(Per Josep Manel Martínez)
La companyia santcugatenca 8uit de Teatre ha estat la primera a concursar a la 51a edició del Premi Ciutat de Terrassa de Teatre, el més antic de Catalunya, amb l’obra “Rita”, de la dramaturga barcelonina Marta Buchaca.
L’obra es va poder veure el diumenge a la Sala Crespi del Casal de Sant Pere, amb molt bona resposta per part del nombrós públic assistent. El punt de partida de l’obra no pot ser més quotidià. En Toni i la Júlia són germans i tenen a la mare, malalta d’alzheimer, ingressada en una residència. Quan al Toni, el veterinari li aconsella practicar l’eutanàsia a la seva gossa, la seva seguretat personal s’esvaeix. La Júlia, en canvi, té molt clara quina és la decisió que s’ha de prendre. Però quan en Toni planteja prendre decisions respecte a la seva mare, les coses canvien, i la relació dels germans es ressent.
El Toni i la Júlia protagonitzen diverses situacions al voltant de la dificultat de deixar anar aquells que estimem. Com és habitual en les obres de Buchaca, el plantejament és, tot i la complexitat del tema de fons, el d’un enfilat d’escenes quotidianes, sovint amb to de comèdia. “Rita” parla de la família, dels vincles entre germans i amb la mare, que van molt més enllà d’un cognom que els uneix.
Una escena de “Rita”, diumenge a la Sala Crespi / LLUÍS CLOTET
L’obra planteja amb mestria què significa viure amb dignitat i estableix un interessant debat sobre la legitimitat que tenim a l’hora de decidir sobre la mort dels altres, combinant molt encertadament el drama subjacent amb un toc d’humor que sempre acompanya els diàlegs afilats d’ambdós germans. Així, com a espectadors, se’ns permet riure i emocionar-nos a l’hora, d’una manera equilibrada.
L’escenografia és austera i compta només amb els elements imprescindibles, posats al servei d’un text punyent i magníficament interpretat per Siscu Ruiz i Maria Vancells. La il·luminació, intimista, s’encarrega de crear l’ambient adient per a esprémer tot el talent interpretatiu d’una parella d’actors, dominadors de la comèdia i del drama, que es compenetren a la perfecció, es troben a gust a sobre de l’escenari i saben trobar el to contingut que requereix l’argument, sense abusar de la gestualitat ni caure en l’histrionisme.
En aquest sentit, cal destacar l’excel·lent direcció d’actors de Mario Fernández, que aconsegueix una posada en escena acurada, intel·ligent i sensible. En definitiva, un text que ens planteja moltes preguntes i que ens fa reflexionar sobre un tema que, sovint, ens espanta i que intentem defugir. L’exercici teatral acompleix novament la seva funció de desllorigador de consciències.
Llarga vida a missió tan noble!
