Els aniversaris són una excusa perfecta per rescatar de l’oblit i posar en valor el llegat de persones, en tots les disciplines, que han deixat empremta. En el cas que ens ocupa es tracta de l’artista Joaquín Torres-García, de qui es commemora el 150è aniversari del seu naixement (1874-1949). I va estar vinculat a Terrassa a la primeria del segle XX, a través de l’Escola Mont d’Or, on va impartir classes; així com amb Món Repòs, on va residir i tenia el seu estudi.
La celebració d’aquest aniversari ha passat desapercebuda a Terrassa. Només ha quedat com a testimoni la projecció del documental “Pax in Lucem”, del director Emiliano Mazza de Luca, que recorre la vida del pintor uruguaià-català. Ho fa de la mà del seu besnet, Alejandro Garcia Lageard, director del Museu de Montevideo, ciutat on va néixer el pintor i a la que va tornar i traspassar.
Però, a pocs quilòmetres de casa nostra, a Barcelona, la Sala Parés li ret homenatge amb una exposició titulada “Entre el Noucentisme i les avantguardes (1891-1934)” que conté l’etapa que Torres-García va estar lligat a Terrassa i Barcelona. Una etapa important perquè és també el moment del canvi, d’abandonar l’estètica clàssica (el noucentisme) i connectar amb llenguatges més innovadors i contemporanis, com el constructivisme. Aquesta mostra es pot visitar fins a l’1 de febrer i després viatjarà a Madrid.
El pintor Joaquim Torres-García / CEDIDA
A la Sala Parés, Torres-García torna a casa perquè va ser el primer espai on va exposar la seva obra i creativitat. La mostra reuneix unes cent vint obres -entre olis, obra sobre paper i joguines- les quals se situen des de la seva arribada a Catalunya el 1891 fins a l’inici de la dècada dels anys trenta.
En el passeig artístic hi trobem cinc obres que fan referència als seus vincles artístics i personals amb Terrassa. Hi ha un paisatge de la ciutat i quatre esbossos decoratius; dos per la casa de Mon Repòs (la seva residència familiar i estudi a la carretera Rellinars, avui malmesa) i dos per la Casa Badiella, del carrer Sant Antoni, 20 (en el seu lloc hi ha avui un edifici de serveis de Mútua Terrassa i habitatges). El conjunt està datat entre 1914 i 1917, els últims anys de Torres-García a casa nostra.
Els apunts de Mon Repòs són dues figures femenines d’estil clàssic dibuixades amb llapis sobre paper. Els de la Casa Badiella són un paisatge de costa i un paisatge de la Terrassa Industrial (fàbriques i xemeneies fumejant). De fet, estan realitzats en color amb aquarel·la i tinta sobre paper. El paisatge de Terrassa, per la seva banda, evoca una escena idíl·lica en color d’una casa blanca enmig de muntanyes i és a l’oli. Només és un tast respecte a la producció exhibida, però en les mateixes ja es pot observar com el pintor evoluciona del classicisme cap a l’avantguarda, sense que això provoqui una renúncia a l’essència del que vol expressar.
Esbós d’una figura femenina, pensada per Mon Repòs / CEDIDA
Les obres relacionades amb Terrassa a la Sala Parés són un punt de referència per apropar-nos als ambients de l’artista que va escollir la nostra ciutat entre 1912 i 1918. Mon Repòs va ser la residència familiar del matrimoni Torres-García i Manolita Piña (qui també era artista) i dels seus tres primers fills, Olímpia, Augusto, Ifigènia. El quart fill, Horacio, naixeria a Itàlia. A Mon Repòs, on va tenir també estudi, van fer estada des de 1915 fins a 1919 (any aquest últim en què va formalitzar la compra-venda de la casa amb el barceloní Pablo Freixas i Piquerin). De l’indret ha quedat la presència dels quatre frescos amb escenes de l’antiguitat greco-romana que decoren el vestíbul de LaFACT des de l’any 1993 i que van ser un motiu, en aquells moments, per fer-li un ampli reconeixement al pintor.
Mon Repòs fou el somni fet realitat d’un artista que va arribar a Terrassa per donar classes de dibuix a l’Escola Mont d’Or, a la masia de Can Bogunyà (ubicada a la carretera de Rellinars), amb un programa molt innovador, però no va reeixir per problemes econòmics i desavinences. Només va durar tres cursos lectius. Torres-García, però, no es va deixar endur pel pessimisme i és per això que -després de viure un temps a Can Bogunyà- va decidir construir, dissenyar i decorar Mon Repòs en la mateixa zona fora ciutat.
Quan va arribar aquí ja havia fet amistat amb artistes i intel·lectuals que despuntaven com l’arquitecte Antoni Gaudí, amb qui va col·laborar a la catedral de Palma (a Mallorca) fent els vitralls. O com el pintor Pablo Picasso i el literat, jurista i periodista Eugeni d’Ors; el poeta Joan Salvat-Papasseit; l’escriptor Folch i Torres, així com molts d’altres que freqüentaven Els 4 Gats, el Cercle Sant Lluc i les Galeries Dalmau de Barcelona.
Un altre esbós de la Casa Badiella / CEDIDA
A la nostra ciutat va estrènyer relacions amb Tomàs i Pere Viver, Antoni Badrinas, Rafael Benet, Joan Duch, Alexandre Galí, Joan Llongueras… Es va subscriure a la revista “Ciutat” de Terrassa -d’inspiració noucentista- i es va endinsar en el Gremi d’Artistes de Terrassa.
En aquells moments es va creuar amb dues persones que també serien decisives. Un d’ells fou el polític Enric Prat de la Riba, llavors president de la Mancomunitat, que li encarregà els frescos del Saló Sant Jordi del Palau de la Generalitat que es van recuperar anys després. L’altre va ser l’empresari i mecenes Emili Badiella, de Terrassa. Badiella, benefactor de Salvat-Papasseit, també ho fou de Torres-García. De fet, els dos esbossos sobre la Terrassa industrial que s’exposen a la Sala Parés per la casa de l’empresari tèxtil egarenc només són un apunt de tota l’obra mural que va fer en el seu dia. Torres-García li va decorar pràcticament tota la casa de l’industrial del carrer Sant Antoni (fins i tot el lavabo) perquè el pintor recorria a ell quan venien mal dades.
Els artistes, com tothom, tenen alts i baixos. La caiguda d’encàrrecs, entre aquests el dels frescos de la Generalitat, va suposar un daltabaix per Torres-García. Va deixar Terrassa per anar a Barcelona, a Sarrià, on hi havia encara la casa familiar i un taller de treball. Des d’allí va fer les maletes per buscar la sort a altres indrets. A partir de 1920 viatja per Nova York, París (aquí rebé la visita del mecenes Emili Badiella), Itàlia i Madrid i, finalment, el 1934 va retornar a Montevideo, on va continuar desenvolupant la seva obra, llavors ja reconeguda internacionalment.
