(Per Joel Codina)
Benito Antonio Martínez Ocasio, més conegut com a Bad Bunny en el seu darrer treball discogràfic “Debí tirar más fotos” (DTmF), recupera el seu origen més ancestral fent una mirada sincera i profunda a les arrels del seu Puerto Rico natal. De les cançons més significatives i nostrades, hi ha una versió d’“Un verano en Nueva York” i que Bad Bunny l’ha rebatejat com a “NUEVAYol”. Una cançó que va ser editada l’any 1975, composta i interpretada per Andy Montanez & El Gran Combo de Puerto Rico.
Els hi introdueixo aquesta petita realitat per a certificar que el reggaeton en el seu origen neix a Puerto Rico cap als anys vuitanta i es mostra com una conseqüència de la popularitat que tenia el rap, el reggae i el “dembow” jamaicà. El reggaeton actualment gaudeix d’una mala fama per part de certes plomes i veus que no acaben de voler entendre tot el seu sentit musical i social. El “perreo”, el “tuerquing” i tota la bandera de reivindicacions sexuals i paraules malsonants són els titulars per als quals necessiten desprestigiar tot un moviment que està molt a prop del que va ser el punk, el hardcore, el folc o fins i tot el jazz. Inclús molt del vestuari i roba que porten els reguetoneros és criticat (els sona?), Anells i cadenes d’or i grossos, no només son patrimoni del rap, sinó que la millor salsa ja es deixava veure a Nova York, concretament en el Bronx, juntament amb abrics llargs de pell o jaquetes de plomes amb color estridents, els torna a sonar, oi?, Miles Davis havia vestit així.
Sullivan Fortner
Pensin o no que estic foll, m’he permès el catastròfic luxe d’intentar-me posar en el cap d’un Reguetonero que es lleva de bon matí i cau a la marmita d’informació on descobreix el Festival de Jazz de Terrassa, i doncs?, pensaran?, puix m’he proposat pensar quins dels concerts o actes programats es podrien ajustar a un fan del Reggaeton que s’interessés pel jazz. S’ho poden arribar a imaginar?
Evidentment, la proposta del 44è Festival Jazz Terrassa, no passa pel Reggaeton i tampoc enguany hi ha cap proposta de fusió amb l’electro, la salsa o alguns dels estils musicals que poguessin fer de frontissa per justificar una proposta com la que els hi proposo, però, així i tot, penso que sí que hi ha concerts que poden remoure de la cadira i sacsejar les orelles a tot aquell que és usuari del reggaeton.
L’arribada del pianista Sullivan Fortner, és d’aquelles propostes importants, ja que a banda de ser el primer concert a Terrassa i únic a l’Estat espanyol, és considerat com un conservador de la tradició, però que al mateix temps li agrada evolucionar el so, cercant connexions entre diferents estils musicals, sent un improvisador brillant. Salvant totes les distàncies, atributs que ha de tindre un bon raper amb la seva veu i per descomptat un bon reguetonero.
Un homenatge a Gato Barbieri d’Horacio Fumero, potser una molt bona excusa per veure in situ a dues contemporànies del reggaeton que s’han atrevit a executar projectes propis i creatius excepcionals com són Rita Payés i Lucia Fumero. A més, Gato Barbieri va ser una figura cabdal i trencador d’esquemes, fusionador del jazz amb les músiques de llatinoamericà. Un referent que cal tenir molt en compte.
Horacio Fumero / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Max Ionata és un saxofonista italià etiquetat amb el clàssic, però que actualment ofereix una proposta jazzística que ha despertat l’admiració i la bona crítica tant europea com internacional. No és un músic frontissa amb cap estil que no sigui el jazz, però moltes vegades les millors idees, accions creatives i fins i tot certes revoltes, impliquen allunyar-se d’un estil molt propi per caure en un altre completament diferent del d’un mateix, per tant, Ionata és un bon catalitzador per mirar-se el món des d’uns altres ulls.
El concert de Ekep Nkwelle pels i les amants del reggaeton ha d’estar subratllat en florescent, no perquè Nkwelle els hi vagi a fer un “perreo” en tota regla, si no, perquè ara mateix és l’exponent i hereva de vocalistes com Ella Fitzgerald o Sarah Vaughan. Viatjar a través de les arrels més pures per afrontar el present-futur, veure a Nkwelle en directe comporta equiparar-se amb la proposta de Bad Bunny i el seu “NUEVAYol”, fonaments d’arrels amb la més rabiosa i excel·lent contemporaneïtat.
I per darrer, no podria passar aquesta proposta agosarada de conviure amb el barret del reggaeton, per recomanar el concert del saxofonista, flautista i cantaor, Jorge Pardo. Si algú és exponent de fusió, arrel, energia i reivindicació no pot haver trobat proposta més excepcional que aquesta. Un músic que ha tocat amb Chick Corea i Pat Metheny (que són uns autèntics tòtems de jazz més fusionador i transgressor), no pot ser obviat per algú que li agradi el Reggaeton, és potser el concert més proper no en estil sinó en concepte que es pugui viure.
Evidentment, no hi ha Reggaeton en el 44è Festival Jazz Terrassa, però si es consideren fans del Reggaeton i volen mantenir les seves orelles i cap obert, no els sonarà a extraterrestre, res del que hi he exposat.
“Si te quieres divertir, con encanto y con primor, solo tienes que vivir”, un Festival Jazz Terrassa.
