Cultura i Espectacles

“Volíem fer una història de monstres, però en la qual els monstres fossin els humans”

El cantautor de Collbató actua diumenge a la Nova Jazz Cava (20 hores), per presentar “Plora aquí”. El seu nou disc està construït sobre un imaginari fantasiós, de monstres que voldries abraçar i humans depredadors

Ferran Palau (Esparreguera, 1983) és un brollador de reflexions sense aturall, moltes crítiques amb la indústria musical d’avui dia.

Acaba de caure una tempesta. Un dia agradable per escoltar Ferran Palau, un xic melancòlic? O t’encasella? Ara ja fa molts d’anys que no estic a Twitter, però quan hi era, veia que els dies de pluja feien tuits enganxant alguna cançó meva i dient “dia d’escoltar Ferran Palau”. I sembla em feia molta gràcia. No diria que faig una música fosca, però sí que associem aquest romanticisme a un moment de recolliment amb el meu tipus de so. Ho entenc, ho accepto. Estic content d’ocupar aquest espai en aquest país: el cantant de dies de pluja.

També et reivindiques per ser escoltat de Festa Major i una copa a la mà? Jo diria que estic molt lluny d’això, de fet no m’agraden gens els concerts de festa Major. Ni el lobby que hi ha en aquest país entorn de les festes majors i la tudadissa de diners públics que hi ha, amb grans concents gratuïts que mal-eduquen la gent, ja que els fa pensar que la música és festiva i gratuïta. Trobo més important que els Ajuntaments mantinguessin sales de concert durant tot l’any, que els joves tinguin llocs on actuar…

I com veus el mapa de sales al territori? A Terrassa teniu sort perquè sempre hi ha hagut aquesta afició pel jazz i heu mantingut la Nova Jazz cava. Però és veritat que cada cop hi ha menys sales de concert. I són molt necessàries, no només pels músics sinó per la vida cultural d’un poble: Igual que vas sovint al teatre i al cinema i pagues entrada, pots anar a un concert proper de casa teva i pagar 15 euros. Però no es protegeix el circuit de sales. Quan surto de Catalunya, de vegades al·lucino.

El teu so s’ha arribat a batejar com “pop metafísic”, de manera reiterada. Potser és una motxilla que ja no vols portar? La veritat és que no. Per nosaltres era un acudit, per riure’ns de nosaltres mateixos, tot i que es va acabar convertint en una mena d’etiqueta, també pels periodistes. Però ni nosaltres sabem què és el so metafísic. Tota manera, sempre hem anat per lliure. Quan el “pop metafísic” estava súper de moda, vaig treure “Joia”, que era dics 100% acústic, sense bateria, sense res. Però em dona la gana. Aquell disc és menys metafísic? No ho sé.
I ara, com volies enfocar musicalment el nou àlbum “Plora aquí”? “Joia” era folk acústic i ara partia una mica des d’aquí. Però la meva aposta va ser barrejar-ho amb una intenció molt més hip-hop; tant en els ritmes, com en el caràcter de la mescla, amb trucs de producció més propis del hip-hop.

Pel que fa a la part conceptual del disc, està basada en un ambient fantasiós, amb dos monstres (Snif i Smosly) que fins i tot protagonitzen el teu videoclip-curtmetratge. Quins eren els teus monstres de la infantesa? N’hi ha molts: Big Foot, ET, els monstres d’“El Laberinto”, els “animatrònics”… No hi havia res digital, pràcticament tot s’havia de construir. Em fascinaven de petit i ara: era un tema que volia desenvolupar.

Els monstres del vídeo no són digitals, sinó del tot dels 80… És un intent de marcar posició davant el nou paradigma digital? Absolutament. I també passa al disc, on moltes coses estan fetes a primera toma, gravant amb sistemes molt precaris… Què després hem barrejat amb la tecnologia.

No ets “neoludita”! No estic en contra de la tecnologia, sinó d’aquest enfocament actual, de la velocitat extrema, l’ansietat que ens provoquen les xarxes, d’aquest consum desenfrenat de música, de no aprofundir en res… Ens va molt en contra dels artistes i dels aficionats.

No va amb tu… Jo em compro el disc, me’l poso a casa un cop i un altre… I com a músic també he intentat que cada passa estigués en sintonia amb la meva forma de pensar. Saps? Quanta angoixa veig en joves músics amb què parlo, que s’han de concentrar en les xarxes i en fer la mona a Instagram per poder treure una mica el cap entre tant de soroll… Però si no t’agrada, si no et fa feliç, canviem-la.

Quina és la teva alternativa, doncs? Jo per exemple vaig treure el disc en físic, abans que en digital; vaig treure un single, però només un únic i perquè ho havia de fer, sinó l’hagués tirat sencer; i en lloc d’anar fent vídeos “cutres” per Instagram, vaig fer un curtmetratge com Déu mana que estigués a l’altura del missatge… I no vendre’m a Instagram i a Spotify: jo no treballo per ells, treballo per mi i la meva petita discogràfica.

Tornant al curtmetratge, l’ésser humà queda situat com un depredador? La idea va ser del Pablo Maestres, que és el director. Va dir: “D’acord, fem una ‘peli’ de monstres, però el monstre no serà el monstre: ho seran les persones”. I aquesta idea a mi em va encantar. Perquè de vegades l’artista se sent una joguineta en mans de la gent. L’Snif és una mica l’alter ego: La gent ens consumeix i ens tira. De fet, el mite de la joguina trencada és un clàssic en la història del pop, com Britney Spears, de personatges que han estat devorats. Es posa de moda, tothom vol estimar-lo, engreixar-lo… Fins que al final se’l volen menjar.

Per cert, fa la sensació que estem en una societat cada cop més materialista i menys fantasiosa… Això que dius és molt interessant. Érem molts conscients que no seria de gaire èxit el curtmetratge. A més a més, una inversió tan important per quelcom que el públic no està demanant… Però és que aquí a Catalunya tenim un passat molt lligat a la fantasia, a les llegendes… Però mai s’ha traslladat al cine. Per què? Ha sigut dramàtic: Molta feina, molta inversió… Per a un retorn gairebé inexistent. Però d’això es tracta l’art. La gent està enganxada a TikTok, tancada a casa veient collonades. Sé que m’aniria millor si estigués a les xarxes mostrant la meva vida privada, però no m’interessa gens.

T’has inspirat en Montserrat, que també estimem molt a Terrassa! És una gran font d’inspiració. Jo m’hi he creat a les faldes de la muntanya. Allà al mig, la velocitat de les notícies, la política… Tot passa diferent. A més, Montserrat està vinculada a històries de monstres, a extraterrestres i avistaments d’ovnis… Per això és tan especial.

“Volíem fer una història de monstres, però en la qual els monstres fossin els humans”
To Top