Òscar Intente (Terrassa, 1966) porta més de 150 actuacions de “Pompeu Fabra, jugada mestra”. Dissabte al vespre en sumarà una més.
Quina es considera la seva gran aportació? Donar una escriptura… Quan la gent escrivia tal com sonava? Pompeu Fabra va entendre que era una societat que vivia en català, però que no sabia escriure en la seva llengua. A l’hora d’escriure epistolarment, ho feien en castellà: perquè era la llengua de l’escola, de tots els estaments de l’Estat. Ell se n’adona un dia que està escrivint als seus nebots i veu que ho està fent en castellà. Parlava amb naturalitat en català, però s’adreçava per escrit com tothom: en castellà.
Els diaris d’aquella època també estarien en castellà, majoritàriament? De fet, l’única llengua que la gent considera vàlida, inconscientment, era el castellà. Fabra l’identifica com una llengua que no està normalitzada, en la qual un escriptor l’escriu d’una manera, un altre d’una altra… No hi havia català a l’escola, ni a l’església, ni al món de l’empresa, ni a l’administració. Fabra es pregunta: “Per què és així? Potser ens hi hem de posar…”. I comença a analitzar què li passa a la llengua. I en comptes de prendre una conclusió des de si mateix, pren esperit científic. I es fixa que a altres llengües els hi passa el mateix.
Especifiques que són criteris “científics”, en la lingüística. No està de més recordar-lo, perquè la gent pensa que són decisions polítiques… Ell treballa d’una manera europea, perquè veu que a altres llocs del continent s’estan fent coses similars. No som tan estranys. S’adona que el noruec, el txec, etc., també s’estan modernitzant. I es posa en contacte amb gent d’arreu. Veu que potser una família com les llengües eslaves també ho està fent i llavors pensa que potser no està equivocat.
Què el mou? Ell el que vol és endreçar la llengua perquè tothom la pugui escriure, d’una manera conjunta, amb unes normes col·lectives, acceptades per tothom.
I què es troba, en aquesta mirada amb perspectiva de passat? Veu que els escriptors estan escrivint amb arcaismes que no responen a res. Com heroic, però escrit “heroych”. Aquest final no apareix ni en francès, ni portuguès, ni en castellà… Per què ho fem els catalans, doncs? Perquè algú algun dia ho va fer. Van endarrere i d’una manera científica comença a prendre decisions. L’esperit científic aplicat a la llengua és el que dona autoritat a Pompeu.
Pompeu n’és un, però hi ha altres lingüistes prominents en les terres de parla catalana… També hi havia Mossèn Alcover, a Mallorca, que havia trepitjat molt el territori i estudiat molt, que ell no nega. Però ho feia d’una manera més voluntarista, i Pompeu ho fa més científica.
Aquesta ordenació ha portat a una excessiva estandardització de la llengua? Que es podria exemplificar en una TV3 monopolitzada pel català central? Això és una de les coses de les quals s’ha acusat Fabra. Però ell és conscient d’això. “La llengua està fotuda, però he d’optar per alguna opció”. I se centra en el català central perquè és en el que més parlants hi ha, el de la demarcació de Barcelona. Sense menystenir els extrems, perquè ell reconeix la feina d’Alcover i que la riquesa s’ha de mantenir. Però ha de prendre decisions i opta perquè el català central sigui el tronc. De vegades sembla que el que va fer Fabra és una artificialització de la llengua, però és que totes ho han fet. L’alemany -que és una llengua molt forta- també s’estandarditza en un moment històric. I segur que també van tenir polèmiques: per què s’agafa de base aquest i no l’altre…
Òscar Intente, aquesta setmana a Terrassa / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Avui en dia també tenim controvèrsies, com quan fa 5 anys es va reduir el nombre de diacrítics… Sempre són temes delicats. I el poble català és un poble malalt per la llengua. Els catalans som catalans perquè tenim una llengua, no ens defineix res més. Ni el color de la pell, ni la religió, ni els valors culturals… Ni millors ni pitjors. Però té un patrimoni que té futur.
Ara que parles de futur, precisament hi ha preocupació pel present. Podem plegar i deixar-ho estar. O ser-hi. Jo soc del món del teatre, però sempre m’ha preocupat el tema de la llengua. En tot cas, aquest monòleg neix d’un encàrrec de la Generalitat, per commemorar el centenari del diccionari de Fabra.
Per cert, Fabra sembla que ja nasqués amb cara d’avi venerable… Però també va ser jove i va fer altres coses, oi? Cert! És una figura que l’associem a una persona vella, amb pipa, seriosa, tancada en si mateixa. Però era molt excursionista, amb ganes de conèixer gent, fer esport… Fixa’t: Fabra va ser un dels impulsors del tennis a Catalunya. Lluny de ser un sedentari, tancat a un despatx… Era una persona que estava en el seu món, i fins i tot l’eixamplava. Perquè tennis, bàsquet, futbol… Eren coses que feien els estrangers. Els anglesos, en concret! La paraula “esport” és un neologisme, aquí no es practicava. Aquí la gent anava al camp. I després, amb la revolució industrial, s’aconsegueix la jornada de 8 hores. I llavors neix l’oci, els ateneus i el lleure (que és un concepte modern).
L’obra és dirigida per Maria Pla. Quin joc teatral ha plantejat, per donar-te espai al monòleg? Vam voler descol·locar el públic i trencar la imatge de Pompeu com una persona gran. Ja d’entrada, l’espectador es troba un tennista (quan inicialment hi ve pensant que es trobarà un estudiós amb pipa). També funciona molt bé la metàfora de l’esport, perquè ajuda a explicar la importància de les normes, que necessitem en la vida quotidiana, per a qualsevol activitat.
Dissabte jugues a casa… Actuo en una entitat importantíssima d’aquesta societat. De fet, de petit, jo vaig fer el meu primer teatre amateur a Amics! Me n’alegro que Maria Miralda em contactés. L’encàrrec va ser que l’espectacle havia de ser simple. I de fet, té un punt artesanal molt guapo. El teatre requereix un actor i un públic. I això és el que es produeix. Una cosa mínima, senzilla, artesanal. Amb la paraula com a mitjà, i un petit attrezzo per anar jugant.
