És un talent precoç. I és que Kora (Terrassa, 2002) va assolir xifres astronòmiques (com ara dos milions d’oients) en el moment que tot just es feia major d’edat: l’any 2020.
Malgrat la teva rellevància, no has tocat a Terrassa mai, així, en un concert diguem-ne amb cara i ulls? El primer cop que vaig tocar davant gent va ser a un centre social. No al Kalitxet, que justament van desallotjar ahir dimarts. Va ser al casal Atzur. I a canvi d’un entrepà. Tenia 15 anys.
I ja has deixat de rebre ofertes de concerts a canvi de birres? És l’únic cop a la vida que ho he fet! (Riu) No sé ni com va sortir. És l’únic cop a la vida que he actuat només pel sopar. He de dir que no he patit gaire la precarietat.
Has pogut laboralitzar la teva música? Sí. Tinc la sort que m’encarrego del procés creatiu sencer. I com que soc l’única persona que hi treballa, en aquest projecte, doncs tots els diners que ingresso són per mi. Componc, produeixo, canto… Ara m’hi dedico “full-time”.
Per què tens tot el control del procés? És un punt gelós, que no et toquin la teva feina? O potser un punt que senyors adults no et diguin el que has de fer? Al principi vaig aprendre, perquè no tenia alternativa: No hi havia ningú, al meu voltant, que en sabés. No tenia amics músics ni res. Així que vaig dir: si no t’ho fas tu, qui t’ho farà. Va ser per necessitat. I també, m’agrada fer la meva feina i que no em diguis el que he de fer. Perquè sent jove i dona, tothom sent que no te n’adones. Així que si t’ho fas tu, és més lent i costós, però m’evito situacions incòmodes. De gent que no valora el que faig, perquè soc jove.
Galgo Lento també es produeix els seus àlbums, amb qui justament actues dissabte a la Nova Jazz Cava. No deu ser alguna cosa generacional? O a l’àmbit mundial. La música s’ha democratitzat molt, és més accessible. No cal que hi hagi una multinacional i un grup de deu homes de 60 anys decidint que allò que tu fas sí que val. No necessites més que un mòbil i poc més, per fer vídeos; fa servir les xarxes socials per fer-te promoció gratuïta… Ens hem adonat que gràcies a les tecnologies, podem arribar al que volem. També és cert que, si cantés en català, potser estaria en un altre lloc.
Kora, al carrer de Bernat de l’Om / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Per cert: cantes en castellà i una mica d’anglès. Com tries les llengües d’expressió? Jo a casa parlo català i amb els amics 50 a 50. Estic còmode a les dues llengües. Però a l’hora de cantar… Sento que cantant en castellà la meva música arriba a més llocs, fins a Amèrica Llatina. Però no és que tingui massa decisió al respecte, em va sortir així ja està.
Les xarxes socials són les teves aliades, doncs? Em semblen genial, tot i que també fan que ens comparem, que ens enganxem… Tinc amics que no saben parlar per telèfon. No pot ser que et faci vergonya trucar per demanar unes pizzes. No, saps? Ens ha afectat en la forma de relacionar-nos, però estic súper a favor. Soc protecnologies… També he tingut moments de negació i d’esborrar les xarxes, amb 16 anys.
En el teu cas, va ser la clau perquè aconseguissis tanta rellevància en pocs mesos? Va ser cosa de l’algoritme. Vaig trobar una distribuïdora digital per penjar la teva música, sense segells professionals ni res. Tu pagaves 20 euros anuals per penjar la teva música i et quedaves tots els ingressos que això generés. Sense percentatge ni res. Vaig pujar cinc cançons, quan estava acabant primer de “batxi”, el 2019. I a finals d’any, molta gent de cop ho va començar a escoltar. La gent ho compartia. Algunes cançons van tenir més de dos milions d’escoltes a Spotify. Però jo no vaig fer res, i ho dic literalment. Seria cosa de l’algoritme. Molt aleatori. Però vaja! Llavors em van contactar moltes discogràfiques, però no vaig contestar ningú. Volia acabar els estudis. Sí que vaig conèixer el meu primer mànager, amb qui encara ara ens portem.
I no tens cap discogràfica? Em va sortir mànager i “booking”, però mai he passat per una discogràfica. Sempre ho he penjat tot independent. Per un artista que s’ho “curra” tot ell, una “disco” funciona més com un banc: Et donen uns diners, que després has de retornar amb una comissió.
Aquest “Do it yourself” és per contracultura? Molta de la gent que consumeixo i segueixo, La Sotana, Zeta Jota… S’ho fan ells tot. Produeixen, se’n va de gira… Són amics. Això fa que sigui jo, Kora.
Kora és el nom artístic? No, és el meu nom. Is my name.
Com acabes fent el primer concert a Cadis, el 2021? I a més és la ciutat d’Espanya que queda més lluny des de Terrassa! Literalment, va ser perquè em van escriure de l’Ajuntament. Va ser guai, va venir tota la meva família en cotxe, amb la gossa. I l’endemà, a la platja!
Tornant a l’inici de l’entrevista, per què a Terrassa encara no? Per un costat, perquè molta gent es pensa que soc de Madrid, perquè canto en castellà i la meva música no sembla massa de l’escena catalana. I, per un altre costat, l’Ajuntament fa tres anys que ens diu de tocar a la Festa Major. Jo no volia tocar a Terrassa. Soc d’aquí i si toco aquí, ho vull fer bé. I vull sentir-me que ho tinc ben preparat, que sortirà guai… Això implica fer-ho en condicions, amb pressupost. Si són diners públics, s’ha de pagar correctament. Ja sé que de vegades sembla que si és la teva ciutat, ho fas com a favor, tot i que no cobris gaire… Però va ser a l’inrevés: sento que a casa teva s’han de respectar més límits. Per què als locals se’ls ofereix menys?
I què és el que m’es gràcia et fa de tocar a casa? El que més ilusió em fa és que que vingui la meva família i que ho puguin fer sense desplaçar-se.
