És ben conegut com a llibreter de La Temerària, però a Àlvar Masllorens (Barcelona, 1962) convé seguir-li la pista com a poeta. Conversem al Petit Palau, tres dies abans que aquesta emblemàtica cafeteria tanqui per jubilació després de 40 anys de funcionament.
Àlvar, he gaudit molt llegint el poemari. Ja és molt!
Però no sé si he entès ni la meitat del que volies transmetre… O sí! O si no, és igual, És cert que com més bagatge tens, li treus més suc. Però més que intentar entendre-la, cal el gaudi… Quan la poesia és excessivament críptica, no si és un defecte, però crida menys l’atenció. S’ha d’adreçar a l’intel·lecte i a l’emoció. Hi ha poetes que t’obren les portes de bat a bat i d’altres que sembla que et posin entrebancs per entrar-hi. Tot i que de vegades, hi ha gent que m’ha dit que textos meus no li han arribat. Igualment, també hi ha gent que no llegeix poesia, i amb “Escriptures sagrades” m’ha dit: “Sí que hi he entrat!”. Són sorpreses. La poesia és un món. Però hi ha molts de nivells de lectura i tots són vàlids. Cal perdre la por a la idea de “no arribaré al moll de l’os”. Si no arribo, no serveixo. No! Hem de popularitzar la poesia. Li hem de treure la sacralització.
Ara que parles de “sacralització”: has titulat el poemari “Escriptures sagrades”… Però no ets catòlic! No, gens ni mica.
El text és ple de referències catòliques. “En el principi era el verb”? Sí, i és ben buscat. Sempre em defineix com a agnòstic militant. Em rebenten que ens posin als agnòstics com a gent que ens agradaria creure. Jo vaig néixer en època fosca, molt religiosa. Però als 15 anys vaig fer la transició. L’existència o no de Déu m’interessa poc. Però sí que m’interessa la història de la religió, com a elements de control i domini de la gent. Ara bé: també hi ha una part íntima de la gent, de la creença, amb la que jo soc extremadament respectuós.
El fet antropològic? Soc un gran defensor de la tradició cultural que tenim aquí. I l’estem perdent, a marxes forçades. La gent que té 45 anys cap a baix ha rebut molta menys informació de la nostra tradició cristiana. I, per tant, perdem capacitat d’entendre la filosofia, l’art… Perdem els referents, perquè volem ser molt pulcres. I pensem que hem d’explicar igual el budisme que el cristianisme.
Has tingut por què un creient pensés que estàs frivolitzant o que fas una apropiació cultural? Jo diria que no. Però com que entrem al terreny de les creences personals, és difícil saber què pensarà l’altre. Crec que és un text absolutament respectuós.
La cristiandat ha desaparegut! És secular, tot el jovent! Bé, això ho podríem discutir llargament, tot i que m’agradaria viure en una societat plenament laica. Perquè culturalment venim d’on venim. És un valor que hem de defensar. Si no, ens estaríem perdent moltes coses. Els meus fills tenen 30 i escaig d’anys. Si van a un museu, no tindran referents per entendre pintures com -que sé jo- la “Divina Comèdia”. No han rebut la nostra educació, que podria ser errònia, esbiaixada, distorsionada… Però hi ha una sèrie de referents que sí que tenim.
Quasi no sé què pensar, si és bo o dolent… Des del meu punt de vista, és dolent no tenir els referents. Hi podria haver una assignatura d’història de les religions, però sense posar al mateix nivell totes, perquè venim de la cultura que venim.
Per cert, m’ha agradat molt la idea de l’alteritat, que m’ha ressonat com a periodista i l’enteniment de l’altre… I també a les meves novel·les és una de les parts centrals. Al final, tota la meva obra acaba parlant dels mateixos temes, els que a mi m’interessen. La cèl·lula bàsica de l’alteritat, al final, són les relacions de parella. És l’expressió mínima en la qual et pots trobar enfront d’un altre. I des del punt de vista social, ens falta molta empatia. Hi ha gent que en té molt poca. Però l’empatia no només és sentir pena per l’altre, sinó posar-te en la seva pell i entendre què està sentint. Som molt exigents amb els altres, i, en canvi, apliquem tots els atenuants quan es tracta de nosaltres.
Parlem d’interdependència. Et sents interpel·lat per la vida? Sí, amb matisos. Som animals socials. Quan des de l’altra banda hi ha una certa netedat (no diré puresa, que em sembla massa) la interpel·lació hi és sempre. També és cert que estava més obert als 30 anys que no pas ara als 60. Potser per com ha anat evolucionant la societat i que vas sumant anys, és cert que et vas despenjant una mica. I sap greu. He treballat massa hores i amb el poc temps, soc egoista. I et prodigues poc, tant en socialització com en implicació social.
Quan deies que tens unes temàtiques que sempre apareixen, què vol dir: que som d’una manera i no canviem l’essència? Que no evolucionem en el recorregut? Per mi, la paraula clau és l’essència. El que trobo trist és quan la gent perd la seva essència. La coherència interna és molt valuosa. No tothom sap mantenir-la. Hi ha gent que és més permeable als estímuls exteriors. I així et fa virar, més que evolucionar. L’evolució és un creixement d’aquells interesses que et són propis. I no trair-se un mateix.
Quan escrius, ets promiscu entre la poesia i la novel·la… Jo a un autor que ve amb primera obra demano un estil, una marca persona. En bona part del que m’arriba de les escoles d’escriptura, l’estil és molt uniformat, gairebé intercanviable. Jo vaig estar anys sense escriure, buscant el meu estil. Faig una narrativa amb força càrrega poètica o fins i tot incloc versos. I una poesia amb trossos molt prosaics.