Parlem amb Xavi Duch (Sabadell, 1984) minuts abans que agafi l’AVE des de l’estació Atocha.
Ara mateix estàs a Madrid… Que hi tens projectes, a banda d’“El petit príncep”? (Riu) No! He vingut a l’aniversari d’una amiga. Però sí que tinc altres projectes.
Entenc que aquest musical ha estat intrínsec en la teva vida, perquè hi has actuat molt d’anys… T’ha permès de fer altres iniciatives o t’ha ofegat una mica? Sí, moltes altres coses. Realment, “El petit príncep” són temporades molt curtes, només duren quatre mesos. I clar, l’any és molt llarg i s’ha de continuar vivint i pagant el pis. Així que he d’anar combinant amb altres feines.
A Terrassa fareu 4 funcions, amb “sold out”: 2.700 espectadors. Realment, és un fenomen de masses! És brutal. Ens hem com a acostumat, però és una bestiesa. Deu anys després, cada funció està plena. Resulta emocionant. I és una cosa que no ens esperàvem gens, quan assajàvem, al començament. Sempre està ple, sempre. I gent que repeteix. Gent que s’emociona. Ens hi hem acostumat, és cert… Però ho seguim valorant, eh?
Ostres… Quan vau començar, que fa tant de temps? El 2014. I aquesta és l’onzena temporada. Jo vaig fer els cinc primers anys. Després vaig estar cinc anys sense fer-ho. I ara m’he afegit a l’11a temporada.
Aquesta aturada, s’explica perquè estaves cansat i donaves per amortitzada la teva participació? O podries seguir cent anys més? Vaig parar perquè em van sortir altres projectes. I jo m’estimo molt la família del petit Príncep. Però ja en tenia prou, després de cinc anys… Ja ho tindríem! Vaig anar a fer altres coses.
I quin ha estat el motiu del retorn? Doncs l’any passat ens van trucar, al Marc Pociello i a mi mateix, que som els actors diguem-ne originals. “Què voleu tornar?”. Ostres” Vam començar amb 30 i ara en tenim 40. Jo no sé si m’hi veig! Així que ens vam trucar amb en Marc. “I què fem?”. Total, que ens vam anar animant i al final ho vam fer.
Quant de futur li vaticines? És una obra que penso que durarà sempre. M’encantaria anar-la a veure quan sigui un avi. Sento que és una cosa molt familiar, perquè és un projecte molt petit, realment. És com una casa. Aleshores penso: Si el dia de demà no tinc feina i allà hi ha un forat, doncs és un lloc al qual puc anar i dir “ei, aquesta temporada què?”.
Que per ara porti 11 anys, demostra la fortalesa de la indústria catalana? Bé, potser s’ha de dir escena, més que no pas indústria… I tant, és indústria. Sempre ho romantitzem, però no deixar de ser una indústria.
I té bona salut? Doncs en el cas de “Mar i Cel” i d’“El petit príncep”, doncs sí. Però en molts altres casos no. Si mires els sales de Barcelona, hi ha molta cosa que no funciona. No estem un bon moment. Ara que estic passant uns dies a Madrid, veig que a cada cantonada hi ha un teatre amb projectes enormes. “El Rey León” porta 13 temporades, en un teatre de 2.000 localitats. I omplen cada funció! És una bestiesa! A Barcelona també n’hi ha uns que sí, que són els que enlluernen. Però també n’hi ha que no, que pateixen. No és un drama, però tampoc és un moment massa dolç pel musical.
I el musical en llengua catalana? El teatre acostuma a tenir el català de llengua vehicular, però en els musicals, s’inverteix la situació en favor del castellà. Depèn. Tret de Dagoll Dagom (que són els pioners, a casa nostra), en les produccions grosses s’acostuma a fer en castellà. Llavors tens excepcions, com “Ànima”, que va venir al TNC, però perquè estava subvencionadíssima per la Generalitat, en un teatre públic. Si no, no es pot fer.- Jo soc el primer que defensa la llengua i em vaig a partir la cara allà davant. Però és que no surten els números. Una producció d’aquestes surt sempre molt costosa.
I les entrades acostumen a ser a superar els 50 euros.. Sí, la gent diu que les entrades són molt cares. Ja… Però, saps quanta gent hi surt? 15 músics, 20 actors més els covers i substituts… El personal tècnic, que poden ser entre 10 i 15 persones… La inversió en escenografia, en l’equip tècnic i microfonatge… No surten els números. Estem parlant d’una producció de milions d’euros. En català? Ara s’ha fet “El dia de la marmota”. D’acord, no és un drama… Però tampoc no estan exhaurint entrades. I és una producció més austera, més petita… I també està subvencionada per la “Gene”. Si no, no es podria fer. Si jo tingués diners i fos productor, m’encantaria fer-la en català. Però la gent dels despatxos, et diu “No, perquè si ho fas en castellà, tripliques el públic”. És una pena, però si no hi ha ajudes, no es pot fer una obra d’aquestes magnituds…
Creus que en aquests 11 anys que han passat, la societat a la qual s’adreça l’obra ha canviat? Potser per l’auge dels valors de l’extrema dreta, entre el jovent? L’obra està disfressada de producte infantil, però no ho és gens. Dibuixets, els planetes… Sembla que sigui per nanos. Però els missatges no ho són gens. De fet, la major part dels espectadors, són parelles, adults… I la gent adulta plora. Parla del nen interior, de la desconnexió brutal que patim, dels vincles, de com ens cuidem, de com aprenem cagant-la… Crec que és una obra molt de capçalera, amb missatges universals. No crec que sigui més potent ara, per la situació de merda que vivim amb l’extrema dreta. Fa 10 anys ho era molt, també. I ho continuarà sent.
