“Els migrants són monstruosos, perquè habiten el ‘borderline’, les fronteres. Sense ser d’un lloc ni d’un altre”.
Coincidint amb la 4a edició del Festival de gèneres fantàstics de Barcelona, Terrassa va rebre dimarts la visita de Mónica Ojeda (Equador, 1988), considerada un tòtem de les lletres contemporànies llatinoamericanes.
Així construeix els seus personatges literaris, monstruosos, en una analogia entre aquelles persones condemnades a viure als marges i els territoris que hi habiten.
I precisament se serveix d’aquesta categoria monstruosa per posar les persones migrants (i més concretament les dones) en l’illa central de la seva narrativa.
Perquè Ojeda sosté que les persones migrants viuen un desarrelament en la que deixen de ser del lloc de naixement, però no arriben a pertànyer al lloc d’arribada. “Són vides híbrides, transnacionals, en una mena de noves territorialitats”, sosté.
I posa més exemples geogràfics: “A la plana entre Veneçuela i Colòmbia no hi ha cap frontera. És una Plana. Tampoc entre l’Equador i Colòmbia… Si no que hi habita l’Amazònia”.
Personatge i territori
Una analogia entre personatges i territoris que va desenvolupar en una classe magistral a l’Ateneu Candela, on va parlar convidada per la llibreria Synusia. També participa aquests dies del festival barceloní, ja que Ojeda explora el terror en la seva literatura.
Ojeda va parlar convidada per la llibreria Synusia / ALBERTO TALLÓN
I també l’imaginari del que és monstruós. A parer seu, són les noves territorialitats dels monstres. “Perquè són cossos migrants, i, per tant, cossos travessats pels discursos perifèrics… Per descomptat, jo no ho crec, que hi siguin: per mi, són cossos centrals”, matisa.
Tanmateix, creu que és fàcil que un personatge es torni un monstre en dos minuts. “Tan sols cal que tingui un desig prohibit, una desviació del discurs normatiu, i esdevé en monstre”, explica. “Especialment un monstre femení”.
Però en aquesta por al monstre “hi ha una mena de desig”, creu. De fet, la literatura d’Ojeda es basa en el triangle Violència-Desig-Por. I aprofundeix: “La por al monstre també és un tipus de desig”.
Ella escriu des d’un “interregne”, tal ho defineix ella mateixa. I aquesta escriptura ha quedat plasmat a diferents llibres com “La desfiguración Silva” (Premio Alba Narrativa, 2014), “Nefando” (2016) i “Mandíbula” (2018), i el volum de relats “Las voladoras” (2020), entre d’altres.
El temps és lineal?
Ojeda també parla de la perspectiva històrica des de la qual parla. “La memòria ancestral està molt vinculada a la meva literatura. Fotografies de les àvies, receptes familiars… També formen part del trànsit. Però és una memòria monstruosa, dolguda, en disputa”, sosté.
Perquè a parer seu, el discurs occidental del temps (aka el català) és estrictament lineal. “Només la mirada endavant significa progrés. Mentre que el passat s’identifica com a reobrir ferides”.
Ara bé, cal mirar enrere per posar en qüestió la narrativa dels guanyadors. “I fer-se càrrec de les ferides”. De fet, creu que aquesta memòria cal fer-la de manera col·lectiva. “Assumint el pes del dany, juntament amb els altres”. Però Ojeda creu que els “estats-nació”, com l’espanyol, no volen mirar el passat. “Es neguen, fent que la memòria històrica sigui un monstre”.
Com ara la recent polèmica entre la flamant presidenta de Mèxic Claudia Sheinbaum i la Casa Reial espanyola, que no va estar convidada a la seva investidura per negar el colonialisme espanyol en què s’anomena “La descoberta d’Amèrica”.
