Anar a la muntanya va ser una idea de progrés i de les societats científiques, a principis de segle XX… El manteniment del catalanisme, als anys cinquanta i seixanta… I ara, al 2025, què representa? Però l’excursionisme només ha estat una, tot i que molt important. Ja d’abans, ja hi havia una relació. Ara bé, aquesta idea de l’excursió ha deixat un pòsit. I s’emmarca en la idea d’un país que s’ha construït sempre en aquesta dialèctica de camp-ciutat. Com deia Pierre Vilar: tenim la muntanya-refugi, el mar-horitzó i un corredor central perquè passi la gent. I a la muntanya hi havia el nucli embrionari d’aquesta societat. La geografia és tossuda.
S’hi pot arribar des de Terrassa, Sabadell, Manresa… A cada ciutat ens la mirem de manera diferent, a la Mola? El pes de Sant Llorenç com a horitzó és especialment detectable des de Terrassa. I quan en edat mitjana es parla del monestir de Sant Llorenç, es diu que està a la muntanya de damunt Terrassa. Una mica com el Vesuvi amb la ciutat de Nàpols. Una omnipresència és especialment perceptible des de Terrassa. De Sabadell és més fàcil vorejar la muntanya (i anar a les comarques centrals), mentre que des de Terrassa és més fàcil travessar-la.
La Mola aixeca passions, com es va veure en la polèmica sobre el tancament del bar…? És el certificat del pes que té a Terrassa i al Vallès en general. I el pes que té aquesta mena de pelegrinatge, que no és una simple excursió. Pujar a la Mola té quelcom de pelegrinatge religiós. I també certifica un altre debat, més de fons: preservar la natura significa expulsar les persones? Que no dic que tancar el bar expulsi les persones, però sí que situar el debat. Una mirada té cert recel: com menys pugin, millor. Una altra mirada diu que la muntanya té el pes que té perquè ha estat humanitzada fa milers d’anys. A banda de la passió i rituals del debat.
Hi hem estat sempre, a la muntanya? Des que hi ha humans. I de totes les possibles. Tenim neandertals i tenim la gent que puja els diumenges amb l’entrepà. Una muntanya que en el segle XIX era un paisatge de vinyes. Després de carboners. Hi passen els maquis, els que no volen anar a la guerra, els bandolers, els carlins… És una muntanya modificada per la presència humana, està plena de camins. Escassament verge! Perquè ha estat viscuda i trepitjada.
I de futur? Els canvis d’hàbits socials no afavoreixen l’excursionisme. A més, les persones migrades desconeixen inicialment el vincle emocional…? Crec que s’hi va molt. La frase: “Anem d’excursió a Sant Llorenç” no és tan habitual com: “Aquesta setmana encara no he anat a la Mola”. General aquest vincle amb la Mola acaba sent un sistema d’incorporació a un “nosaltres”. A un espai, a una societat. Conec molta gent de fora que l’arrelament l’han fet des de la Mola, que per ells representa ja el seu “aquí”. La Mola atreu com una manera de participar en una certa mitificació col·lectiva de la muntanya. Hi ha gent que es fa d’aquí pujant a la Mola, perquè és un espai significatiu. De fet, ha tingut molts usos vinculats amb la sacralitat.
Ara que ho esmentes, creus que la proximitat de Montserrat li treu una mica de focus a Sant Llorenç? Creus que seria més apreciada a tota Catalunya? Jo crec que la intensitat de la relació entre la societat i la muntanya és tan gran amb Montserrat com amb la Mola. Però amb Montserrat és a tota Catalunya i la Mola és a Terrassa i al Vallès. És qüestió de dimensió. Montserrat és una muntanya santa, i Sant Llorenç és sagrada. Montserrat és més estrictament religiosa (la Moreneta, el monestir), mentre que Sant Llorenç és més espiritual i a la que són sensibles persones amb sentiments molt diferents respecte de l’Església.
Ens encarta dir “Hi ha més gent que a les Rambles”, quan estem a la Mola. Però pot ser que tots siguem una mica “domingueros”? A mi m’agrada la gent, hi tinc simpatia. I pel que tinc menys simpatia és per l’exclusió. Vas a Venècia i dius: “Que bé estaria això sense tanta gent”. Però tu també has vingut, eh? I el que està davant teu, està passant el mateix de tu. El que pensa que hi ha massificació a la Mola, el que ha de fer és no anar-hi, no pas emprenya-ser perquè hi van els altres. El “dominguero” no és només l’altre, també ho som nosaltres. Aquestes aproximacions que es poden considerar impures o superficials, a mi em generen simpatia. Crec que en la via ascètica del goig cultural i paisatgístic. No se t’apareix, sinó que les coses t’agraden caminant-les. Una persona ha de començar a llegir amb una novel·la de Proust? O pot fer amb un ‘best-seller’ i que sigui una porta d’entrada a un món que després l’apassionarà… I potser després sí que es llegeix Proust? Si algú que va a la Mola el diumenge deixa d’estar a casa veient la tele, enhorabona!
