Toni Garrich conversa amb Diari de Terrassa hores abans de l’estrena del muntatge “Incendis” a Amics de les Arts, ahir al vespre. També la representen dissabte (21 hores) i demà diumenge (18 hores). De fet, aquests seran els horaris setmanals durant tot el mes de novembre, fins que l’1 de desembre tanquin temporada. “Incendis” està escrita per Wajdi Mouawad i entre línies s’entén que fa referència al conflicte àrab-israelià i el més concretament el Líban.
Feu aquesta obra, ara, pels bombardejos d’aquests dies sobre el Líban? No, la tenia al cap des de feia temps. El meu primer contacte va ser amb la pel·lícula, l’any 2010. Després, quan Oriol Broggi la va fer a Barcelona, l’any 2012, em va tornar a impactar. Des de llavors, l’he anat rellegint de tant en tant.
Ben mirat, sempre hi ha conflicte a l’Orient Pròxim… No cal un any en concret… Cert, i evidentment també és per la situació política i actual de guerres arreu del món. L’obra parteix de situacions conflictives. Quan ja estàvem assajant “Incendis”, ha estat ara que la companyia La Perla la que ha estrenat “Tots ocells”, del mateix autor, que parla del conflicte dels palestins. Ells igualment han vist que era bon moment.
“Tots Ocells” també arribarà a Terrassa el febrer. Sempre penso que a Catalunya tenim especial predilecció per Wajdi Mouawad. Bé, a mi no em passa com a l’Oriol Broggi, que quan el va conèixer, va tenir la necessitat d’aprofundir i ha portat a escena diverses obres. Jo m’he quedat amb “Incendis”. Bé, també l’he llegit la novel·la “Ànima”, vam anar a veure “Tots Ocells”… És un autor que sap escriure d’una manera molt humana. Molts actors han coincidit a dir-me que els ha resultat relativament fàcil fer el seu paper, perquè és un llenguatge que senten molt proper.
Wajdi Mouawad va parlar al CCCB de Barcelona fa tres setmanes. Vau poder tenir alguna interacció amb ell? Justament el dia que va venir, teníem assaig. Vam debatre la possibilitat de suspendre l’assaig, però en una companyia amateur com la nostra és difícil: tothom treballa, tothom té altres coses. Si suspens, no saps com recuperar el dia.
L’obra dura quasi tres hores. Acaba sent esgotadora? El dia de la preestrena, amb públic amic, tothom va coincidir a dir que els havia passat molt de pressa, si més que no s’havia fet llarga. A mi, als assajos, no hi ha hagut cap dia que se m’hagi fet pesadeta.
Toni Garrich / NEBRIDI ARÓZTEGUI
Pel que fa als actors, ha estat complex? No només és una obra llarga, també en sou molts… El que ens ha passat en aquest muntatge és que hem hagut de fer incorporacions, sinó no s’hagués pogut fer. Perquè hi ha personatges que han de ser joves. N’hi ha un que és un jovenet de 14 anys… I no el pot fer un paio de 30 anys! Però al Grup de Teatre d’Amics de les Arts tenim una manca de gent jove endèmica. No en tenim. Així que sempre anem a buscar actors d’altres grups, quan ho hem necessitat. Som els que som.
Com han estat els assajos, aquests mesos? És una obra dura, especialment pels actors, ja que som un grup amateur i l’obra demana molta implicació personal.
Entrem ja al contingut d’“Incendis”. Si li treus les parts que parla del Líban, l’obra funcionaria igualment per un altre conflicte? Fitxa’t que Wajdi Mouawad en cap moment menciona el Líban! Ja ho fa expressament. No va voler centrar l’obra en cap guerra en concret, per tal que pogués servir en qualsevol conflicte, al llarg del món. Tot i que sí que parla de paisatges desèrtics: dona algunes pistes.
Hi ha hagut diferents adaptacions d’“Incendis”. Sí, el mateix Wajdi Mouawad la va fer a Madrid, el 2006… I va ser com una revolució. El boca-orella va funcionar molt bé. Després, el va fer La Perla a Barcelona. I després Mario Gas, a Madrid.
I tu, com a director d’aquesta adaptació, quins canvis has aportat? Gent que va veure el muntatge de La Perla i que ara ha vist el nostre, diu que el nostre s’entén millor. Però és per una senzilla raó: En el muntatge de La Perla, només sis actors i actrius es dividien tots els papers de l’obra. O sigui que interpretaven diversos personatges. Clara Segura feia les Nawals de totes les edats! I com que és una obra que va contínuament saltant en el temps (fins i tot hi ha passat i present, alhora, en l’escenari) doncs és una mica confosa. Dona peu a perdre’t, fins que vas lligant les coses. Però nosaltres hem fet un muntatge més fàcil, amb 12 actors. No hi ha possibilitat de confusió.
Bé, és una aposta. Totalment. És una posada en escena conservadora, no he volgut arriscar en sortir dels cànons habituals. I així donem prioritat absoluta a la paraula. Hem primat absolutament el treball actoral (fins i tot per damunt de l’acció).
Com han viscut els actors aquesta intensitat? Els actors som molt perepunyetes. Despullar-nos emocionalment no és fàcil, ens costa. Quan vaig presentar l’obra, vaig dir que només la faria si estaven disposats a treballar d’una manera honesta emocionalment, sense fer veure res.
Què espereu aconseguir amb l’obra, a Terrassa? Sabem que hi ha una sèrie de públic –i no és pas petit– que vol venir a passar-ho bé i a riure. De fet, després de la covid-19 hem fet moltes comèdies, la gent ho agraeix molt. Però en aquest cas, no hi ha riures, no és comèdia. Aquí volem sacsejar consciències. Fer que la gent reflexioni, que la gent es comprometi a fer un pas en la implicació social. Però això queda en l’espai íntim de cada espectador.
