“Mar i Cel”
Cia Dagoll Dagom. Jordi Garreta, actor.
13 de març / Teatre Victòria (Barcelona)
No tinc excusa. Vaig arribar a Catalunya el 2003 i mesos després feien l’adaptació de “Mar i Cel” del 2004. Després arribaria el muntatge del 2014. I ara la del 2024. La tercera és la bona. L’he anat a veure i dono per finalitzat el meu procés d’integració a la societat catalana, juntament amb la meva tendència a demanar favors a les santes (la darrera, a la verge de Núria), decorar la casa amb rams d’eucaliptus i mimosa (depèn de l’època) i parlar de pets.
Em faltava un indispensable per fer Em faltava un indispensable per fer el pòquer de la catalanor i es diu “Mar i Cel”. No ho dic pas de broma: en acabar l’obra, vaig mirar de comprar una samarreta amb el mític ver estampat: “Les venes s’inflaran”.
De fet, l’havia escoltat darrerament en passar per l’escola Lanaspa, que la fan sonar per megafonia per indicar els alumnes que és hora d’entrar a classe.
Mira si és bona “Mar i Cel”, que ja em sabia la cançó sense haver-hi anat. Un imaginari compartit, un sentiment de pertinença. I quan estàs al teatre i arriba l’escena de la “Cançó dels pirates”, amb el fum artificial simulant les ones de la mar i el vaixell movent-se com si solqués les aigües (increïble el motor hidràulic)… L’estampa emociona i vols cridar. Pensava que la gent es posaria a cantar la segona tornada (a favor meu he de dir que l’ambient era informal, també es venien crispetes). Però sort de mi que només vaig taral·lejar en un inaudible xiuxiueig, perquè tant platea com amfiteatre van quedar muts, respectuosament muts, fins a l’esclat d’aplaudiments final.
Va ser una catarsi. No em puc imaginar què hauria passat si “Mar i Cel” s’hagués fet l’any 2017. Públic dempeus i cap a Urquinaona.
Perquè “Mar i Cel” és una “icona pop” de Catalunya, en afortunada descripció del sabadellenc Oriol Puig Taulé. I jo afegeixo que “les venes s’inflaran” és el seu crit de guerra. Revolucionari. Potser no queda clar de quina revolució existent el 2025. Ni de quina bandera. Però és un himne.
I bastant intergeneracional. És cert, entre els espectadors hi ha més cabells blancs que metxes tenyides d’adolescents. Però els dos grups hi són presents. Adolescents maquillades (és dimecres) fent-se “selfies” i jubilats que han arribat en minibús demanant que algú els faci una foto. I totes les franges d’edat. Perquè “Mai i Cel” és una estructura d’estat, de tan potent i ben feta.
I en aquest darrer muntatge de Dagoll Dagom, l’elenc està interpretat per un terrassenc trempat –meitat trapella, meitat bon jan– com Jordi Garreta.
Podem estar orgullosos que la cultura, el públic i la indústria catalana hagin generat quasi quaranta anys d’un teatre musical que ja voldrien moltes cultures europees superiors en parlants.
