Les maletes eren de cartró i els seients de fusta. Els vagons eren innumerables, un darrere l’altre, i feien gran part del viatge durant la nit. I molt gràficament, al tren se’l mal anomenava “El sevillano”. Era així que un dia de maig de 1954, Apolo Giménez arribava a l’estació de Terrassa juntament amb els seus pares. I s’haurien d’instal·lar en una zona d’hortes, barrancs, torrents, barraques i algunes cases d’autoconstrucció anomenada la Maurina.
Un barri i una època del mític líder veïnal i dirigent comunista terrassenc que, precisament, és el protagonista de la mostra “Edmon Aymamí, la Maurina era Terrassa“. Es tracta d’una exposició fotogràfica inaugurada dilluns vespre al Centre Excursionista i comissariada per Cristóbal Castro, que es podrà veure fins al 30 d’octubre.
Tanmateix, l’aparició d’aquestes fotos suposen un avenç important en la memòria històrica dels anys del barraquisme i l’autoconstrucció a les perifèries de Terrassa. I és que les imatges no es limiten a mostrar panoràmiques de l’estat del carrer, sinó que retraten la quotidianitat (i intimitat) de la gent que hi vivia.
Passant la fresca a la porta de casa / EDMON AYMAMÍ
“Són fotografies d’un gran valor informatiu. Perquè és més comú trobar fotos d’aquella època que retraten la vida al centre de Terrassa, com la rambla, el Raval… Però de com era la vida del dia a dia a un barri així, està molt menys vist. N’hi ha, segur, però no ha estat tan comú trobar material”, explica Nebridi Aróztegui, cap de fotografia de Diari de Terrassa.
Un valor que destaca el fotoperiodista i comissari de la mostra, Cristóbal Castro. “Són imatges fabuloses. Cadascuna explica una història diferent, amb un gran valor sociològic”, sosté. “Perquè Edmon Aymamí és un gran fotògraf, tot i que ell no s’ho cregui”, diu amb un somriure.
Aymamí (Terrassa, 1936) recorda: “Jo treballava a la Saphil, que col·loquialment li dèiem l’Anònima. Allà érem uns mil treballadors, molts d’elles vinguts de fora, amb els que tenia molt bona relació”. I és en aquesta fàbrica on es crea un grup fotogràfic, que un cop al mes organitzava un concurs i les fotografies s’exposaven al Casino del Comerç. “Allà estaven Albero, Vilaseca… Fotògrafs molt potents, que ens fèiem de jurat en els nostres concursos”, recorda Aymamí.
I és així que va anar prenent fotografies arreu de la ciutat. Especialment a la Maurina, probablement perquè ell vivia al carrer d’Arquimedes. Per tant, el primer barri amb què feia frontera Ca n’Aurell no era un altre que la Maurina. “Llavors, les fotos les fèiem el diumenge al matí, perquè a les fàbriques treballàvem de dilluns a dissabte a la tarda”, recorda.
Jugant a cartes a una taula improvisada / EDMON AYMAMÍ
I aquella quotidianitat que millor mostra és la dels infants. “Abans els nens es deixaven fotografiar tranquil·lament”, sosté. “Era molt espontani”, afegeix. “Ara bé, tinc fotos de dues nenes saltant molt alegres, però estan literalment damunt d’enderrocs”.
La Maurina, o “Isla perdida” (com també es deia popularment) era un barri que barrejava algunes barraques i moltes cases de planta baixa (i potser algun primer pis). “Hi havia un problema d’insalubritat evident”, insisteix Aymamí.
De fet, van ser els veïns els que van haver de construir les primeres canonades de clavegueram. L’actual president de l’associació de veïns i veïnes de la Maurina, Raúl Sánchez, ho corrobora: “No és cap exageració. Ho feien amb el pou sec. Però entre això i l’orografia del barri, generava problemes de mals olors, que encara avui en dia persisteixen en alguns punts del barri, especialment quan plou”, enraona. “De fet, algunes canonades encara passen sota les cases, quan després es van posar sempre per sota dels carrers”, afegeix.
L’autoconstrucció
“Quan vaig arribar, no hi havia cap planificació urbanística, els carrers no estaven asfaltats, no hi havia clavegueram, ni aigua corrent, l’enllumenat públic era quasi inexistent i quan plovia no s’hi podia caminar”, explica Apolo Giménez a la seva autobiografia “Mi vida con tres nombres” (editat per Fundació Torre del Palau). “La gent construïa les seves cases en qualsevol lloc, aprofitant el temps lliure i sense cap planificació, pel qual el traçat del barri era totalment irregular”, afegia.
Jugant damunt d’un tros de canonada / EDMON AYMAMÍ
De fet, les fotografies d’Edmon Aymamí mostren una Maurina barrejada. No és ben bé de cases barates (enteses com les rengleres de cases obreres vinculades a propers vapors tèxtils). Tampoc és ben bé un barri de barraques (enteses com a construccions metàl·liques, totxo i potser uralita; profundament precàries). Però tampoc no hi havia exclusivament cases precàries d’autoconstrucció, tot i que eren majoria.
Era, potser, una mica tot: cases edificades pels seus propis habitants, caòtiques, amb esforç, símbol de l’anomenat “alubión” i la necessitat urgent d’habitatge per a desenes de milers de persones migrades a Catalunya.
Els negatius
De fet, són fotografies inèdites recuperades també gràcies a la tasca de Jordi Albareda, que ha fet la tasca de recuperació dels negatius. “És cert que abans no es conservaven tan bé com avui; hi havia negatius ratllats, oxidats, amb restes de plata…”, explica.
Construcció del pont de la C-58, epr salvar la riera del Palau / EDMON AYMAMÍ
Les fotos estan centrades a la Maurina, però també a altres barris perifèrics com Can Boada, Poble Nou, Can Jofresa…
A més, pel que fa a fotografies més globals de la ciutat, es pot veure la construcció de l‘hospital Mútua, la de l’estadi Olímpic, el pont de la C-58 al seu pas per la carretera de Rubí…
“No s’ha d’oblidar la història dels que van venir a aquesta Terrassa que ens va acollir amb un cert recel i on es varen crear aquests nous barris. Aquestes imatges ens ajuden a entendre què està passant actualment amb els nouvinguts”, remata Cristóbal Castro.
“Les fotos semblen del film ‘El 47’”
A la Maurina no es va segrestar cap bus, però podria ser Torre Baró. “La veritat és que alguna foto d’Aymamí és exactament igual que la pel·lícula ‘El 47’”, percep el comissari de la mostra, Cristóbal Castro. Així mateix, el president veïnal de la Maurina, Raúl Sánchez, reconeix que al barri molta gent en parla.
“Està sent comentat pels veïns, perquè els recorda a la seva època”, explica. Tanmateix, “la gent jove no sap com va néixer la Maurina, ni tan sols els que hi viuen”. I és que la transmissió de la memòria només ha funcionat en part (tot i el gran dinamisme de l’associació de veïns).
Roba estesa / EDMON AYMAMÍ
