“Els bons”
Director: Paco Mir. Autor: Ramon Madaula.
LaFACT cultural 14 de febrer
Moltes produccions artístiques s’estrenen fent gira abans d’anar a Barcelona. Aquest és el cas d’“Els bons”, de Ramon Madaula, que es va representar el divendres a La Factoria Cultural de Terrassa (LaFACT). La nova obra del també actor i director teatral, just sortida del forn (es va estrenar el 18 gener a Santa Coloma de Gramenet), va ser un èxit. El públic va gaudir de la història amb aires de tragicomèdia i sobretot del treball excel·lent dels dos actors que van néixer a la mateixa ciutat, Sabadell. El duet, format per Jordi Boixaderas i el mateix Madaula, brinden una interpretació d’una hora i escaig que atrapa des de l’inici al final. Al darrere, un director i també actor de solvència, Paco Mir, ex Tricicle, que ha sabut treure el millor registre còmic i dramàtic dels reconeguts actors de casa nostra.
“Els bons” explica el retrobament de dos amics, ara en l’esfera política, al teatre del Cercle Artístic del seu poble. L’espai és familiar perquè havien representat “Els pastorets”. Qui convoca, el Narcís, sempre ha fet el rol de Satanàs, el dolent, i qui va a la trobada, l’Esteve, era l’arcàngel Sant Miquel, el bo. A les portes de Nadal, el Narcís, que presideix l’entitat i encara fa de dimoni, ha citat al seu vell amic per demanar-li que el substitueixi en el seu paper. La trobada serà una excusa. A poc a poc, descobrirem que el Narcís, en hores molt baixes, té un desig de venjança vers el seu amic que ara té poder polític i es desplaça, a la cita, amb cotxe oficial i xofer. I fins aquí podem dir per què cal veure l’obra per saber quin és l’afer que s’hi amaga al darrere i que els ha distanciat en el temps.
“Els bons” té molt de joc teatral. Els personatges antagònics de l’arcàngel Sant Miquel i de Satanàs, dels Pastorets de Folch i Torres, representen el bé i el mal i, en aquesta trama, van com anell al dit per extreure el bo i dolent dels dos amics. La partida comença i tots dos entren en acció. El Narcís sedueix l’Esteve per fer un assaig del dimoni i, malgrat totes les reticències d’aquest últim, s’acaba posant en el rol de Satanàs fins a deixar-se la pell. Esteve es disfressa de diable i la màscara fa que aflori el seu costat més fosc. En realitat, vestit de Satanàs ens fa descobrir que no era tan bo ni tan innocent com ens havia semblat. Com diu la dita popular, les aparences enganyen i, en aquest cas, es compleix de manera sorprenent.
El nou text de Madaula és enginyós i els diàlegs i l’acció tenen tonalitat i ritme. La producció, sota el paraigua de La Guerrilla, és bona i la defensen dos cracs de l’escena catalana amb tot el seu saber. Boixaderas i Madaula, ambdós amb una trajectòria consolidada i premiada, aconsegueixen que la comèdia de sabor agredolç transcorre en un tancar i obrir d’ulls. La seva expertesa teatral dalt de l’escenari, afegida a la ja demostrada per Paco Mir en la direcció, fa que tots dos actors puguin encadenar, de manera fluida, una situació còmica a una de dramàtica amb molta naturalitat i destresa sense que hi hagi trencadissa.
Tots dos ofereixen un veritable “tour de force” amb molta complicitat, matisant les paraules i el gest. Cadascun prepara la seva estratègia i la seva trampa vers l’altre per sortir ben parat. Madaula, en el paper de Narcís, convenç amb la figura d’aquest home de bona voluntat que demana un favor a un vell amic a les portes de perdre la llibertat. Però la sol·licitud no és a canvi de res. Madaula va descobrint, de manera subtil, el seu jo interior i el seu costat pervers per arribar al seu objectiu. Boixaderas, com Esteve, perfila també el seu personatge de caràcter generós i afable, malgrat que de seguida apareix algun rampell de malcarat, concretament amb la seva xofer (representada per l’actriu Anna Casals). Un rampell que ja ens avisa que l’Esteve pot ser molt desconsiderat si cal i que confirmarà, finalment, que és capaç de fer mans i mànigues per mantenir-se en el poder.
Hi ha escenes de l’obra que són un autèntic exercici teatral de 10 com, per exemple, l’assaig per fer el paper de Satanàs en què Madaula dona consells al seu amic per fer una bona interpretació. La culminació d’aquest assaig arriba quan Boixaderas, vestit de Satanàs, de vermell i amb la capa i les banyes, s’eleva com el rei de les fúries de l’infern sobre una pedra grisa i deixar anar, amb veu alta, tots els dimonis que duu a dins. La transformació en dimoni es cuina a foc lent i quan arriba al zenit és genial. Però qui és qui guanya el joc que comença amb una proposta del tot inofensiva? Qui perd? Qui enganya a qui? Per saber-ho, caldrà veure “Els bons” i adonar-se que les bones persones, quan porten careta, resulta que potser ja no ho són tant (de bones) com ens pensaven al principi.
