Em va costar mitja horeta tornar a parlar. Vaig sortir del Teatre Principal com se surt de visitar la teva àvia malalta a l’hospital: corprès, silenciós, interpel·lat.
Havia acabat “Perla”, l’obra que la manacorina Francesca Vadell va presentar divendres a Terrassa, acompanyada de la Cia Les Pinyes. Un text que narra els records que encara conserven les dones mallorquines -les que son vives- que van fer feina a la indústria de la perla. “Será maravilloso, viajar hasta Mallorca”. I allà, muntar en un autocar, l’aturés davant la fàbrica de Perlas Majorica i tornar amb un petit luxe d’ínfules europeitzants.
Una perla, com portar-se de tornada a la Península una ensaïmada, però 10 vegades més car. I per què hi hagués què vendre als primers visitants de la Mallorca Turística (anys 20), hi havia d’haver qui les fabriqués. Perquè, desenganyem-nos: No són perles marines, extretes d’una petxina aferrada a un marès i posidònia al turmell.
“Perla” no té ni punyetera gràcia, tot i que busca l’humor i accentua el contrast
Les perles es fabricaven i a els fàbriques hi ha obreres. Enraonament cartesià. Eren les perleres de Mallorca (“pel·lères”, en català manacorí) i creaven aquestes petites joies d’art amb la perícia de treballar un liquid abrasant, damunt una bombona de butà. Deixant-se la vista, de parar tanta atenció amb escassa il·luminació; intoxicant-se una mica, respirant de més l’acetona.
Francesca Vadell (de verd) amb les tres actrius de la Cia Les Pinyes
Són les seves vivències les que s’expliquen en aquesta dramatúrgia. De fet, podrien haver estat les dones del tèxtil vallesà. Un fil invisible connecta Manacor amb Terrassa. Tant és què fossin perles o tèxtils.
Tanmateix, les perles van fer diners. Fins i tot les perleres guanyaven una mica millor que la resta de la classe treballadora, si bé a 70 hores la setmana. Manacor, ciutat teatral: “Negret de Guinea”, d’en Guillem d’Efak. “La història robada”, del batlle afusellat en Garanya. Ambdues amb Franceca Vadell, alma mater de “Perla”. De la Guerra Civil, com “Les llargues nits a Can Sales” i “Diari d’una miliciana”. Quina fornada dramartúrgica.
I cavalcant damunt l’onada del turisme, algunes famílies van fer doblers i mentre hipotecaven el futur de l’illa i encimentaven el camí de ronda.
“Será maravilloso, viajar hasta Mallorca”, es cantava. I ens endinsem en la nostàlgia, ho trobem propi dels anys que una fosca postguerra donava pas als -més colorits- anys del “desenvolupisme”.
L’operació consistia a recuperar el turisme pre-guerra i massificar-lo: “Spain is different”. Per atendre el boom turístic, va caldre un boom migratori de mà d’obra: “Mursianos” i “forasters” arribaven a Mallorca per mirar de treure’s les garroves.
Vam vendre la terra a quarterades i Mallorca va esdevenir un länder alemany. Anys més tard, en plena globalització, la gentrificació de Palma l’ha convertit en una torre de babel elitista.
Una de les peces de teatre d’objectes que empren / CEDIDA
Una suma de booms que n’ha causat un de demogràfic: només un de cada dos residents a nascut a Mallorca. I que també ha causat una substitució lingüística, que ha fet que Mallorca hagi deixat de ser un dels territoris amb més ús social del català (juntament amb les Terres de l’Ebre).
La història de les perleres podria ser la de les dones del tèxtil terrassenc
Així ha estat i així és. I tanmateix, tant “Perla” com altres històries teatrals abans (“Acorar”, “Rostoll cremat”) barregen el desastre amb la comèdia. I si bé hauríem de plorar amb la història que ens expliquen, de vegades ho confonem amb una comèdia. I riem a rompre.
Manacor i Terrassa estan connectades per un fil impossible. Si féssim broma dels obrers que hi posaven viandox a l’entrepà, mentre escoltéssim les misèries laborals de les obreres de l’Anònima i el futur especulatiu que ens esperava.
Llavors, també podríem riure de Terrassa, malgrat que en realitat toqués plorar. Com aquesta perla teatral, que ben bé, no té ni punyetera gràcia.
