El jove Martí Galán (1997) arriba puntual, amb una veu baixa que recorda les intervencions de David Fernàndez. Demana un cafè descafeïnat, tot i que encara són les 11. I s’embolica un cigarret.
Et dius Martí, però cantes com Galgo Lento… D’on ve? Del cognom Galán, vaig jugar amb el “Galgo”. I “Lento”, per anar a contracorrent de què s’esperaria d’un gos galgo.
Quines sales de música són la teva Terrassa sentimental? El meu primer contacte és l’antiga sala Faktoria, al carrer de la Rasa. Allà anava a veure concerts amb els col·legues. També vaig estar assajant a Casa de la Música. Però tampoc hi ha molts d’espais per assajar, a nivell municipal. Els artistes de Terrassa no tenen accés a un lloc ben parit i assequible econòmicament, per a assajar. Jo ara mateix estic assajant a Barcelona, perquè les possibilitats a Terrassa són complicades.
D’això es deriva que la gent marxi a fora… O que la desisteixen de fer música? No t’ho sabria dir. Sincerament les dues coses. Si tens ganes de fer música, Barcelona està a 45 minuts en “ferros”. Depèn de quina edat tinguis, sobretot, potser passes de fer-ho. I això implica que deixis de fer coses. A Terrassa sempre ho posen difícil, fer coses. I no sé si és de Terrassa o de la majoria d’ajuntaments. Però molaria que donéssim un cop de mà.
Què seria “un cop de mà”, de forma concreta? Doncs hi ha una reivindicació directa que és que s’obrin els bucs d’assaig, per favor. Es van fer aquí a la Casa Baumman, en un espai molt ben parit. I ara estan tancats: diuen que hi ha floridura, que és tòxic… Doncs collons: netegeu i des de l’Ajuntament doteu un espai perquè la gent jove pugui anar a fer proves. I a partir d’això, intentar muntar una infraestructura. Hi ha mil llocs, propietat de l’Ajuntament, que no es fan servir, que podrien donar molt de lloc. Després quan hi ha algú d’aquí de Terrassa que triomfa més o menys, tothom es vol abanderar que és de Terrassa. Doncs anem a fer-ho més fort. Déu n’hi do, quin discurs he fotut!
Ets jove, que no pas primerenc. Et sents reconegut a la teva ciutat? N’he fet uns quants, de concerts. Però justament vaig tenir un estira-i-arronsa amb una persona de l’àmbit de l’Ajuntament i per culpa d’això crec que no he tocat tot el que hauria d’haver tocat. Però a nivell de ciutat estic molt content. L’altre dia vaig anar a dinar al restaurant Baransu i l’Àlex, el cuiner, va sortir a dir que li agradava la meva música. I jo li vaig dir. “doncs a mi em flipa el teu restaurant”. Tot això està guai. Però de moment puc anar tranquil pels carrers de Terrassa (riu de sí mateix). I estic tranquil de portar la bandera de Terrassa. i de fer la competència a Sabadell. Que avui dia, pel que fa a música urbana –tot i que no m’agrada gaire el nom– estan a tot gas, tot i que odio Sabadell, ho fan molt bé.
Odies Sabadell, d’acord. Però Terrassa… La trobes molt guai? Al final és casa. Em fa una mica de ràbia la gent que renega de la seva ciutat i pot arribar a perdre allò que et connecta amb el teu barri o la teva gent de tota la vida. Per passar-m’ho bé potser me’n vaig a Barcelona, de festa, però Terrassa em dona de tot. El Cinema Catalunya, la Nova Jazz Cava…
També formes part d’Hereus del Beat. Existeix una mena de generació musical terrassenca? Hi ha gent de Terrassa que està pujant fort, i que sona ben parit el que fan. Hi ha una petita escena (a banda de qui no conegui). Hereus del beat, LKR, B de Banco, la Jule… I no dic que no se’ls estigui fent cas, però se’ls pot fer més ressò. Sobretot de rap i underground.
Galgo Lento, a Terrassa / NEBRIDI ARÓZTEGUI
I la música que tu fas com la defineixes, doncs? La música urbana es fa servir per englobar massa coses: el trap, el reggaeton, el hip-hop… Hereus del Beat fa rap, no fa música urbana. I la meva música tira cap a l’hip-hop, soul, indi…
Parlem del teu disc “Copilot”. Totes les lletres de les cançons passen dins un cotxe, que és donar-li una narració unitària a tot el disc, poc habitual a la indústria d’avui dia. És un lot indivisible? No ben bé. Cada cançó parla d’un tema diferent. Ara bé, si tenen en comú que passen dins un cotxe. El concepte de copilot està allà, i quan el vaig trobar, vaig estar molt content. Jo com a consumidor, agraeixo molt que les coses tinguin un sentit. No fa falta que sigui superconceptual, però sí que segueixi una línia i que puguis diferenciar la seva etapa vital i creativa depenent del disc. Quan vaig compondre les primeres cançons, no tenia la idea en ment. Però després vaig dir: posem-ne tot sota el paraigua del copilot. La idea inicial era fugir d’un disc molt conceptual, perquè tot el que havia fet fins ara era bastant feixuc conceptualment… I m’he volgut escapar, però no he pogut.
Mola que triïs la idea de “copilot”, perquè és la figura de la subalternitat, la que no és protagonista… Era la idea. També volia fer aquest exercici de matar l’ego. Pensar en les cançons des d’un punt de vista que no fos superintrínsec. Tot i que hi ha dos o ters cançons que sí que ho són, perquè és difícil desfer-te del que has estat fent fins llavors. Però ha estat molt xulo. A més a més, en el darrer any he estat treballant molt de productor i m’he sentit com un copilot, acompanyant.
I, tanmateix, tu no t’has deixat produir per ningú, a “Copilot”? Jo mateix, ho trobava més fàcil.
No et deixes acompanyar? Jo crec que no. Ara mateix no. I parlant-ho amb el Sr. Chen, em va dir: “Tu el que necessites és currar amb un productor”. Ho vaig pensar uns mesos, però… Estic molt acostumat a currar tot sol, m’entenc molt bé a mi mateix. I una altra raó és el tema econòmic. Un disc com aquest, d’11 temes, pot costar molta pasta. Si el faig jo, només em costa hores.
Ara que parles de diners: palmes pasta? Perquè en fas molts… Uf, vaig a disc per any, els darrers 4 anys. Palmar pasta? Pel que fa a fer-lo, has d’invertir en el tema de la portada, mesclar… Bé, és una inversió. Però no palmo pasta. No és més de 1000 euros.
I ara? Quins concerts faràs? Confirmat, només tenim el bolo de presentació a Barcelona, que serà a la sala Laud, l’1 de febrer. La idea és fer-ne més. Però això mai se sap.
