Joan Pera fa una pila d’anys que destil·la el seu humor en els escenaris de tot arreu, però també ha passat per la televisió i, a vegades, pel cinema i, ara, amb l’espectacle “Una estona amb Joan Pera”, que aquest diumenge es podrà seguir a la Sala Crespi, l’actor fa un repàs de la seva llarguíssima trajectòria professional, però també incorpora elements de la seva vida personal.
A “Una estona amb Joan Pera” hi ha temps per repassar tota la seva trajectòria? No, perquè la meva vida ja és molt llarga i està plena d’aventures, de coses, de teatres, però fem les parts més divertides d’aquestes coses que m’han passat, que la gent les sap i que segur que entre tots farem un espectacle on la rialla, el somriure i passar-ho bé està servit d’antuvi, d’avançada..
En la promoció de l’espectacle es parla de tot “des d’un punt de vista murri”. Joan Pera es considera murri? Mira, això no m’ho havien dit mai, però una mica murri, sí que ho dec ser, una mica trapella, una mica entremaliat. Però és un entremaliat de simpatia, un entremaliat d’aquestes coses que et passen. I la vida, que està tan plena d’aventures, de coses de vegades, de tristeses, si tot s’agafa amb un somriure, si a tot hi pots treure un punt d’humor o un punt de somriure, de rialla, és molt més agradable.
I què passarà durant aquesta estona? Aquesta estona que passarem junts, que ves a saber el que durarà, està plena de totes aquelles aventures i coses que em van passar. Sempre dic que tot el que dic de la funció, tot és veritat, una mica exagerat, evidentment, una mica traient la punta més humorística d’aquestes coses que em van passar, amb el Capri i amb el Paco Morán, i quan vaig començar i la primera funció, o la meva vida més privada, les criatures, tot té aquell punt d’humor que és divertit.
Perquè ara riem menys que abans, o no? No, ara riem més, perquè també a la societat, als mitjans, hi ha molt d’humor, però riem més seriosament, riem de vegades més forçats. Ja ens provoquen coses que ens fan riure, suposo perquè ens oblidem de vegades de totes les penúries i de tot aquest tipus de vida que portem tan de pressa, tan de pressa, tan atrafegada, que ens és difícil parar-nos un moment. I el moment aquell, se’ns escapa la rialla del mateix estrès. Riem més, però no tan sincer, sempre és més forçat.
Hi ha molta improvisació o és tot molt guionitzat, molt acadèmic? Sempre es diu, i és veritat, que una bona improvisació surt d’una bona preparació. És allò que deia el pintor aquell, que quan vingui la mussa, que et trobi treballant. Si hi ha un bon guió, l’humor sorgeix, perquè cada funció és una petita obra d’art, única i repetible, i que es fon. En aquells moments de la funció sorgeixen coses que fan que hi hagi una improvisació que ve donada, que ve servida. El meu humor és fluid, és molt fluid.
I ara que moltes vegades es parla per coses que s’han censurat, opina que es pot fer humor de tot? Ara és un moment molt difícil per fer humor, perquè sí que tothom té la pell molt fina. L’humor bàsicament no pot molestar ningú. Si es fa un humor que molesti algú, ja no ens serveix. Llavors has de procurar que aquest humor no molesti que sigui fluid, que sigui ple. I es pot dir tot, però a la vida jo crec que es pot fer de tot, però poc. No exageris, no estiris. Sí, s’ha d’anar una mica amb compte, però també és molt la manera com ho dius. Una manera ingènua, senzilla, molt planera, molt per a tothom. No pot molestar ningú qualsevol cosa que puguis dir.
Quina classe d’humor es fa actualment? L’humor avui dia és més estirat, és més buscat, i malgrat això, les coses més senzilles del món, de vegades fan riure per la seva simplicitat, per aquella cosa que no t’esperaves, aquella sorpresa que et passa, que et passa això amb allò, que et passa allò amb l’altre. Surt, sorgeix, i sorgeix, aquell tipus, aquell sentit de l’humor. També suposo que els humoristes s’adapten una mica al públic o al lloc on estan.
I quin és l’humor de Joan Pera? El meu teatre, les meves funcions, són un retrobament del públic amb un actor. I tan important és el públic, en aquestes funcions, com l’actor que hi ha dalt de l’escena. Jo sempre dic que el gran protagonista meu és el públic. I agraeixo moltíssim al llarg de la meva vida que el públic hagi sigut el meu protagonista. És sortir i trobar ja una empatia, un retrobament amb la gent, una generositat d’aquella estona que passarem junts i que riurem. I també és veritat que de totes les edats tinc aquests moments de riure junts, que deia el Capri. Els moments que hem rigut junts, aquests no els oblidarem mai.
Fa moltes referències al Joan Capri. Va ser el seu referent? Home, jo sempre he dit que soc una mica un hereu, un aprenent del Capri. Ho vaig fer tota la vida. Vaig començar amb ell, pràcticament. I jo admirava molt el Capri, en molts aspectes, tant amb la seva actuació com a actor, com amb la seva predisposició, amb el seu apropament al públic, a la seva gent. Aquest apropament que tenia amb la gent, aquell parlar que era igual que l’avi, que el tiet, que el veí, que el de sota, era com una meravella. Tinc moltes coses caprianes, evidentment. Sí que faig referència en la funció, però tampoc no és que faci una funció sobre el Capri. També hi surt el Paco Morán, la Mary Santpere, el Woody Allen, el Mr. Bean, que molts són humoristes amb qui he treballat.
I el panorama del teatre català actual o la seva salut, com la veu? Veig que està en un moment realment esplèndid, com mai he viscut. Penseu que jo ja tinc més de setanta anys i aviat no aniré cap als vuitanta. He viscut de tot, èpoques molt precàries. El moment que vivim ara, que hem arribat als tres milions d’espectadors l’any passat, crec que és un dels grans moments del teatre català.
Parlant d’edat, continua al peu del canó. No se li acaba la corda? Bé, aquesta és la meva vida i tinc aquesta feina. Probablement, si fos una altra classe de feina, hauria agafat ja una jubilació. Però no és una feina, és un gaudi, és vida. El teatre és vida i mentre hi hagi vida hi ha teatre i hi ha teatres i en el teatre hi ha personatges de totes les edats. L’únic que sé és que no puc fer de jove, no puc fer el Romeu i la Julieta, però sempre hi haurà algun paper de vell divertit. Si fos un ofici només, que ho és, però és un art, si només fos un ofici, clar, probablement buscaries jubilar-se. Però és que és vida. I no ho miro mai, no hi penso mai.
