Litus (Terrassa, 1980) actua a casa seva aquest diumenge. I ho fa per recaptar diners en favor d’Àreadaptada, que fomenta la bicicleta i el submarinisme entre persones sense i amb discapacitat.
Hi tens relació amb l’ONG o alguna persona propera a tu? L’origen del concert ve de l’estiu de 2024. Em van contactar i em va agradar molt la proposta. A més a més, tenen una causa concreta, amb uns objectius tangibles, i em crec que la proposta. A més, em connecta l’embolcall de la cançó “Pedalear”, que durant molts d’anys m’ha donat moltes alegries. Sovint s’ha volgut vincular amb les bicicletes i les rodes. Però també amb l’esperança: saber que vius quelcom dur, però que tard o d’hora arribaràs a un moment de més esperança.
Està previst que a la Cava t’acompanyin Alicia Rey, Sara Roy, Miquel Abras… Em van dir: “Per què no truques amics teus?”. I mira! A la Cava serà especial: Un Litus & Friends. Curiosament, ara mateix estic fent un “one man show”, vaig sol als “bolos”. Sempre he fet coses més explosives. Enguany toca una cosa més minimalista.
Que els artistes us hàgiu d’implicar en causes socials… Ho viviu com si fos una mica una obligació? Com si fos el que s’espera de vosaltres? Jo crec en la idea d’ajudar, en la mesura que tu pots. I en aquest cas, serà el concert solidari en el qual més m’hagi implicat: perquè és un concert meu, no pas una col·laboració de molts d’artistes en què cadascú puja a l’escenari a cantar una cançó. Em poso la causa a l’esquena i em sembla bonic. I estic satisfet, perquè Àreadaptada fa una cosa molt útil i forma part del meu imaginari. Ho vaig pensar unes setmanes: Ho faig o no ho faig? I em vaig dir: Sí. M’ho crec.
Cada cançó del teu nou disc és una col·laboració amb un altre artista: Coque Malla, M-Clan, Mikel Erentxun, Ivan Ferreiro, Sopa de Cabra… Quan el vaig començar, no tenia clar que seria un disc. Sabia que seria un calaix de cançons, una tapa, una mena de satèl·lit de discos nous que anava traient. Vaig tenir clar que no teníem l’obligació de fer un disc, sinó que estaríem alguns anys, esprement cada col·laboració, buidant-la… I que si en un moment donat, ens donava per fer un disc, fantàstic! Llavors, el que va passar és que al de dos anys ja portava diverses col·laboracions i vaig entreveure que sí que era un disc.
“Em feia vergonyeta trucar un artista perquè col·laborés amb mi en una cançó”
Avui en dia predomina a la indústria musical les col·laboracions constants i l’anar traient un single cada mes, en detriment del gran llançament del disc en un dia concret. T’has arribat a sentir així? Gairebé que Spotify t’obliga. Honestament, ve una mica d’aquestes coses, que no tenen per què ser dolentes. El que sí que és dolent és que et sentis una mica obligat. I jo no volia això. Per exemple, que hi hagués alguna col·laboració feta amb calçador. Fins i tot va haver-hi un moment en què es va parlar de noms d’artistes… Que vaig dir que no. Volia tocar amb artistes que he admirat sempre. I aprofitant la sort que tenia d’haver tocat al programa de televisió “Leit Motiv”, en el qual havia coincidit amb ells.
Escolta: algun artista t’ha donat carabasses? Sí, alguna. Però s’ha de valorar quan et diuen que sí. També dic que em feia molta vergonya, dir-los, perquè és com demanar un favor a algú que admires. “Hola, soc el Litus, vols col·laborar amb mi?”… Em feia una mica de vergonyeta… Però a tothom que li he dit, era perquè em feria il·lusió i perquè sabia que podíem arribar a fer quelcom artísticament bonic. Ara bé: Ajuntar-se perquè sí? Bé, prefereixo que passi alguna cosa de veritat.
Fer versions de tu mateix… És regalar-te una segona oportunitat? Sí, i donar a les cançons un nou recorregut, també a algunes que havien passat més desapercebudes, a parer meu. La clau me la va donar “Pedalear”. Va ser la primera… Vaig trucar al Coque… I va ser molt guai. Ja ens quèiem bé, però ara hem fet amistat. Es va implicar molt. Jo me l’imaginava molt a “Pedalear”. I vam fer una remescla. Quan era jovenet, no hagués pensat mai que m’agradaria remesclar! Però de cop i volta, aquesta segona oportunitat és molt interessant. Quan graves per primer cop una cançó, tens molts dubtes. De vegades ho fas més bé… I d’altres menys.
Vols dir que quan veus el teu recorregut, el teu repertori… Hi ha cançons que et tiris les mans al cap? “Quin horror, jo he fet això”? I tant! De vegades sí. El primer disc, els primers… Però, vaja, aquest darrer àlbum és com un recopilatori de “Miércoles 14”, “Hablo tu idoma pero no lo entiendo” i “Chadanaca”. Amb la cançó “Pedalear” passa que no hi ha tanta diferència amb l’original, però és millor. Jo sento que és millor. I això em va donar ganes de seguir, vaig veure que no era tan fred com podia semblar. Que si a la persona realment li venia de gust, podien passar coses molt maques.
“Algun artista m’ha donat carabasses. Per això valoro molt, també, quan m’han dit que sí”
Com has distribuït les cançons entre els artistes? A vegades hi ha gent que els veus molt clara la cançó que els connecta, però d’altres no. Els envies una cançó i no veuen… Es triga temps… Amb un artista no la vam trobar i no vam col·laborar. M’ho va dir ell: “Litus, ja farem alguna cosa en el futur, no passa res!”. Si no hi ha una cosa de veritat, si sents que ho estàs forçant… Llavors no val la pena.
Hi ha nostàlgia, en el projecte de recopilar-se a un mateix elements del passat? Potser com a societat caiem en la idealització de la joventut. Abans era més guai? No és que tu ets més jove! Bé, en tot cas, aquest disc és una celebració del passat, no una mirada trista. I una reivindicació del repertori. Fa vint anys ja vaig fer un recopilatori. Ajuden a destriar què és el millor del teu repertori. Ajuden a endreçar, a tenir consciència del que has fet. En comptes de mirar endavant, mirar als costats.
El 2024 vas actuar al concert de la generació “Terrassa amb Ç” i l’Arxiu el va enregistrar per tal que quedi per a la posteritat. Què t’agradaria que coneguessin de tu, en la Terrassa de l’any 2080? No ho sé… Bé: Que quedin les cançons! No tant que sàpiguen que són meves, sinó que algú vagi cantant pel carrer canti “Pedalear” o “Pájaros de desván”. Més aviat que perdurin, no pas que recordin el meu nom.