El despertador ja ha fet “bep-bep”, però ets incapaç de moure el cap del coixí escalfadet. Intueixes que has somniat, diries que quasi el toques amb la punta dels dits… Però només veus algun flaix difuminat. Tanques els ulls, perquè saps que és en aquells primers minuts -encara entre llençols- en què encara pots recordar el somni. No el vols deixar marxar i surts a la caça mental d’aquella imatge amb poca nitidesa…
Si ets aficionat a recordar els somnis, aquesta exposició et resultarà familiar. I és que el terrassenc David Millán (1976) ha experimentat amb fotografies que evoquen records quasi esvaïts en el temps. Un conjunt de 70 fotografies i dos vídeos rodats en Súper-8 batejat com “Enyor d’un record”, que es pot veure fins al 16 de febrer a la Sala Muncunill.
Es tracta de la primera exposició de Millán a un equipament públic d’aquesta envergadura a Terrassa. I per la qual ha fet un treball de camp durant el segon semestre de 2024. Imatges de paisatge captades a Tossa de Mar, Cadaqués i Terrassa, tot elles en blanc i negre. I amb aquesta textura difuminada. “Realment, és necessari que el visitant es llegeixi primer el full de sala, per entendre el concepte… I no que es pensi pas que les fotos estan borroses perquè han sortit malament!”, diu amb una rialla el fotògraf local.
David Millán a la Sala Muncunill / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Són difuses i, alhora, totes elles diferents. “Intento donar-li una textura en què es vegin les imperfeccions de la tècnica”, explica Millán. “Per exemple, empro papers de revelatge i carrets caducats, perquè li donen una estàtica diferent, molt interessant”, posa com a exemple.
Però n’hi ha més, d’imperfeccions: “En algunes fotos, en aquell plovia i per tant la lent de la càmera té gotes d’aigua, que es veuen després en el revelat. I de vegades també es noten les fibres de pols que hi ha en l’ambient”.
Un recorregut visual per la mostra permet identificar amb –relativa– facilitat totes aquestes imperfeccions a les que fa referència. “Per un fotògraf professional, podrien ser descartes. Però per ni, li donen molta més potència”, diu Millán.
Un efecte plàstic que també aconsegueix experimentant amb la tècnica, com fent dobles o triples exposicions (fotos superposades). O variant els tempos d’exposició, durant el revelat, que es fa Millán mateix al laboratori fotogràfic de l’entitat Amics de les Arts.
Les càmeres fotogràfiques / NEBRIDI ARÓZTEGUI
També aconsegueix estètiques matisadament diferents gràcies al fet que no fa servir una única càmera fotogràfica. De fet, n’ha fet servir 12 (totes elles analògiques, cap digital) per la mostra “Enyor d’un record”: Dos Polaroid, dos Súper-8, dos “d’acordió”, una Yashica de doble lent i cinc càmeres de 35 mil·límetres. No és d’estranyar: en té gairebé 100 càmeres, a la seva col·lecció particular a casa.
Amb els Súper-8, a més, ha gravat uns vídeos que també es poden veure a la Sala Muncunill. Li confereixen una estètica granulada que, sense dubte, podrien fer passar la Terrassa de 2024 per la de 1984. “No vull enganyar, sinó fer veure que el present d’avui podria esvair-se”.
