El Festival Blues & Boogie Reunion ja és tot un referent de l’escena del piano blues i Boogie-Woogie a Catalunya. La trobada anual de pianistes arriba a la 21a edició amb 3 pianistes convidats: el nord-americà Dave Keyes, el francès Nirek Mokar i el barceloní Enma Fernández, tots ells faran el seu debut a la Nova Jazz Cava. L’artífex de tot plegat és el pianista-blues Lluís Coloma, líder del seu trio: Manolo Germán al contrabaix i Arnau Julià a la bateria. En parlem amb Coloma.
Com coneixes el món del Boogie-Woogie, que era del tot desconegut a Catalunya? És un tipus de concert molt popular a Països com Àustria, Alemanya, Suïssa, França… De fet, el primer cop que en vaig veure un va ser a La Roquebrou, a Normandia, a finals d’un agost. És el més antic d’Europa. Era l’any 2001. I va ser on vaig veure aquesta idea de fer un concert amb dos pianos de cua alhora, davant 1.200 persones.
M’han “xivat” des del Club de Jazz que va ser tu mateix qui els vas proposar fer el festival… És que arrel d’aquella idea, vaig pensar: Ostres, això també ho podem portar aquí a Catalunya. I el primer lloc que em va venir al cap va ser la Nova Jazz Cava (on ja havia actuat més cops). Els hi vaig proposar, els va agradar i els encaixava en aquestes dates cap a Reis.
I fins ara! 21 anys! La veritat és que el detonant va ser que en aquella edició del Pícnic Jazz, va venir Axel Zwingenberger, un gran mestre del Boogie-Woogie europeu. I va agradar molt. Així que va sortir tot rodat, també va venir per Reis. Després ha vingut al de 10 anys i en el 20è aniversari. En aquests 50 anys hi hauran passat més de 50 pianistes diferents: Dels EUA, Hongria, Bèlgica, Holanda, Alemanya…
Dues dècades són una bona perspectiva per constatar si hi ha hagut canvis: potser en la forma de tocar, en la digitalització, en el públic… Doncs ara per exemple, entra gent jove que té unes influències diferents, i per tant tenen tendència a fusionar la seva música amb altres gèneres, donant-li una mica la volta a aquest estil. El que és més diferent és el que el Boogie-Woogie s’ha anat barrejant amb altres estils. Ara bé: l’esquema del festival no ha canviat. Destaquen els “duets”, popularitzats al Carnegie Hall de Nova York, pel productor John Hammon. Hi va arribar a participar Billie Holiday! Però els que més van triomfar van ser els duets de Boogie-Woogie, en els anys 30. En els anys 40 també tocaven al Cafè Society. Era la música popular de l’època. Com deia u amic meu que ha mort als 96 anys, que va ser el meu mestre… “El Boogie-Woogie és el Happy Blues”. A més a més, també és el precursor del Rock & Roll.
Ara que cites els duets… Ha de ser peculiar, aquesta proximitat tant musical com fins i tot física. És molt maco, perquè genera un diàleg, una història, una conversa improvisada. Agafes un tema (un estàndard de jazz) es treballa amb el següent esquema: Amb la mà esquerra vas fent la part repetitiva, la base, que és com la part de “trance” africana. Com el llenç. I amb la ma dreta vas pintant, improvisant, parlant amb l’altre. De vegades sembla que les dues mans van juntes, i en altres ocasions que van cadascuna per una banda diferent. És fa un diàleg, una puja i l’altra baixa. És molt dinàmic, molt alegre… El Boogie-Woogie té un efecte viral: un cop l’has escoltat per primera vegada, se’t queda al cor i ja no et marxa mai.
Diuen que els concerts són molt vistos! Pot semblar molt clàssic, perquè són pianos de cua… Però quasi sempre acabem tocant tots a la vegada, fent el trapella. Un piano a quatre mans, a sis mans… O fins i tot a vuit mans! És molt típic del Boogie-Woogie. És una regla molt maca, com de compartir. És un format que funciona molt bé, any rere any: Mira, fins i tot l’any de la pandèmia el vam poder fer (tot i que adaptat a les circumstàncies). Aprens molt veient com toques. Són concerts dels quals la gent se’n va molt alegre.
Ets un veterà de Terrassa. Qué et suscita? Doncs m’agrada molt que es vegi gent jove a la Nova Jazz Cava. Sovint, quan vaig per França, només hi ha públic de cabells blancs… O directament sense cabells.
Quins pianistes t’acompanyaran? Dave Keyes és un reconegut i veterà pianista de Nova York, que barreja de forma natural blues i gospel. I també el barceloní Enma Fernández, que fa un so proper a Nova Orleans.
En el darrer moment ha caigut l’austríac Christoph Steinbach, per malaltia… Cert, tot i que ens hem mogut molt de pressa i hem aconseguit que vingui Nirek Mokar, qui vindrà expressament de Paris. Té molta trempera, es nota en la seva joventut…
