En aquesta ocasió l’entrevista ha de ser per telèfon. I comença 15 minuts tard perquè el periodista es confon marcant el prefix internacional del Brasil. Resolt el problema intercanviant un parell de missatges, comença una agradable conversa. “Estimat”, diu Cainã Cavalcante a l’altra banda del telèfon. “Perdona el meu portunyol”. I tanmateix, es fa entendre dolçament amb un castellà maridat amb gal·licismes.
Ets un especialista de la guitarra, que aquí no el tenim considerat com un instrument massa jazzístic. Al Brasil sí? El Brasil és un país continental, amb una barreja de diferents cultures. I el meu treball musical representa el meu país, la meva terra. I especialment el nord-est del Brasil. Però també tenim (i tinc) influències de músiques del món, com el jazz, el flamenc, les músiques d’Àfrica… Soc un jove curiós. Des de molt petit que vaig començar a tocar. De fet, amb 7 anys. I ja feia música professionalment als 9 anys. I avui en dia tinc 34 anys. Doncs en tot aquest temps que ha transcorregut, encara em sento més curiós per investigar les músiques.
I a què sona la teva música, doncs, després de 25 anys tocant? Tracto de tocar amb suavitat, energia, sorpresa… És la manera de condensar tot l’aprenentatge. Rock & Roll, cors, samba… El Brasil és un país de dimensions continentals i la música seva no podria ser diferent. És una barreja de totes les informacions. I amb molt d’orgull, intento traduir la barreja continental en la meva música: la cultura popular, la tradicional… En aquesta gira per Espanya cantem molts temes de Garoto, però també intentem fer un panorama de la música brasilera. Amb artistes del segle XIX. Procuro cantar a l’infinit. Estem en 2024, però el futur és ancestral.
Ara que menciones aquesta gira: Acabes d’arribar d’Alemanya, ara feu un fotimer de concerts a l’Estat espanyol, després a Portugal… Et sents apreciat a Europa? Molt. I visc un moment increïble, amic! A Alemanya hem fet concerts amb “sold out”, amb estima del públic. Em fa feliç, és clar. I ara a Espanya… T’he de dir que estar a Espanya i tocar la guitarra clàssica, ho visc com una gran responsabilitat. Els meus grans ídols són de guitarra espanyola i flamenca, com Paco de Lucía, Tomasito, Vicente Amigo, Elisabete Roma… Músics increïbles d’aquest país meravellós que és Espanya.
Sabem que has estat abans a Catalunya… Però a Terrassa? Sí! I estic ansiós per trobar-me amb el públic de Terrassa i poder fer l’espectacle.
A la Nova Jazz Cava puges amb els teus col·laboradors Samuel i Cecilia. Què t’hi aporten? És una gran alegria trobar dues persones amb la seva intel·ligència, estima i bon gust per la música. Cecília és una baterista molt jove, de 27 anys. I molt talentosa. Toca la bateria cap a fora, calenta, com de lindy-hop. Samuel és el nostre “zaguero”, com en el futbol un davanter… Gran artista. Els he conegut a tots dos aquest juny, quan vaig venir a Barcelona. Va ser amor a primera vista. Són músics increïbles, sensibles, amorosos… És meravellós que estiguem caminant junts per la vida.
Abans comentaves que fareu diverses cançons de l’històric Garoto. Ens el presentes? Garoto és un gran artista brasiler, nascut a principis del segle passat, l’any XX. Va morir molt jove, als 39 anys. Però va deixar una contribució fonamental a la música brasilera. Per això ara li faig un tribut. Era un músic increïble, un compositor brutal. I a més a més d’això, tocava diversos instruments de corda, com la guitarra elèctrica, la guitarra espanyola, la bandolina, el banjo… Comprens? I Garoto va fer innombrables composicions per a cada instrument. De fet, si jo toco la guitarra, és per influència de Garoto. Intento fer una continuació de la guitarra brasilera.
A banda de la música professional, fas tallers amb enfocament social. Perquè jo vinc de la perifèria del Brasil, del nord-est. I la beneïda música va canviar la meva vida per sempre (la meva i la de la meva família). Vaig ser un nen que va participar de projectes socials. Així que avui, jo he de tornar el que em van oferir i el que em van ensenyar. Per això tinc una ONG que es diu Instituto Morador do Mato i soc ambaixador d’alguns projectes socials, que tenen cura de criatures. L’art, la música… Poden canviar les vides de les persones. O millorar-la. I la vida és molt dura.
Com vau viure els artistes la legislatura de l’expresident Jair Bolsonaro? Horrible! Horrible! Però es veu a tot el món, a tot el món tenim un problema d’ascensió de l’extrema dreta, és terrible. No podem descansar, hem d’estar en alerta. Sobre el Govern de Bolsonaro, va ser terrible per al país. I per a la cultura també: van aturar tots els projectes culturals del Ministeri de Cultura. Avui dia, amb el govern de Lula, ha millorat una mica. Els projectes han tornat. La cultura està tornant a donar feina, torna a moure’s. Ara està millor, estem millorant.
