(Per Eduard Garcia Vilanova)
“El miracle d’Anna Sullivan”
Grup Escènic Illets, Sala Crespi, 23 de febrer
Aquest passat diumenge, la companyia abrerenca “Grup Escènic Illets” va oferir la representació d’“El miracle d’Anna Sullivan” de William Gibson. Els que tenim una certa edat, i ens recordem del cinema que vèiem a la televisió als anys setanta (moltes vegades en blanc i negre, ja que no en teníem en color), vàrem poder veure més d’una vegada la pel·lícula de 1962, amb títol homònim, protagonitzada per l’Anna Bancroft i la Patty Duke; a tots, sense excepció, ens va colpir la història de la Helen Keller, una nena sorda, cega i muda, i de com l’Anna Sullivan, la institutriu, aconsegueix penetrar en el món interior de la nena, i, trencant les barreres imposades per la família, i també, perquè no dir-ho, per la societat, i aconseguir el que semblava impossible: educar-la; i no tan sols ho aconsegueix sinó que la Hellen Keller és encara avui en dia un exemple de lluita i superació, a l’haver cursat estudis universitaris, ser professora, activista i escriptora.
Aquest modest cronista va anar al teatre amb la curiositat de veure la proposta del Grup Escènic Illets, i com aconseguia portar en escena la història de la Hellen Keller, i a fe que ho varen aconseguir: la interpretació tant de l’Anna Sullivan i, molt especialment, la de la Hellen Keller, ens varen emocionar, trasbalsar, enfadar, i arrencar uns quants somriures; unes interpretacions molt exigents, tant des d’un punt de vista mental com físic, i que les actrius varen resoldre amb nota, especialment l’encarregada de dur a terme la de la Hellen Keller; aquestes dues interpretacions varen estar ben abrigades per la resta de l’elenc actoral, que de forma sòbria acompanyen a l’espectador en l’iter escènic de l’obra.
Membres del Grup Escènic Illets, a la Sala Crespi / LLUÍS CLOTET
El “Grup Escènic Illets” fent bandera del conegut aforisme que “menys és més”, ens ofereix una posada en escena volgudament espartana, en la qual amb molt pocs elements a l’escenari, però molt ben acompanyats per un molt bon vestuari, ens fan viatjar al món rural dels EUA per introduir-nos en el món interior de la Hellen: no cal res més per explicar una bona història; de vegades les companyies de teatre cauen en l’error de plantejar escenografies molt recarregades, plenes d’elements que no aporten res al relat narratiu, i que només serveixen per emplenar de forma innecessària l’escenari i per distreure l’espectador d’allò que realment és necessari; com a element escenogràfic cal ressaltar la font amb maneta, tan típica en els ambients rurals americans del segle XIX, i que al final de l’obra esdevé l’element desllorigador i porta d’entrada a la ment, fins aleshores hermètica, de la Helen Keller: al meu modest entendre tota una victòria.
Com a curiositat, en finalitzar l’obra, un dels membres del grup de teatre em va comentar que en la representació que vàrem veure, van coincidir en escena tres generacions d’una mateixa família: àvia, filla i neta, fet aquest que ens demostra que el teatre no té edat, i que, enguany, gaudeix d’una salut de ferro: enhorabona a les tres, i per molts anys.
El Ciutat de Terrassa arriba a la sisena proposta, i el diumenge vinent ens visiten uns vells coneguts, la companyia Quatre per Quatre de Granollers, que ens representarà un clàssic, “El Tartuf” de Molière, com sempre a les 18 hores.
