Santi Ricart (Vic, 1968) visita Terrassa demà dissabte, per tancar el cicle Fem Sala d’Amics de les Arts. Interpreta el reconegut monòleg “La nit del peix kiwi” a partir de les 20.15 hores.
Una de les premisses de l’obra és un actor que treballa en una grua municipal. I no sembla una marcianada! Com esteu, la professió? Bastant malament. Tot i que ha augmentat el nombre d’espectadors als teatres, s’ha reduït molt la feina i els sous. Hem de tenir en compte que és una feina intermitent, inestable. Abans potser hi havia un sou alt i et permetia viure un temps més. Ara no: Cobres per viure pràcticament al dia. Ha baixat la quantitat de muntatges que es fan i de personatges per funció. I han desaparegut obres clàssiques, que permetien que hi hagués mots d’actors i de diferents edats.
Que facis un monòleg -i un únic actor- és exemple d’aquesta precarietat? Se’m va acudir perquè era un moment en què no tenia feina, durant la pandèmia. Vaig anar escrivint material, però necessitava un punt de vista extern. Li vaig dir al Josep Julien i ell va escriure la història, bastant diferent del que jo havia pensat. I així sorgeix el monòleg, que parla de la precarietat dels actors, però no només.
De quins sentiments parleu: Frustració, mentida…? És difícil de dir sense fer espòiler! L’actor desapareix una mica del mapa i es desencadena una fugida endavant.
Pot el sistema (o la societat) danyar la nostra salut mental, com sembla que li passa al teu personatge? Jo no sé si hi ha algú que estigui gaire bé. Només hem de veure el que està passant… La Unió Europea ens diu ara que hem de tenir un “kit” de supervivència a casa. No sé com volen que estiguem bé. Hi ha algú que no llegeix les notícies, que volen pujar la despesa d’armament, Gaza, Ucraïna… Hi ha algú que estigui bé del tot?
Diries que és una obra que assenyala malestars, que vol transformar? O més aviat entreteniment i llestos? En l’entreteniment hi ha la trampa. Veus un drama i saps que té uns problemes. A la comèdia, mentre rius, hi ha tot un seguit de missatges subliminars que tu vas col·locant. La gent riu, però. Dir comèdia no és sempre hi-hi, ha-ha. Josep Julien sempre diu que el text té càrregues de profunditat, amb crítiques a la societat, al sector teatral… Aviam, la gent no entrarà i sortirà…
Amb el carnet del Partit Comunista! No, això no passarà (Riu). L’actor ha convocat la gent i els explica un episodi de la vida que la gent no coneix, perquè té la necessitat d’explicar-ho per estar tranquil, per fer-se perdonar…
O sigui, tu estàs molt a la vora del públic. Jo parlo directament amb el públic! Però que ningú tingui por, que no trec la gent a parlar a l’escenari. Això ho he de dir moltes vegades, perquè molta gent quan els mires als ulls, durant l’obra, interiorment estan pensant “ai, ai, que em farà sortir”. Però interpel·les directament la gent.
Que sigui un espai escènic petit ho fa més suggeridor? Sí! L’obra canvia bastant quan ho puc fer en espai petit o gran. Canvia molt! Sobretot per l’espectador. El moment en què l’espectador està tan a prop i els veig la cara i els ulls, llavors perden l’anonimat de l’espectador. A partir d’aquí l’obra funciona d’una manera molt xula i pots explicar la història a cau d’orella. Quan vam començar els bolos, estava un poc espantat. Perquè a la Sala Flyhard hi caben tot just 40 persones. Els veia la cara a tots! Era explicar una història com si fos una colla d’amics a un bar. I llavors, quan passàvem a teatres més grans, teníem el dubte si funcionària. I afortunadament, continua funcionant.
Que sigui un monòleg fa que tot el pes recaigui en tu. És especialment complicat, pitjor que una obra de personatges? Mira, abans de començar, veig aquella bola grossa, que és una hora i mitja actuant tot sol. Per cert, dura hora i mitja i quasi intento no dir-ho fort, no sigui que la gent s’espanti per massa llarga. Però realment, a la gent li passa molt de pressa, és un dels comentaris habituals que em fan. Així i tot, allà estic jo, hora i mitja tot sol: i alerta, que pot passar qualsevol cosa! Quan fas una obra amb personatges, si et despistes, sempre hi ha algú que et tira un cable i et pot salvar. Aquí, ets tu tot sol. Un futbolista diria: partit a partit. Jo diria: Frase a frase i anar tirant.
I no acabes molt cansat? En tenir el públic tan a prop, és com si la gent fos un altre personatge, al que li estàs explicant la història. I aleshores, l’energia de la resposta o l’energia de la gent que està atenta, també la vas rebent. I això t’alimenta, per continuar. I, realment, no acabo molt cansat. De fet, hi ha dies que faig dues sessions els dissabtes. I els aguanto bé, tot i que l’endemà estigui cansat. I a la segona, no arribo dient-me “no puc més”.
És una obra estrenada fa dos anys i encara l’esteu movent. Quina alegria, que les obres no morin tan ràpidament! Ens ha durat molt! Ja la primera temporada a la Flyhard, el maig de 2023, vam omplir la sala cada nit, tret de tres o quatre cadires. Bé, i aquells dies misteriosos que col·lapsen les Rondes i la gent no arriba als llocs. La segona temporada, el febrer de 2024, també va anar molt bé. I llavors la cirereta del pastís va ser poder anar al Teatre Lliure, tres setmanes, l’octubre de 2024. I entremig hem fet més bolos: M’hauria agradat fer-ne més, però crec que això li passa a tothom.
Sent un actor sabadellenc, no podem deixar de preguntar-te: Què en penses, de la rivalitat? Jo no soc de Sabadell, visc a Sabadell des de fa molts anys! Però soc de Vic. I en fi, a osona també hi ha una rivalitat entre Vic i Manlleu. No sé. Hi ha gent que viu amb més intensitat i gent que tant li fa. Però crec que s’ha passat de moda.
