Dijous surt el disc a la venda. Quan t’escoltarem a Terrassa? Doncs el 27 de març farem una presentació a l’Ateneu Terrassenc, que si bé és més aviat una xerrada, també faré recital d’algunes cançons. Llavors, el 5 d’abril presentaré el disc al festival Barnasatns, al Centre Cultural Albareda. I avui mateix actuo a Luz de Gas, però en un concert totalment diferent: fem un repertori de la Cançó italiana, diversos músics.
M’ha sobtat que has fet servir la plataforma Verkami per pre-finançar el disc. Doncs és la segona vegada; amb l’anterior “De cop de i de vellut” ja em va funcionar molt bé. És una manera de tenir una ajuda econòmica de cara a la producció. I una quantitat de discos col·locats. Perquè actualment fer discos físics és una actitud romàntica. És molt difícil trobar punts de venda. Però igual que m’agrada el llibre de paper (i la seva olor, penso que els discos continuen sent com un llibre: les cançons segueixen un ordre. I tenen una unitat, una idea global.
És molt poc habitual, realment poc, que surti un disc físic… I aquest triple! Em preocupa que les coses estiguin flotant en aquest núvol, perquè no sabem fins quan durarà… Em preocupa, no depèn de tu. En canvi, guardar l’objecte és com enterrar el tresor, perquè no te’l puguin prendre. No sé si és l’edat. Però també percebo una revifalla del disc físic.
Casa teva segur que n’és plena, no hi deus caber! Sort que tinc una casa gran. En fi, tinc milers de discos, és clar. No sabria viure en un lloc on no hi haguessin llibres i discos a les prestatgeries forma part de la meva idiosincràsia.
A la portada del disc he trobat a faltar el barret, que és molt icònic teu. He tingut èpoques de gorra i de barret. Com que tinc pocs cabells, va bé tant a l’estiu pel sol com a l’hivern pel fred.
En canvi, Brassens surt a la portada fumant en pipa. Tu no has fumat mai? Ni fumador de pipa. No m’hi semblo al Brassens.
Com vas començar a versionar-lo? Vaig tenir por de repetir-me, suposo que a tots els cantants els hi passa. Ara què escriure? Tornaré a fer la mateixa cançó… I vaig decidir parar. Com a exercici, sense idea de publicar-ho, vaig començar a fer arranjaments de Brassens. I quan vaig tenir 17 o 18 cançons traduïdes, l’any 1992, vaig decidir enregistrar-les, tot i que de manera molt senzilla. Llavors em van començar a trucar de París, de Milà, per cantar les meves versions. Va ser curiós. I em va animar! Així que fa 30 anys que faig discos adaptant Brassens.
Miquel Pujadó, a la Plaça del Progrés / ALBERTO TALLÓN
Per què ara? Volia endreçar la feina de tants anys… Ara que tinc una edat. Tindrà continuïtat. Ara estic escrivint com un idiota: cançons meves, per un disc que sortirà el 2026. I després vull treure un disc amb tot el que he de fet dedicat a poetes: el dedicat a Agustí Bartra, a Joan Maragall i “Poemes de capçalera”, que era col·lectiu. I acabo al 2032 i tanco caixa.
Tu a Brassens no el vas conèixer? No. I mira que de cantants francesos n’he conegut moltíssims! He cantat amb Georges Moustaki, Michel Legrand (que era un paio que havia guanyat tres premis Oscar), Leo Ferré… Brassens mai, ni tampoc Jacques Brel. Van morir relativament joves i jo era jove. Però sí que he conegut tot el seu entorn.
Uff, sempre cites els grans de la Cançó. Sí que has conegut tothom! Els d’aquí és normal, això és petit. En 40 anys, et trobes tothom.
Per cert: vas conèixer Guillem d’Efak, qui va sovintejar Terrassa als anys 70… I que s’acaba de celebrar el 30è aniversari de la seva mort. El vaig conèixer al bar de la Sala Villarroel, en l’entreacte d’una obra. Just em vaig asseure entre ell i Rafael Alberti! I van començar a parlar tots plegats. Anys després, el 1994, vam fer-li un concert a l’Auditori de Palma. Ell ja estava molt malalt. Lluís Llach havia anat en el seu vaixell fins a Mallorca. I la resta vam agafar el mateix avió: Serrat, Raimon. Núria Feliu, Maria del Mar Bonet, marina Rosell, Pi de la Serra, Ovidi… I va Josep Maria Bardagí, s’aixeca i diu: “Nens, si cau aquest avió, s’ha acabat la Cançó”.
Tanmateix, sembla que la cançó d’autor ja no és de masses com als anys 70, ja no és mainstream? Home, és que al mainstream mai no ha estat. La Cançó busca un equilibri entre intel·ligència i emoció (que no és fàcil d’accedir) doncs mai no ha estat mainstream. Una altra cosa és que alguns artistes hagin pogut arribar a molta gent. Un belga com Brel les va passar magres al començament, ningú no volia saber res d’ell. I després va tenir un públic majoritari. D’altres es van mantenir amb un públic fidel, minoritari, que no accedeix als mitjans de comunicació. Però que pot continuar fent una obra sense abandonar els seus principis ètics i estètics.
No es pot viure, doncs, sent un cantautor? Aquí som un món petit. Sobreviure és difícil. Jo he tingut la sort que m’he dedicat a altres coses: he escrit, he fet classes. Però la possibilitat de professionalitzar-te en aquest camp i en aquest país és reduïda. Sobretot si vols fer la teva i no dependre de les decisions dels altres. No sé com ho he fet, però jo he fet el que m’ha donat la gana, durant 40 anys.
I no estàs jubilat? Mmm… Ara he fet 65 anys. I m’he jubilat d’autònoms, però amb dret a fer activitats artístiques. El que he rebaixat és l’activitat paral·lela. He estat 20 anys de professor… I com a autor de literatura juvenil, he fet moltes coses per instituts i universitats estrangeres. Com ara fer 50 viatges en tres mesos. Això ho he aturat. Faig alguna cosa, però no tant: et satura.
