Pere Arquillué (Terrassa, 1967) estrena dissabte “Un déu salvatge” al Teatre Goya, de Barcelona. Una adaptació que entoma com a actor i director, alhora.
No és habitual veure’t a la direcció. Què és el que més et sorprèn, en comparació a la interpretació? Realment hi ha molta diferència, entre estar a baix o a dalt de l’escenari. Ja ho sabia, perquè he dirigit altres coses. Però és que és molt notori! He tingut algun punt d’esquizofrènia, fent d’actor alhora que director. A baix es veu tot d’una manera nítida, franca, transparent. En canvi, a dalt, actuant, costa més. Ha estat un repte. Fa 40 anys que faig d’actor. Així que, a la meva edat, aprendre coses és molt xulo.
Ara mateix coincideixes amb la teva filla Emma en la cartellera de Barcelona, com a directors! Com enfoques la relació paternofilial guanyant-vos la vida en el mateix ofici? La gràcia és que ja té 30 anys i parlem d’això des dels seus 3 o 4 anys. Sempre se n’ha parlat a casa. I ho ha vist: els horaris poc convencionals, les sobretaules, assajos, estrenes… Quan va començar a fer d’actriu i directora, potser sí que hi havia més complicitat. Però ara que està al Teatre Lliure amb “Proposopeya”, no he volgut ni llegir el text prèviament. Vaig deixar que fessin. Volia anar net i fresc al dia de l’estrena. Sense saber-ne res. A veure què em proposaven. Han de fer el seu camí (que no vol dir que a casa després no en parlem). Tenen un gran talent i em sembla una proposta molt bona, tant l’Emma com el Pablo Macho.
Precisament el Pablo, a la roda de premsa, et va citar, explicant que sovint dius que el teatre ha de ser elevat, que ja hi ha altres formats per fer coses convencionals… Però quan dic elevat, no dic que hagi de ser transcendent. Dic que el teatre és una convenció, en la que ens donem l’oportunitat d’explicar les coses d’una altra manera. Tothom sap que a l’esquerra de l’escenari no hi ha una paret, ni a dalt un sostre; tothom entén que si posem una llum blava és de nit i si en posem una de més clara, és de dia. Són convencions. Tot el teatre el trobo interessant, tot m’agrada. Però hi ha propostes que s’acosten més a allò que ja ens donen altres mitjans.
No cal que sigui intel·lectual, doncs? Em refereixo al fet que ha de caminar un pam per sobre de terra. No en el sentit poètic, sinó que confrontem l’espectador, l’interpel·lem, en un altre llenguatge. L’espectador ha de ser actiu. Quan veus una pel·lícula, és el que hi ha. En teatre, no. I si permets que l’espectador entri al teu joc, el teatre es torna molt especial.
El crític Andreu Gomila lamentava recentment que ja no es fa gaire teatre clàssic i internacional a Catalunya. Tu ara adaptes a Yasmina Reza. El que hauríem de fer és de tot i molt. El que passa és que som el país que som. Anys enrere no es feien autors del país, costava molt que un autor nostre estrenés… I això ha canviat, gràcies a Déu, tenim un país extraordinari. De vegades, sembla que és pendular. En fi. Avui en dia, em sembla que es fan pocs clàssics. Trobo a faltar una mica més de tot. I això passa perquè apostem més –no només les administracions pel teatre.
Parla’ns de l’obra de Yasmina Reza “Un déu salvatge”. És una obra d’esgrima verba, amb diàlegs brillantíssims. Jo vaig descobrir Reza amb “Art”. Em flipa molt, m’arriba molt el joc teatral que proposa. A partir d’una anècdota, obre un debat amb el públic sobre la societat en la qual vivim, la manca de diàleg…
El terrassenc Pere Arquillué / ALBERTO TALLÓN
El bloqueig del diàleg pot tenir una translació amb la política actual? Tot el teatre és política, entès com a polis. I un mirall de la societat. De fet, tot i que es va estrenar fa 20 anys, trobo que és plenament vigent. Però ella, en lloc d’enfosquir-ho, ho fa mitjançant la llum.
Tornaràs a dirigir? Tinc un projecte com a director. Però no tinc grans pretensions, ni vull ser un director famós. Ho faig per divertir-me.
Anem a Terrassa: acaba de començar el concurs Ciutat de Teatre de Terrassa. Tu mateix ets de la pedrera de la Sala Crespi. Què recordes d’aquells anys iniciàtics? Uff, sempre defenso molt l’amateur. Vaig començar amb 13 anys a fer teatre, a Viladecavalls. Jo no m’adonava de com ho feia. Però després, passats els anys, em vaig adonar de la importància que havia tingut aquells 5 o 6 anys en què havíem estat fent teatre amateur allà al poble. Sense adonar-me’n, jugant, com criatures, vam assentar les bases del que seríem. La meva gran dèria, ara, és tornar a tenir les sensacions de quan era un nano i feia teatre.
Nostàlgia? Per què aquest desig? Perquè eren sensacions extraordinàries: no hi havia por, preocupació… Només hi havia joc, claror… Llavors sí que caminava un pam per damunt de terra, sense adonar-me’n ni pretendre’l. Perquè era jo. Jo en estat pur. M’agradaria tancar el cercle, la vida professional, tornant a tenir la sensació de quan tenia 15 anys. A la Sala Crespi. Ni era assajar algun cop a la setmana. Era important: assajàvem quatre cops a la setmana, mai me n’anava a esquiar… M’ha condicionat la vida des que era un nano, ens ho preníem seriosament. Recordo Ramon Cadafalch, que va ser el meu primer gran mestre. Jo sempre he tingut la veu ben col·locada, però em va ajudar molt. És un paisatge, un temps, uns anys, unes amistats… El recordo amb molt d’afecte.
Divendres estrenes el film “Tierra baja”, que es podrà veure al Cinema Catalunya. I em fa pensar que el 2024 ha batut rècord d’espectadors (igual que ha estat molt bon any per als teatres). Ets optimista? Vivim moments en què la gent necessita escoltar històries. Sempre ho hem necessitat. Ens agrada des que som nanos. Històries metafòriques. De vegades abusem d’entreteniment, d’altres anar-hi més enllà i reflexionar més amb musculatura emocional. Hi ha d’haver de tot. En tot cas, la gent necessita que li expliquin històries, és endèmic. Des que a les coves les explicaven al foc. Per això la gent va al teatre i al cinema. El món és molt complex, han canviat els paradigmes molt ràpidament, queden pocs espais per als rituals laics i les misses laiques, com són el teatre. Perquè ajuntar-se 800 persones al teatre és com un miracle. I és perquè necessitem certeses, contrastar coses. Mirar-nos al mirall.
