilatans i doctrinaris del jazz, no només puguin gaudir d’aquest festival i club, sinó que tenen el seu fer, una llarga de músics històrics i importants que han trepitjat i posat en relleu Terrassa.
No obstant anteriorment a aquesta peça final, la interpretació de What a wonderful world ens recordava que meravellós que podria ser el món, una cançó que va ser projectada al món com antídot al clima polític i racial de la dècada dels seixanta. El món tal com l’hem viscut va marxant per aparèixer un nou món que de primeres sembla que no pinta massa bonic, però mentre tinguem el fet de bategar del cor prou fort, continuarem militant, visquen amb el credo jazzístic com a espasa i escut i explicant que a Terrassa la música, el jazz, s’estima com a refugi i com a supervivència del que som i serem.
