Lou Marini (Carolina del sud, 1945), conegut amb el malnom de “Blue”, aterra demà al parc de Vallparadís.
Aquest any és el 25è aniversari del teu primer concert a Terrassa, l’any 2000. Quins records tens d’aquell espectacle i de la ciutat? De fet, tinc un videocasset del concert. Fa temps que no ho veig. Un trompetista meravellós, el Lew Soloff. I la banda era Joe Beck, a la guitarra, Danny Gottlieb a la bateria i Mark Egan al baix. Era una banda meravellosa. Recordo aquell dia, va ser un dia molt bonic. Vam tenir un gran concert. Va ser una bona manera de començar la meva visita a Catalunya. Tot i que la primera vegada que vaig tocar a Catalunya va ser amb Blood, Sweat and Tears l’any 1972. Fa molt de temps!
Després, el 2018, tornes ja amb Lluís Coloma. Com us vau conèixer? Ens vam conèixer gràcies al guitarrista Francisco Simón. El Francisco em va portar al Café Central per escoltar en Lluís tocar a Madrid. Va ser la primera vegada que vaig escoltar-lo tocar, i em va impressionar tant ell com la seva banda. I després vaig tocar en un mini festival que tenia el Lluís (el Blues & Boogie), i en acabat vam fer un parell de nits al Jamboree. I va ser genial! I després vam tocar tres nits al Café Central. També va ser divertit, va ser just quan jo vaig acabar una gira amb James Taylor als Estats Units.
I ara tots dos heu publicat un nou disc, “We Like To Groove” (2025), i crec que també es va gravar a Madrid, oi? Sí, vam gravar allà. Li vaig dir a Luis que vam fer dos dies d’assaig de sis hores al dia, i després vam tocar al Café Central dos sets per nit durant tres nits. I després vam entrar a l’estudi. Li vaig dir a Lluís, crec que és el més preparat que he estat mai per a qualsevol gravació de la meva pròpia carrera.
Ni tan sols quan toques a la Blues Brothers Band? (Riu) Bé, amb la Blues Brothers sí que vam fer molts assajos. Però normalment, per la resta de projectes fas un o dos assajos i després ja entres a gravar. O fins i tot moltes vegades vas a l’estudi i estàs llegint al moment, com em va passar després. Si amb en Lluis vam gravar la primera setmana d’octubre, a la segona setmana d’octubre, el dijous, ja estava gravant un nou CD amb un jove pianista de jazz brillant, Steven Feifke. I aquí va ser el contrari, sense preparació. M’havia enviat les cançons. Almenys me les vaig mirar, però sense assaig. I vam anar a l’estudi i vam gravar, i crec que el disc sortirà a la tardor.
Encara estàs molt actiu, als teus gairebé 80 anys. Sí, en els darrers anys he estat tocant amb la banda de Francisco Simón, Red House, durant molt de temps. I després, amb l’excantant de Red House, Jeff Espinosa, i Ramon Arroyo, el guitarrista de Los Secretos tenim un grup que es diu Los Tres Amigos. I estem treballant en un CD amb noves cançons. També he fet una gira amb un trio de jazz italià a Milà. Tinc un munt de coses noves pròximament.
A Terrassa et veurem amb la banda de Lluís Coloma dins del Pícnic Jazz, una gran festa popular del jazz a la nostra ciutat. La veritat és que tant estic còmode en un club petit com en un gran recinte. Quan vaig de gira amb James Taylor, normalment actuem davant d’entre deu i vint mil persones. Així que estic acostumat a tocar per a un gran públic, però reconec que prefereixo tocar en clubs petits. És molt més íntim, i és fantàstic veure de prop les cares de la gent i com gaudeixen amb la música. Tocar amb la banda de Lluís Coloma és fantàstic perquè el públic s’ho passa molt bé. Té molta energia i molt divertit. I en Lluís fa coses que et fan riure. A vegades costa de creure les coses que pot arribar a fer amb el piano. T’ho passes molt bé.
La gent encara et recorda o et pregunta sobre els Blues Brothers? Bé, Sí, la gent em reconeix encara.
Com és formar part d’un projecte que encara forma part de la vida de tanta gent? Bé, sempre dic que és la quantitat perfecta de reconeixement, perquè he vist de primera mà el que han de passar les grans estrelles. I pot ser un autèntic pal perquè la gent perd els papers. Però amb mi, sempre són treballadors de la construcció o bombers que diuen: ‘Ei, molt bé’. Sempre és aquest tipus de situació. O en clubs i llocs on la gent s’acosta, sempre saben de què parlen. No només coneixen els Blues Brothers, sinó que m’han vist en coses com l’orquestra de la Kennedy Center Honors, amb James Taylor o amb totes les altres bandes amb què he tocat al llarg dels anys. Així que normalment estan al cas i són molt simpàtics. I per a mi, sempre és agradable. Mai és una molèstia.
Creus que l’any 2025 podria rodar-se, de nou, una “pel·li” com la dels Blues Brothers? Uau, no sé què dir-te, especialment en l’actual era de Trump, on cada dia passen coses que ens avergonyeixen. Però, sens dubte, hi ha un públic. Aquesta és la clau del reconeixement que rebo: que la gent encara va descobrint la pel·lícula. Un exemple perfecte és quan tocava als Kennedy Center Honors, on vaig estar a l’orquestra, a l’All-Star Band, durant uns dotze anys. Vaig saber que Dave Grohl, dels Foo Fighters, era un dels convidats. Així que vaig anar al camerino per saludar-lo. I abans que jo el veiés, ell em va veure i es va aixecar d’un bot dient: ‘Tio, vaig començar a tocar la bateria per culpa de la banda dels Blues Brothers. Vosaltres vau ser la meva inspiració’. Això és una cosa preciosa. I diu molt sobre el poder de la pel·lícula. Té alguna cosa, aquesta història, que és tan innocent, malgrat tot el llenguatge gruixut i les bogeries que hi passen. El missatge, crec, és el més important.
