La temporada de dansa de La Factorial Cultural de Terrassa acomiada i estrena el nou any amb els tres ballets amb partitura de Txaikovski. Primer va oferir “El trencanous”, (14 i 15 de desembre), ha continuat amb “El llac dels cignes”, aquest cap de setmana, i l’últim serà “La bella dorment”, el 26 de gener. Ha estat, doncs, una bona oportunitat per revisitar o aproximar-nos a tres obres mestres de la dansa de finals del segle XIX que formen part del repertori clàssic de les companyies més internacionals.
Dels tres ballets, “El llac dels cignes” és, sens dubte, el més interpretat arreu del món i el que aixeca més passions pel seu romanticisme declarat i per la seva exigent coreografia en puntes. L’obra, en versió de Lev Ivanov, es va representar aquest dissabte i diumenge, a càrrec del Ballet de l’Òpera Nacional de Romania Cluj-Napoca amb direcció de Vasile Solomon. L’espectacle, que va durar gairebé tres hores, va ser correcte però li va faltar aquell do, aquell toc de màgia, que fa vibrar i emocionar des de la butaca estant. Afortunadament, la ballarina solista, Andreea Jura, va compensar aquest buit i ens va fer gaudir molt en la seva virtuosa interpretació en el doble rol de Odette (cigne blanc) i Odile (cigne negre), tant pel que fa als duets com en les variacions plenes de piruetes somiades.
L’argument, com en altres contes, és un pretext per transmetre el missatge del bé i del mal. Els déus posen a prova al jove príncep perquè lluiti contra la maldat i la diableria. I, a la fi, guanya la bondat. El príncep triomfa, venç al bruixot i es casa amb Odette.
/ LLUÍS CLOTET
Aquesta seria l’essència però el ballet s’estén molt més. És un passeig per l’interior del castell i les diverses festes en honor al príncep (pel seu aniversari i per cercar l’esposa convenient) i, simultàniament, pel plàcid llac on viuen els cignes que no han pogut escapar del malefici de Rothbart. En el castell s’hi balla clàssic.El més destacat de l’obra, coreogràficament parlant és, sens dubte, el que passa a l’estany dels cignes. Allí és on el ballet clàssic pren el seu protagonisme tant en el primer pla de la solista com en el segon pla coral. La primera ballarina, Odette-Odile, Andreea Jura, es va convertir en l’estrella dels cignes en una dansa elegant i expressiva. El moviment del cos, dels braços i dels peus, van desprendre la delicadesa i la fragilitat necessària. Els seus braços onejaven com les ales d’un cigne ferit. Es va lluir força en els duets i en els solos plens de piruetes reservats a grans artistes. La ballarina va saber comunicar el to adequat quan l’escena era plaent i quan era dramàtica. El conjunt coral la va acompanyar amb bona nota i va dibuixar composicions de gran bellesa amb força unitat.
La veritat és que Jura va demostrar que tenia un nivell artístic més alt que els altres solistes. Dan Haja, en el paper del príncep Sigfrid i Vlad Maier, en el del bufó, varen complir però ens va semblar que els hi faltava, a moments, certa agilitat i gràcia per desenvolupar el ball que els pertocava. Tècnicament ho varen fer bé però no van acabar de comunicar aquella empatia desitjada.
La posada en escena va ser un xic modesta pel que fa al vestuari i decorats. També va jugar en contra un focus que, sense saber per què, desprenia una llum groga i es reflectia en els ballarins de la primera fila trencant l’ harmonia visual i cromàtica del conjunt. Amb tot, esperàvem més del clàssic “El Llac dels cignes” vingut del centenari Ballet de l’Òpera Nacional de Romania amb un elenc que superava de poc els vint ballarins i ballarines.
Aquesta vegada, l’obra va venir i es va acomiadar amb aplaudiments discrets. A penes es van sentir ovacions d’aquelles tan intenses que fan pensar que l’espectacle ha estat esplèndid. En els adéus una petita sorpresa pels presents. Una nena del públic es va acostar fins a l’escenari per regalar un petit ram de flors a la ballarina protagonista, Andreea Jura.
