(Per Joel Codina)
Jorge Pardo “Duende & Groove& Co”
27 de març
Nova Jazz Cava
44 Festival de Jazz Terrassa
Allá donde se cruzan los caminos”. És la frase d’obertura de la cançó “Pongamos que hablo de Madrid”, que l’any vuitanta Joaquín Sabina i Antonio Sánchez, publicaven, sense saber que el saxofonista i flautista madrileny Jorge Pardo i Valentí Grau, la podrien estar cantussejant com a himne de les seves vides, ja que el dia que van creuar els seus respectius camins, els va portar no solament a una gran amistat, sinó que a regalar més d’una quarantena de concerts del músic a Terrassa, inclús en la cava antiga. Un Jorge Pardo que quan va conèixer a Grau, encara anava amb pantalons curts, i potser amb els genolls pelats.
Parlar de Jorge Pardo i la seva musicalitat seria un absurd, ja que és un músic contrastat i reputat, reconegut i admirat, amic dels millors directes que s’han viscut en les nits egarenques. Però sí que m’agradaria destacar la proposta que enguany presentava al 44è Festival de Jazz, amb un combo excepcional i una declaració sense enganys del que faria esclatar durant tot el concert.
/ LLUÍS CLOTET
L’aposta de portar a Llorenç Barceló amb el Hammond i de Jesús Bachiller al baix elèctric ja era seductora d’inici, però la complementació amb David Bao a la bateria i José Luis Bandolero a la percussió la feien encara més exitosa, i si encara es tenia algun emperò, la presència de Melón Jiménez a la guitarra enriquia per complet totes les expectatives. Sense escoltar absolutament res el meu imaginari m’anava perseguint tot el perfum que desprèn l’exquisida “La leyenda del tiempo” que Camarón va parir per explicar que el flamenc podia anar molt més lluny del seu món clàssic i purista, incorporant per primer cop un baix elèctric. Per si els aparegués algun dubte, Jorge Pardo i va posar la flauta en aquell projecte.
El públic dempeus
El concert de la passada nit, més que excepcional o històric, va acabar amb tot el públic dempeus, cosa que servidor feia anys que no presenciava, jutgin vostès mateixos. La nit va començar amb la composició “Billones de años”, una composició de l’any dos mil nou, per enllaçar amb un clàssic de Camarón com és “Como el agua”, Pardo i els seus grovers, varen jugar amb tota la base que els hi dona el flamenc, el groove, el blues i el funk, inclús en moments va aparèixer l’arxifamós “Soy Gitano”, per diluir-se de nou entre jocs murris dels diferents músics. El clímax de la nit es va signar amb “Asier y Mia y Luca”, una peça gegantina amb tot el power d’aquelles que descarregaven com ho podien haver fet, Maceo Parker, Defunk, Triana o Smash.
Jorge Pardo va portar un combo excepcional que va fer i farà sempre que vulgui les delícies de tothom, Terrassa és casa seva i ho sap. Deixeu-me acabar amb una frase que en trenta-sis anys de jazz egarenc no havia escoltat mai i que Pardo va regalar; “Terrassa, bendita tierra, donde el jazz es refugio del jazz”.
