Apareix cada dijous al vespre al televisor. Si el voleu desvirtualitzar, Pep Plaza (Mataró, 1972) actua dissabte a Terrassa.
Quin espectacle presentes a Sarsa? Faig un monòleg interactiu. Es diu “Autoficció”. On explico diverses històries, entre la realitat i la ficció. Amb molts personatges que faig al “Polònia”, a més d’acompanyament musical. I participació del públic. No és com les gravacions de “Polònia” (que no en renego pas), però és que m’agrada molt el contacte amb el públic en directe, la part teatral, sentir les rialles…
Creus que el teu públic és diferent (i percep les bromes d’altres maneres) depenent si és de la capital Barcelona o de la zona metropolitana o de Girona “indepe”? No hi trobo diferències. En els pobles més petits i més allunyats dels centres, són més agraïts. En el sentit que no estan avesats a viatjar a Barcelona o Lleida per veure teatre. Però no vol dir que siguin millors o pitjors. Potser és que ho veuen una mica com la pel·lícula “Bienvenido Mr. Marshall”. I és un esdeveniment. Trobo igual anar a Terrassa, que anar a Mataró que a Tarragona. No hi trobo gaires diferències substancials.
I diferències amb l’humor espanyol? Sí que trobo diferències en l’humor amb Saragossa. O amb Madrid. Aquí tenim un humor més anglès. I segons a quins llocs, no s’entén tant.
T’he de dir que he quedat una mica sorprès que facis esdeveniments particulars, sent un famós del “Polònia”. Ho desconeixia. Són les meves arrels. Jo començo a fer teatre amateur, després ràdio local, professional, televisió… I ho compagino fent presentacions d’actes, festes d’empresa, festes de carrer, festes privades com un aniversari de 50 anys, un casament, unes noces d’or… I això, que és com per on vaig començar, ho continuo fent i compaginant. No deixo de fer res que no fes abans, però ara tinc un reconeixement que abans no en tenia. Abans quan anava a una festa privada, em costava més guanyar-me al públic. Ara bé: ho de continuar fent igual de bé o millor. Si no, no repeteixes. Vull continuar fent les coses que em van donar el salt a fer més coses a nivell professional.
Potser et fa cosa que “Polònia” no se’t mengi el teu perfil? Està clar que és per no encasellar-te. Perquè ja fa 18 anys que faig “Polònia”. Però no vull deixar de trepitjar escenaris o esdeveniments. I ara des de fa un any, amb l’escriptura de Pere Angle, hem fet “El substitut”, amb la que faig gira. I és teatre. I la gent quan el ve a veure se sorprèn.
Et volies reivindicar com a actor? Vull que la gent sàpiga que jo no només faig imitacions. Ara també estic a Televisió Espanyola, en la que faig de presentador, “La trampa”, que està anant molt bé. I el fet que la gent pugui veure que sé fer altres coses, m’obre el camp a no encasellar-me.
És notori l’impuls de TVE a la producció des de Catalunya i en català! Cert! I estar a Sant Cugat em fa molta, d’il·lusió, perquè és la primera que va començar emissions en català, ara fa 60 anys. Promovent les arts escèniques i el teatre en català. I el fet que m’hagin vingut a buscar (perquè no he estat jo que m’hi he proposat) doncs em satisfà molt. I també que pugui estar a TV3, però allà sempre he estat d’actor, no al capdavant de cap programa. Ni se m’ha proposat mai. Poder-ho compaginar em fa content.
En la lluita entre David Broncano i Pablo Motos, a Catalunya ha tornat a guanyar “Polònia”. Us angoixen les xifres de “share”? Personalment, no. No m’hi he trobat encara. Nosaltres estem en una parcel·leta, en una illa que es diu “Polònia”. És cert que enguany, amb Broncano ha tret una mica d’audiència al “Polònia”. Ahir vam fer un 16% i això vol dir que ens ha baixat una mica l’audiència. Però està bé que TVE, que en aquella franja horària tenia una mitjana d’edat molt gran, ara estigui arrossegant públic més jove. Està bé que ens ho repartim entre tots.
Com et relaciones amb les persones que imites? Teniu bon rotllo? N’hi ha molts d’ells que els conec personalment. Altres que els he conegut a través de la imitació, com és el cas del Quim Monzó. De fet, el dia que em va venir a fer “La Clonació”, que era un sketch en què sortia l’imitat i l’imitador, em va venir al camerino i em va donar un post-it de color groc. Hi havia apuntat una sèrie de paraules i expressions que feia servir . “Això perquè il·lustris més el personatge”. I ell en cap moment li ha sabut greu que l’imitem. De fet, a La Vanguardia va fer una columna, dient que a partir d’ara, demanava un augment de sou al director, perquè ara ja sortia al “Polònia”.
He sentit que David Verdaguer també t’ajuda directament! Aprofitant que ens coneixem, li demanava que m’enviés notes de veu, exagerant com parla, per poder agafar-li el to. I ara darrerament, amb el Llucià Ferrer, també, m’envia notes. El fet de conèixer la gent et dona aquest tipus d’avantatges.
Avui en dia és més normal que la gent desitgi sortir-hi, que no pas s’emprenyi? Sortir al “Polònia” vol dir que ets popular. Entre cometes, et dona caitxet. Surts al “Polònia” i penses “alguna cosa estic fent bé”. però hi ha molta gent a la qual li fa por com la imitaràs. Al Llucià Ferrer, que encara no ha sortit al “Polònia”, però que ja l’estic assajant, em va dir: “A veure com m’imites, eh! No et passis”. Perquè amb el Tomàs Molina és sabut que no li ha agradat mai. Bé, el ridiculitza una mica. També ho entenc, eh? Però jo què sé: Al Xavier Sardà, que l’imitava al programa “La Gran confusió”, de TVE, li encantava!