[Albert Ferrer Flamarich]
Festival de valsos i danses
Marta Mathéu, soprano. OSV. Xavier Puig, director.
La Factoria Cultural, 26-12-24
Arribat el desembre l’agenda de la Simfònica del Vallès treu fum des de fa unes quantes temporades. Concretament des que a l’ampla gira del ja tradicional Festival de valsos, s’hi va afegir una activíssima activitat amb diversos programes al Palau de la Música Catalana. El ple absolut amb què La Factoria Cultural va acollir-lo el 26 de desembre, Sant Esteve, ha refermat l’èxit d’un cap de setmana les entrades per al qual feia dies que havia penjat el sold out. Novament, l’OSV ha demostrat una enorme capacitat de treball d’una orquestra capaç de dividir-se en dos grups amb els necessaris de reforços de plantilla. Talment com succeïa en les orquestres dels Strauss en els seus millors anys.
Com ha caracteritzat al Festival des que el dirigeix el titular de l’orquestra, Xavier Puig, les dotze peces seleccionades il·lustraven el repàs a fets del 2024 que el mateix director comentava amb humor, sornegueria i una crítica punyent en moltes direccions i col·lectius -com cap altre any-, fent d’autèntic mestre de cerimònies d’esquena i entre el públic, alternant cada peça musical amb una intervenció.
En aquest sentit i més enllà dels Sospiri d’Elgar en memòria de les víctimes de la nefasta i criminal actuació política per les víctimes de la Dana, cal destacar efemèrides com el bicentenari de l’estrena de la Novena Simfonia de Beethoven va quedar il·lustrat amb el vals “Seid Umschlungen, Millionen!”, compost per Johann Strauss fill. I, també, i no menys important per a un defensor i estudiós del repertori català com Puig, el 150è aniversari del naixement i el centenari de la mort de Juli Garreta (1875-1925), un dels compositors catalans més rellevants de la història. D’ell va sonar la sardana Juny, orquestra per Enric Casals interpretada amb vigor i una alenada de grandesa propícia a una de les obres mestres de la música catalana.
Entre les bromes del policia municipal mesurant el pols rítmic del públic en l’acompanyament espetegat dels dits marcant la pulsació a la polca “Im fluge” de Joseph Strauss i les esperades palmes a la ja clàssica “Marxa Radetzky” distorsionada pel tema del “YMCA” dels Bonney M, la festa musical deixava detalls musicals com la força i planificació en la progressió dinàmica (sfozandi, crescendo, pianos sobtats,…) de l’obertura “La gazza ladra” de Rossini, el tremp i vitalitat al preludi d’“El tambor de granaderos” de Chapí o els rubati i ritardandi en el fraseig líric de Roses del sud, En el bell “Danubi blau” i “Aimer, boire et chanter”, aquest darrer cantat per la soprano tarragonina Marta Mathéu que, també ens va convèncer amb el gracejo i la teatralitat subtilment jocosa de la romança “Me llaman la primorosa” de la sarsuela “El barbero de Sevilla” de Giménez i Nieto; però, molt especialment de la fusta liederística i la línia amb què va servir Romanç de Santa Llúcia d’Eduard Toldrà.
És obvi que l’OSV ha trobat una fórmula que cada any afina i suposa un reclam popular per a tots els públics, amb un format àgil, divertit i on hi és permès aquell humor i crítica que frega allò políticament incorrecte però que ens manté desperts com a societat. En aquesta línia, el vincle comunitari de la festa musical que suposa la trobada dels valsos amb les afinitats amb altres danses i repertoris també és una manera de posar en solfa una força comunitària que ens identifica i que cal reivindicar en relació als temps que corren i correran.
Per això l’aplaudim i l’encoratgem a que no perdi aquesta essència. Per què és molt més del que les sensibilitats massa delicadament i políticament correctes titllarien com a “mer” show: l’art i l’humor com a vehicles de consciència, d’aquella consciència que ha d’entrar a batzegades i a vegades amb cruesa com feia el gran Pepe Rubianes a qui Xavier Puig també va recordar de passada.
