Josep Guindo (Terrassa, 1958) és cardiòleg de professió, però és molt conegut pel seu vessant artístic.
Ara mateix exposes obra teva en dues sales de terrassa… I aquest dissabte inaugures una altra de la qual n’ets comissari. I voldria destacar aquesta darrera, que obrim a Amics de les Arts, per la figura del seu autor: Joan Soler-Bové. Jo només soc l’amo dels quadres, és la meva col·lecció de dibuixos de Jové. Ell té 90 anys, és gran. I em ve molt de gust fer aquest homenatge amb ell.
Quan comissaries, vas de comissari a un amic, una amistat? És que habitualment tinc amics i col·lecciono històries, no col·lecciono obres. A mi, l’objecte m’importa relativament poc. El que més em motiva per fer coses són les històries i el fet d’aprendre’n. Visc per aprendre.
No hi ha un fet materialista i fins i tot fetitxista, si m’apures…? Zero. Et poso un exemple divertit: fa 6 anys vaig comprar unes aquarel·les fetes al liceu de Barcelona. Es van quedar en la botiga del brocanter uns dies, perquè en aquell moment no me les podia emportar. Al cap d’uns dies, passa un senyor canadenc, veu l’aquarel·la i entra a dins dient que la vol comprar, tant sí com no. El brocanter li explica que ja estan venudes. El canadenc insisteix, així que al final el brocanter em telefona. I Jo li dic: no la venc. De fet, jo no venc.
Sempre compres… Però, no has fet mai en la vida cap venda? Mai. No he venut res en la vida. Però aquest senyor, per a què la vol? Així que em passa el telèfon i em diu que era el propietari d’una casa de roba de dansa. I que la persona dibuixada al Liceu, als anys 50, era la persona que el va ajudar quan ell va migrar sense res, del Canadà a Nova York. “Li ho dec tot”, em diu. Doncs li vaig regalar. És més important aquesta història que l’objecte en sí. M’agrada veure coses boniques. Però no col·lecciono per invertir.
Ara bé, deus necessitar diners… I fins i tot espai, perquè tens milers de peces! Diners són pocs, perquè tampoc no em comparo amb mecenes com Vilacasas, Tyssen… Ells són empresaris que han fet molts diners i han pogut gastar-los en el seu caprici o la seva il·lusió. Jo no. Jo he gastat moltes il·lusions i molt temps. Però és que compro a molt baix preu, afortunadament. Perquè l’art, ara mateix, està per terra. El que abans valia 10.000 ara val 150. O dit d’una altra manera: abans comprava un quadro i el pagava en quotes 2 anys, mentre que ara amb els mateixos diners me’n puc comprar 10. També tinc molts de quadres que m’han regalat pintors que han estat pacients meus de cardiologia.
O sigui que l’art està tirat? No ho sembla pas, amb les notícies cridaneres sobre subhastes milionàries… Perquè són mercats diferents. N’hi ha un que el potencien els mega-milionaris i els grups d’inversors. Fan que pugi el cost d’un quadre, perquè en tenen 50 més i no volen que baixi. Però al món real, els pintors del no valen això. Tenim autors catalans i espanyols molt bons dels quals es pot comprar obra per molt pocs diners.
Josep Guindo / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Com és això? És per la manca de cultura de la col·lecció. O sigui: fa 50 anys hi havia persones que podien comprar-se quadres catalans molt bons, però avui en dia els seus fills no tenen gens d’interès a mantenir-los. La gent jove d’avui en dia no els motiva. Així que posen molts quadres heretats a la venda i fa baixar el preu. Com passa amb Josep Guinovart.
Per curiositat: per quants diners podria comprar-ne un? Fa 20 anys, un Guinovart es comprava per 25.000 euros. Ara, a les subhastes d’avui en dia, el tens per 500 euros. Les obren han baixat moltíssim! I mira que Guinovart té obra al MNAC, a Plaça Catalunya… És un pintor excepcional! Doncs fa 20 anys no el podia comprar i ara el tinc per 500 euros. I això em sembla una barbaritat! Em molesta, de fet. Però com que no el compro per invertir, doncs ara me’l puc permetre.
Aquesta tendència a què es deu? Estem perdent el tret intel·lectual, com a societat? O és que l’interès s’ha desplaçat a altres disciplines artístiques? Absolutament per desconeixement. La gent és cada cop més supèrflua, l’importen coses que no tenen valor. A les escoles no s’ensenya art i se n’hauria d’ensenyar més; no pas per crear millors artistes, sinó per crear millors persones. La gent que té sensibilitat per l’art és millor persona. Però avui en dia això no es valora. La gent a casa seva té les parets netes, blanques: No hi ha quadres. Com a molt hi posa una fotografia de l’Ikea -amb perdó-, que val 100 euros. Però és que un pintor català també val 100 euros! I posen una fotografia que no saben ni que és. He vist gent gastar-se diners en emmarcar una foto d’un parell d’esquís. Total, que gasten molts més diners del que costa una fotografia d’autor o una pintura. No tenen cultura per valorar l’art. Així que no en compren.
Aquest desinterès té una translació directa en el nombre de galeries d’art, que va a la baixa? A Terrassa ja no en queden… I quasi ni tan sols a Barcelona! En tanquen cada any. Però és que els galeristes no venen. I he de dir que jo tampoc compro a galeries, perquè em demanen per un Guinovart 10.000 o 15.000 euros, quan a subhasta en pago 500. Els galeristes tenen un problema gravíssim: els preus per internet i a subhastes s’ho menja tot. Si jo hagués d’invertir, no invertiria en una galeria d’art.
Ara tens obra en dues sales d’art, com la Paüls! I és magnífica! Emblemàtica! Joan Paüls cuida l’artista, sense cap mena d’ànim de lucre. Ell i jo som dos afortunats: tenim la nostra vida solucionada, sense dependre del món de l’art.
