Prové del planter terrassenc. I, encara més, de la tradició de casa, ja que Júlia Plans (2003) és filla de la cantant Gemma Plans.
Diuen que vas començar a cantar amb 5 anys! De fet, ja sortia a les jam-sessions i a concerts, perquè la meva mare em feia sortir a l’escenari. Així que des de ben petita!
Com recordes aquest interès per la música? Si ets capaç de tenir records dels 5 anys, és clar… La veritat és que gaudia a l’escenari, era una època en què no tenia vergonyes. M’era igual. Jo el que volia era cantar. Però bé: realment ho recordo pels vídeos, la majoria. Sí que hi va haver una època, cap als 10 anys, que vaig ser una nena tímida. Però no n’era conscient. Un nen petit gaudeix fent el que li agrada: jugar, cantar…
I ara, ets vergonyosa? Amb el pas dels anys, en comences a ser més conscient. Però des de petita que pujo als escenaris, així que no em fa res. Ara bé: el que sí que em fa molta vergonya és parlar. En un concert em poso més nerviosa per presentar les cançons que no pas per cantar-les. O les entrevistes… Per mi, això és tot molt nou. Acabo de començar.
En què acabes de començar, en els estudis, en el circuit? Potser en el fet de fer jo els meus concerts com a líder. Fins ara anava més de convidada, als concerts de la meva mare, a les jam-session… Ara tinc més responsabilitat: escullo jo el repertori, he de presentar…
Doncs ara que cites la tria del repertori, tu què tries per a dissabte al vespre? Bastant variat d’estàndards i alguns arranjaments més moderns. Artistes molt importants en la història del jazz com Chick Corea i Horace Silver.
Ostres jo l’he vist en directe, a Chick Corea, al Festival de jazz de Vitòria! Ah sí? Quina enveja! Uf, i ara ja és mort…
Però devia tenir 16 anys i no tenia ni idea de qui era, quan hi vaig anar! Ara sé que és el del cànon. En el teu repertori, les cantes perquè t’agraden o perquè saps que són els que toca cantar? Horace Silver és més antic, fa més clàssic… I tothom l’ha d’estudiar i tocar els seus temes! Chick Corea és més modern. En fi, una barreja. I per influència de ma mare, també, com em passa amb la Carmen McRae, que a ella li agradava molt i me la va encomanar. L’he escoltada tota la vida a casa.
Júlia Plans / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Per què tu sempre has escoltat música a casa? Sí! Sempre ho he viscut així: clàssica, jazz, fusió, fuk, electrònica, brasilera, actual… Ma mare m’ha ensenyat més jazz. I també m’ha donat classes de cant. I el meu pare més funk. I jo al col·le escoltava la música actual.
Què tal és tenir la teva mare com a “profe”? No ho sé… Com que és la teva mare no et prens les coses tan seriosament… Però no: ens portem molt bé i he après moltíssim. Sense ella, no estaria fent música. M’ha donat l’impuls. Ella és la peça fonamental.
Inauguraràs el Festival de Jazz, amb el teu concert! Bum! Una mica de por? Emocionada? Sorpresa? Una barreja de tot! Estic molt emocionada d’obrir el festival. És enorme. I més sent un festival de tant prestigi. Emoció, por… Però ara és que m’està passant el tren. I és ara que l’he d’agafar.
Com a espectadora, què destaques del festival? De tot. L’any passat vaig anar a veure Monty Alexander, que em va agradar molt. Pensar que aquí han vingut a tocar Chet Baker i Dizzy Gillespie… I ara obro jo el festival! M’omple moltíssim. Terrassa està molt enriquida pel jazz, és la banda sonora.
I la Nova Jazz Cava? És com la meva segona casa. Des de petita que hi vaig. Té un ambient molt familiar. I molta gent l’he coneguda allà.
De fet, molta gent t’haurà vist créixer, literalment! Segurament! Al concert del festival, el trompeta formava part del grup de ma mare de fa uns anys. Ell sí que m’ha vist des de molt petita! Haurà vist tota la meva evolució.
Andrea Motis, Magalí Datzira, Rita Payés, Lucia Fumero, Alba Careta… Quina fornada de dones joves, en el circuit català! La desigualtat de gènere ha virat, s’està corregint. No només canten, també fan servir els seus instruments. Han obert camí i a mi també. Crec que si un home ho fa bé o fins i tot millor que una dona, doncs és així. En una prova, l’agafaran a ell. Però evidentment, que cal que hi hagi empoderament femení. Com ha passat històricament amb les cantants: “La cantant no en té ni idea i són els músics, homes, els que saben d’harmonia. La noia deu tenir una veu bonica, com per naturalesa, però de la resta res”.
