Imatge antiga del teatre del Retiro de l’arxiu Baltasar Ragón / Amat
La documentació carnavalesca a la nostra ciutat conserva publicat un dels pocs textos dramàtics -si no l’únic del segle XIX- dedicat al rei de la disbauxa, amb el títol “Lo rei tranquil”, representat amb un èxit de públic i crítica sense precedents. L’autor de l’obra és Joaquim Marinel·lo i Bosch (1838-1903), que es guanyava la vida com a sastre, però amb una vocació fora mida per l’escriptura literària i l’activitat cultural (va presidir i fundar el primer Ateneu Terrassenc) i política (va ser alcalde).
La peça té com a protagonista a un noble, el Marquès de la Gatzara, en hores baixes, i es va estrenar per Carnestoltes, un 11 de febrer de 1879, al teatre El Prado Egarense. Els aplaudiments van ser unànimes. Tant és així que es va fer una segona versió, que es va presentar el 15 d’octubre de 1881, en el mateix emplaçament, carrer del Pantà, però ja batejat com el Retiro amb la mateixa resposta d’espectadors. I l’obra va tenir continuïtat perquè es va tornar a programar amb més funcions l’any 1888.La proposta d’escriure un text relacionat amb la festa carnavalesca va sorgir de Lo Barret, una societat egarenca de l’època de caràcter filantròpic i humorístic. Lo Barret, a més de participar en l’organització del Carnestoltes, impulsava altres activitats a la ciutat i editava una revista de contingut desimbolt en la que la majoria de les signatures eren pseudònims.
Les fonts consultades constaten que Marinel·lo i Bosch va donar vida teatral a “Lo rei tranquil” en un temps rècord, en tan sols un mes. Lo Barret li va fer l’encàrrec un 16 de gener de 1879 i l’11 de febrer del mateix any, a les tres de la tarda, ja pujava als escenaris del Prado Egarense amb una rebuda espectacular. Per la venda d’entrades, es va obrir un despatx a la Confiteria Vídua Carné, llavors situada al carrer de Sant Pere, 51. Les localitats tenien dos preus: sis i dos rals (la general).
Cartell de l’obra, anagrama de la societat del Barret
Malgrat la urgència, l’autor i tot l’equip de la posada en escena van complir l’agenda. I cal dir que l’obra és ambiciosa. La primera versió del text pren forma d’opereta en vers i conté un pròleg i tres actes. La partitura va ser creada per Francesc Giralt i Serrà (1843-1905), també de Terrassa, que era fabricant de draps i compaginava la seva professió amb la música, l’edició, els invents i la política municipal (va ser regidor). El repartiment principal constava d’un nucli protagonista i fins a 46 personatges diferenciats. Ha quedat escrit que en alguna escena, l’obra podia reunir fins a un centenar d’intèrprets dalt de l’escenari.
El protagonista de la història és el Marquès de la Gatzara que, malgrat que arriben les festes de la diversió, ell es troba en una profunda crisi econòmica amb la qual s’ha plantejat fins i tot suïcidar-se. En aquesta tessitura, el noble demana al Banyeta -el dimoni tret dels Pastorets- esdevenir el rei de Carnestoltes. El marquès creu que si ostenta aquest títol, del tot efímer, aconseguirà també solucionar el seu problema sentimental i conquistar, per fi, el cor de la Tomasa, la xicota de la qual està enamorat. Un amor que podria ser correspost si no fos perquè el germà de la noia, en Quim, amb la complicitat de Sebastiana, no en vol saber res del noble deprimit i desmenjat.
La comèdia s’inspira en el mite de Faust. El marquès ven la seva ànima al diable a canvi d’obtenir els seus favors. I és així, però conscient que serà només per uns dies, el temps de durada del Carnestoltes, des de dijous gras fins al Dimecres de Cendra, perquè acabada la festa, serà enterrat i cremat a la foguera amb les llàgrimes de tot el seguici mortuori que l’acompanyen.L’opereta, que es definia com “una gran producció de màgia i espectacle”, va tenir una segona funció, el 12 de març del mateix 1879, a benefici dels pobres del municipi. Marinel·lo i Bosch la va recuperar temps després i va fer una segona versió que es va estrenar el 15 d’octubre de 1881 al teatre del Retiro, amb música de nous autors, el tàndem Francisco Rodríguez i Anton Pujol. Se sap d’aquesta segona versió perquè consten les dates de les estrenes (1879 i 1881) en la portada de l’obra publicada el 1887 per la impremta Estampa d’Estrada, Miquel i Cia. del carrer del Nord, número 4, i que s’insereix en el segon volum del llibre “Teatre vuitcentista d’autor terrassenc”, de Guillem-Jordi Graells, de la Fundació Torre del Palau.
El llibret publicat s’obre definint “Lo rei tranquil” com “una barretada, paròdia carnavalesca còmica, bufa, lírica, dramàtica, satírica, diabòlica i ballable”. També apunta que la sarsuela conté un pròleg i quatre actes, un acte més que en la primera versió de 1879. En la informació escrita per Graells ens podem fer una idea del considerable engranatge escènic. A més dels personatges protagonistes (el Marquès de la Gatzara, el seu criat Feliu, el Banyeta, la Tomasa i el seu germà Quim), s’afegien un seguit d’altres persones en papers secundaris. La llista del repartiment era llarga. Hi sortien metges, practicants, barretaires, regidors, serenos, municipals, soldats, bastoners, balladors, balladores, músics, màscares, mascarons, vailets, pobres, gent del poble, gegants, nanos i ases.
Quadre del reglament d’aquesta societat
Amb la publicació se sap que en la segona versió el personatge del Marquès de la Gatzara va recaure en el terrassenc Joan Prat i Ubach, considerat un actor aficionat “notable” i de qui es va posar una escultura a l’antic Teatre Principal. També es coneix que hi intervenien tot de persones amb cognoms vinculats a la història de la ciutat com Marquès, Boada, Ventayol, Grapí, Carreras, Salvans, Llongueras, Roumens, Guillemot, Trullàs, Alavedra, Barba, Plans, Matalonga, Carbonell, Bosch, Domingo, entre altres. La majoria eren socis i barretaires, familiars i amics.
Pel que fa a l’espectacle musical, s’explica que hi havia quinze números en els quals figuraran solistes, cors, així com peces ballades a ritme de vals, balls americans, minuets i rigodons (dansa barroca d’origen francès). En l’escenografia tampoc es van escatimar recursos. Els decorats, llogats a empreses de Barcelona, pels deu quadres d’ambientació foren aquests: un gran saló-restaurant d’hivern, una selva curta i roquetera, una gran plaça amb el palau de Carnaval, un saló de recepcions, una altra plaça amb carrers, un saló de ball, l’avantcambra d’un dormitori, un carrer, una vasta planura i un temple de caritat. En aquest temple tenia lloc l’últim acte, l’apoteosi final, que era l’enterrament del rei Carnestoltes amb la presència de tota la junta de Lo Barret, els quals tenien com una de les accions el repartiment d’almoina (pa i carn) entre els pobres de la ciutat.
“Tot Tarrasa deia que és una peça bona”
Totes les obres que pugen a escena acostumen a tenir el seu cronista i “Lo rei tranquil”, amb text de Joaquim Marinel·lo i Bosch i música de Francesc Giralt i Serra, ambdós terrassencs i amb carrers dedicats, no se’n va escapar. D’aquella estrena de l’11 de febrer del 1879 al teatre del Prado Egarense se’n va fer ressò l’Esquella de la Torratxa segons recull també el llibre “Teatre vuitcentista d’autor terrassenc”, volum 2, de Guillem-Jordi Graells.
L’article correspon a Josep Roca i Roca, redactor, director i fundador de la publicació republicana. Donant un cop d’ull, hem de dir que la seva ploma respira gran dosi d’entusiasme i que es permet fer metàfores entre la professió dels autors i la seva activitat artística.
Hem rescatat alguns paràgrafs de la crònica, amb la màxima fidelitat de com es va escriure llavors en català, per constatar l’èxit teatral del qual es va considerar una magnífica obra. Roca i Roca comença dient que “… Aquest any (referint-se a la societat Lo Barret) l’han pegada amb una sarsuela escrita expressament, una sarsuela en tres actes i un pròleg, amb tretze o catorze números de música, amb ball i comparseria… una verdadera sarsuela d’espectacle”.
En referència al text subratlla: “Marinel·lo i Bosch amb la mateixa traça que manega la guitarra de planxar (recordant la seva professió de sastre) ho fa amb la lira del poeta”… “I després de posar fil a l’agulla, i encara no l’assajaven, ja tot Tarrasa deia que és una peça bona”. I afegia tot seguit els elogis pel compositor: “Lo fabricant Giralt i Serra que amb el mateix brillo que sap combinar els fils d’una peça de teixit que els compassos i les notes, ha fet la música, una música senzilla, agradable molt apropiada”.
