Maria Magdalena Amengual (Sa Pobla, 1985) participa dissabte de la 3a Mostra de Glosa, juntament amb Yago Calbet, Júlia Fon i Ferriol Macip.
Com s’explica el ressorgiment de la glosa de la darrera dècada? A Mallorca i Menorca no s’hi va perdre mai, sempre hi va haver una baula que va aguantar. I un jove com Mateu “Xurí” que ho va sostenir. A Catalunya, pel que sé, sí que es va perdre aquesta baula. I varen ser persones properes a la música, les que varen tenir la voluntat de recuperar els garrotins, les jotes, les nyacres…
Avui fareu glosa en un lloc on prèviament no existia, com és Terrassa… És un contrasentit, o tota tradició s’inventa en algun moment? Tot i que no hi hagués garrotins, segur que hi havia cançons de taverna. I en qualque moment de la història de Terrassa, segurament s’ha improvisat, perquè és inherent de l’ésser humà. A partir d’aquí, una tradició perviu o es mor si s’adapta als nous temps.
Creus que avui en dia està de moda? Jo crec que a Catalunya, especialment, sí que està de moda. I és perquè és atractiva en sí mateix. No hi ha res més actual que una glosa o un garrotí, que et parla del moment concret, de les persones que veus davant… A més, som una generació que viu de la immediatesa. Les informacions molt llargues no ens capten l’atenció. I el fet que a Catalunya canteu acompanyats d’instruments musicals, així com que aneu traient tonades noves, en les quals el públic pot fer les tornades, que són molt animades… Té tots els components per ser molt atractiva per les persones més joves.
De vegades ho confonc: És glosa, garrotí…? La cançó oral improvisada es diu, en genèric, glosa. Després, depèn de com la cantis, li pots dir garrotí, nyacra, jota… Depèn de la tonada i de l’estructura.
“Seria molt profitós tornar a cantar, per la societat. Així es crea col·lectivitat”
El “bertsolarisme” basc seria un dels referents cap als quals caminar, amb milers de persones en una final cada quatre anys? Sí que és una fita, la final. I en general, un referent. Però si ens emmirallem… Ens podem acabar frustrant, perquè l’associacionisme i l’acompanyament governamental són diferents a cada territori. També parlem de persones que es dediquen exclusivament als “bertsos”.
Mmm… Com són les condicions laborals d’un glosador? M’atreviria a dir que no hi ha cap glosador o glosadora de parla catalana que s’hi dediqui exclusivament. Jo, per exemple, som mestre. Què exigim? Unes mínimes condicions: que hi hagi equip de so, un espai adequat… Ho aconseguim sempre? No. La majoria de vegades? Sí. Però no permet viure-hi.
Ja heu superat aquell punt en què una entitat et diu: “No us podrem pagar, però us convidem a sopar i unes cervesetes…”, com passava amb els cantautors? Jo això a Mallorca no ho he viscut. A Catalunya, crec que sí que passa. Però vaja: depèn del lloc on vagis, t’adaptes: et demanen de venir, passes les tarifes, arribes a un consens…
De què t’agrada glosar? Jo soc una persona a la qual la política l’atreu molt. Per tant, en la majoria de glosades on pugui, ficaré aquest punt de crítica social. Altres glosadors no ho són tant, i tendiran més cap a l’humor, temes emocionals…
A banda del contingut “per se”… Hi ha un fet poètic o artístic, en la glosa? Sí que hi és. No sé si sempre es persegueix. Però hi és. És “poesia oral improvisada”. Has de respondre a una lletra i una rima. La ironia que et duu a fer metàfores… I vas creixent com a poeta oral. Els primers pics que glosava, jo tenia molt clar el missatge i eines per dir-ho, però ara jo mateixa em pos reptes per cercar maneres de dir-ho d’una altra manera. Del nostre lèxic que és tan ric. Cada pic t’exigeixes més. Si no, arribaria a ser avorrit.
“Jo a Mallorca, com a glosadora, he cobrat el mateix que els meus companys homes”
Això em fa pensar si també eviteu avorrir-vos fent experiments, com quan barregeu glosa amb altres disciplines artístiques, com el rap i la música electrònica? És un fenomen que està molt bé! M’atreviria a dir que hi ha hagut dos campionats de “free-style” en català i tots dos són glosadors. L’any passat va ser Vicenç Marí, “Piscà”, qui és menorquí. I enguany ha estat en Geri, de Girona. Jo hi he jugat qualque vegada, però per mi el rap té un component de més agressivitat i no m’hi sent tan còmode; no hi he trescat gaire, tot i que pas molt de gust de veure-ho. Ah! I a les escoles funciona molt bé, si ho vens com “batalles de galls”.
Has trobat masclisme al món de la glosa? Cobrar menys, que no facin silenci mentre canta una dona… El col·lectiu Nyàmeres ha treballat molt el tema. Jo a Mallorca, com a glosadora, he cobrat el mateix que els meus companys. Això és indiscutible. I no he viscut aquestes situacions. Ara bé: sí que passa que les dones acostumen a tenir un to més fluix, a l’hora de cantar (tot i que no és el meu cas). Però la glosa és un element social. I com que vivim en una societat patriarcal, doncs no n’és aliena. S’està fent feina feminista, clar. Jo també, com a dona, m’he educat en una situació heteropatriarcal. I m’he de deconstruir. Però no m’he sentit menystinguda. Una altra cosa és què, com a dona, sí que m’he censurat. I probablement, tinc la síndrome de la impostora.
ES veu una paradoxa: La glosa ressorgeix, però cantar en grup al carrer i en sobretaules va la baixa… És així. A Mallorca s’ha perdut moltíssim. Com a societat tenim vergonya de cantar. La gent quan canta? “Jo dins la dutxa”, “jo quan no me sent ningú”… En, canvi els nens canten i pinten sense passar pena. Però arriba un punt que els fa vergonya i deixen de cantar. Ara bé: com a societat, seria molt profitós tornar a cantar. Es una forma més de tornar a crear col·lectivitat.
