“Tots ocells”
Director: Oriol Broggi. Autor: Wajdi Mouawad
Teatre Principal 15 i 16 de febrer
Tal com passa amb La Calòrica, el dramaturg Wajdi Mouawad té una afició fidel, que s’apunta a veure cadascuna de les seves estrenes i compra les entrades amb mesos d’antelació.
I a la fi va arribar el cap de setmana en què “Tots Ocells” aterrava a Terrassa. I en un fet insòlit, per partida doble: funció dissabte, funció diumenge (no ha passat a les altres ciutats de la gira), amb uns 1.300 espectadors.
De fet, les expectatives eren més elevades després de veure (o reveure) l’obra “Incendis”, el passat novembre, a Amics de les Arts (que en va fer uns 1.500). Tanmateix, quan les expectatives ens travessen el cos, el risc és alt. A la decepció hipercrítica o l’exclamació auto-complaent. De les dues n’hi va haver, entre la dotzena d’espectadors consultats per la crònica i l’observació de platea.
Però primer cal desgranar l’obra, que va ser colossal. Hi va haver elements que van funcionar molt bé, com les increïbles interpretacions. Convé destacar Joan Carreras, qui està cridat a augmentar la seva popularitat (menor de què li pertoca) arran de “Tots Ocells”. També Clara Segura, qui justament arribava amb un premi Goya sota el braç, pel seu paper a “El 47”. I la branca terrassenca de l’elenc… Uau! Míriam Moukhles i Marisa Jossa: Quina relació més maca a dalt d’escenari (ens consta que també fora d’ell) i quins talents que sorgeixen a la ciutat. Josa va arribar a dirigir el Centre Dramàtic del Vallès i Moukhles ha estat directament alumna de l’Institut del Teatre.
Tot l’elenc funciona sota una eficaç direcció d’actors i amb unes connexions entre escenes (inclosos salts temporals i físics) que són engranatges perfectes. Gràcies també a l’escenografia: sòbria i a la vegada suggerent. I a un recurs audiovisual molt important en aquest muntatge: tota l’obra es projectava en “streaming”, jugant amb el color i el blanc i negre, fent una segona capa d’interpretació molt vistosa. I sobreimprimint els diàlegs en l’idioma original (alemanys, hebreu, anglès, àrab), que ajudava a percebre el fet lingüístic-identitari de l’obra (si bé sent recitada en català, no com “Le congrès ne marche pas”, eminentment en francès).
Anem ara a la trama: Wajdi Mouawad acostuma a construir el text en diferents capes de coneixement, però en “Tots Ocells” no és tan rellevant.
I tot i que tota la primera part juga amb un misteri com a gran motor de la trama, després del descans (l’obra dura en conjunt 3 hores i 30 minuts) arriba una segona part en el que la resolució del misteri és excessivament senzilla. Un cop revelat, la història encara s’allarga massa. Almenys, així ho van trobar diferents espectadors que es veien a esquerra o dreta consultant l’hora (o el WhatsApp) en el seu telèfon mòbil.
(Matís: La gent no sap estar quieta sense el mòbil. I inclou la gent gran, perquè l’addicció al telèfon no és exclusiva dels joves, culpables habituals de tots els mals segons els adults).
I quan va acabar l’obra? Vet aquí que alguns dels “mirons” del mòbil es van posar drets per aplaudir! Ergo: No, el públic no sempre en sap. I si has pagat 32 euros per l’entrada, saps que Mouawad és un autor consagrat i que Clara Segura és l’actriu del moment a Catalunya… Doncs apa: Veus que la gent s’alça i jo també em poso dempeus! I davant aquesta autocomplaença de les masses, un moviment hipercrític: n’hi va haver uns pocs que van marxar a casa a l’entreacte. O que després d”Incendis”, els va saber a poc. En el mig? Un gruix ample de persones colpides, amb necessitat de pair el text, que van gaudir com sempre amb Mouawad.
