Jordi Garreta (Terrassa, 1998) actua al “Mar i Cel” cinc dies a la setmana.
Per Nadal portàveu 110.000 espectadors! I crec que ara estem pels 150.00 segur…
La teva rellevància social ha canviat. Et reconeixen més pel carrer! Ja amb “Cuéntame cómo pasó” em va passar una mica. En aquell moment vivia per Madrid, que és un lloc on la sèrie es veia molt. I sí que estava acostumat que, de tant en tant, algú se’m quedés mirant. Però no ho considero fama, perquè és molt petita. I de fet ho agraeixo. Si ho penses fredament, és estrany que algú se’t quedi mirant. Però si algú em reconeix i em saluda, em fa il·lusió!
Ara vius a Barcelona? O has tornat a Terrassa? Estic vivint a Terrassa, però sí que tinc aquí al Paral·lel un pis llogat, que comparteixo amb dues persones més. Perquè hi ha dies que acabo funció a les onze de la nit i l’endemà hem d’estar al Teatre Victòria un altre cop a les 9 del matí, perquè tenim funció escolar. I és clar, necessito dormir aquí al costat. Com que gràcies a Déu ara em puc permetre llogar una habitació, doncs estic aquí. I a Terrassa, amb la meva mare.
Com t’ha caigut fer vida per Terrassa un altre cop? Ho trobava molt a faltar. Els canvis sempre són bons, eh? Però tornar a les arrels és agradable. Ara la miro amb uns altres ulls. Bé, tinc 27 anys, tampoc és què hagi crescut molt mentre estava a fora! (Riu) Però sí que tornes, amb més maduresa. I mires les coses amb més respecte. Ara passo per davant la Masia Freixa i flipo.
Amb la gran projecció i èxit… No sé si estàs cagat, pensant: “I l’endemà de la darrera funció de ‘Mar i Cel’, què hòsties passarà amb la meva vida? T’ho dic tal qual, què hòsties passarà. Òbviament tinc por. Crec que tots tenim por, com a humans. Jo intento, en la mesura que puc i amb els defectes que clarament tinc, gaudir del moment. I pensar que si tot va bé, tornaré a tenir una altra feina. Però és clar, ningú m’ho assegura. Potser en algun moment m’hagi de plantejar un altre camí professional.
Jordi Garreta, amb el vaixell de “Mar i cel” al fons / Alberto Tallón
Com ara? L’opció de l’actuació sempre ha estat per mi la primera opció, la segona, la tercera… Però també m’he plantejat si em faig bomber. Vaja, si m’apunto a l’Escola de Bombers. Perquè fa por. Un dia estàs aquí i l’endemà no ho saps. Ja em va passar amb “Cuéntame” i un altre musical que feia. Vaig tenir feina simultània durant un any i mig… I després vaig estar un any seguit treballant al Zara, al Parc Warner… He treballat de tot. I em dona certa temprança, saber que tot és efímer, que mai saps on pots acabar.
No sembla que quadri amb la imatge que el públic tenim del món de l’espectacle, potser estereotipadament…
Crec que hi ha molt brilli-brilli amb aquesta situació. Molts actors estan alertant que la gent dona per assentat que és una feina glamurosa –i en certa part ho és– però al final s’han de pagar les factures. Sobretot quan vens d’un ambient de família treballadora, com moltíssima gent. Quan acaba el projecte, t’has de gestionar els diners que has guanyat pel temps que estiguis a l’atur. Per mi és molt digne acabar un paper protagonista com “mar i Cel” i després anar-te’n a treballar del que sigui. La vida és així. I sinó hi ha diners, se n’han d’aconseguir. M’encantaria continuar treballant tota la vida, però hi ha molta gent molt bona, Si fos per mi, ja estaria amb Alejandro Amenábar o conèixer Pedro Almodóvar.
“Tinc ganes de tornar a fer arts marcials, boxa… Si faig teatre 24/7, em tornaré boig”
Fas set funcions a la setmana. Et cal una preparació física per aguantar? Uf, i preparació de ment! Són dues hores i mitja que requereixen estar ben preparat. Quan començo la setmana de funcions (de dimecres a diumenge), no tinc temps de fer una altra cosa… Hi ha gent que té força per anar al gimnàs, fer classe… Jo no. La meva està centrada en el personatge de Said. I he de descansar i dormir les meves hores. Però tinc ganes de tornar a fer arts marcials, boxa… Vull obrir horitzons. Si segueixo 24/7 al teatre, em tornaré boig.
I en 150 funcions, hauràs fet alguna errada de diàleg o algun “gallo” cantant! En blanc no m’hi he quedat mai, per sort. Bé, almenys en aquesta obra no m’ha passat mai. Però sí que he arribat a cantar malalt, quasi quedant-me sense veu. Una funció va ser estrepitosa! No em fa gaire il·lusió que sigui públic, però és el que hi ha. Tenia una laringotraqueítis i vaig haver d’anar empastillat. Aquí no hi ha covers! En altres llocs, ve el cover i t’ho fa. Però si que hi ha un moment que em llanço amb la tirolina… I no ha passat res, però he pensat que m’havia quedat una mica “regulero”…
Tens algun tipus de ritual personal abans de començar la funció? Just abans de sortir, sempre miro cap amunt, al punt elevat d’una de les veles. I em fa pensar en els meus avis. Ells, juntament amb ma mare, són els que m’han criat. Així que miro allà i els dic, mentalment: “Això és per vosaltres, avis”. M’ajuda a donar les gràcies.
Què dius de Dagoll Dagom, companyia tòtem del teatre català? Al principi se’m va fer una muntanya, per la trajectòria que porten. Però tenen una forma de treballar molt propera, sembla que estiguis a una casa de colònies. En tot cas: Quina pena que just ara que hi estem nosaltres, s’acabi la companyia!
El Mago Pop va comprar el Teatre Victòria, on actueu. Us ha vingut a veure? Va venir a l’estrena. Va ser molt simpàtic. El vaig trobar molt humil i em va donar molt bon rotllo.
