Ens resguardem de la pluja en una cafeteria del carrer de la Palla. Entre bombons i paraigües, Laura Pinyol (Terrassa, 1979), periodista i actualment vicepresidenta del Consell Audiovisual de Catalunya (CAC), parla sobre el seu “Material sensible”.
Les protagonistes de les teves novel·les sempre quadren amb la teva edat? Jo ara en tinc 45 i el personatge en té 44. Però realment vaig començar a escriure la novel·la l’any 2019 i llavors el personatge era cinc anys més gran. Amb “El risc més gran”, en canvi, el personatge era cinc anys més jove que jo. Així que hi ha una mirada enrere amb una maternitat acabada d’estrenar, molt gestacional, per gestionar el canvi de vida. Mentre que ara tinc tres criatures, ja adolescents, amb una vida encaminada.
És en part autobiogràfica? No, és perquè vaig decidir aquesta estructura de personatges. Ara bé, és cert que escrivim sobre temes que coneixem. És la trampa que fan tots els escriptors. Fins i tot els que fan novel·la fantàstica, acaben parlant de les seves vivències.
El motor de la novel·la és l’embaràs no desitjat? Arrenca amb el fet de quedar-te embarassada com un fet inexplicable, improcedent. Però no és una novel·la només sobre la maternitat. Parla de les relacions humanes, amb les guerres com a teló de fons i de l’encaix dels fotoperiodistes un cop tornen de cobrir conflictes, així com el fet que els motiva a anar-hi. Ambició legítima d’explicar el món? O una ambició més personal, d’engrandir una projecció d’ells mateixos? De fet, per tota la novel·la sobrevola la impostura. Què som capaços de fer, per sustentar una el nostre personatge? Com ara avui dia, que el creem a través de les xarxes socials.
Sempre ha existit aquesta impostura o és especialment marcada en l’era Instagram? Ara i sempre tothom projecta. Totes les modes i moments històrics tenen la voluntat d’explicar-se. I per a explicar-se, hi ha una exageració o una demostració. Però ara, fem d’aquest “postureig” -que no és un terme que m’agradi gaire, perquè crec que és positiu- una celebració, d’aquest punt de mentida que tothom està disposat a mostrar.
Si acabem gratant… Sempre arribem a les relacions interpersonals com a motor de les narracions? A mi és el que m’agrada, fins i tot incloent una novel·la històrica. Enguany llegia “El somni més dolç”, de la Doris Lessing, i passen moltes coses… Però passa la vida, entorn d’una taula! I és la literatura que m’agrada, aterratge a un punt que coneixes, en el que et pots sentir interpel·lat.
Creus que parlar de sentiments, obertament, caracteritza a la generació “millennial”? Potser a diferència de la dels joves de la Transició? No ho sé, potser sí que està més normalitzat parlar de sentiments. I el que és segur és que és menys estrany.
Deies que havies començat el 2019. On et trobaves tant geogràfic com vital, per tu? Vaig acabar “El risc més gran” el 2017 i el vaig publicar el 2018. Aquell any me’l vaig deixar viure, amb plenitud, perquè em va regalar moltes coses i era una cosa que no esperava. Havia escrit sense pressió, però vaig fer allò que volia. Llavors el 2019 vaig començar amb aquesta novel·la, que ha tingut molts de moments d’avenç i també de retirada. Van passar moltes coses, també trencaments personals que m’acompanyen en l’escriptura de la novel·la. I per descomptat, el confinament!
Per què passen sis anys entre llibre i llibre? Ha estat un procés d’escriptura molt lent, molt meditat. El llibre ha tingut diverses estructures; de fet, tinc moltes carpetes amb capítols sencers descartats. I l’he començat més d’una vegada. He fet moltes relectures, fins al punt de cansar-me una mica de llegir alguns personatges. Ha estat diferent de la primera novel·la, quan vaig fer una escriptura molt més ràpida; com d’incontinència.
Com et sents en aquesta segona llibre? Ja no ets “de sucre”, no ets una debutant… Això em fa estar molt nerviosa i neguitosa. En la segona novel·la has de partir almenys del nivell de l’anterior. I això genera més pressió. La primera novel·la, com que ningú esperava que n’escrivís cap, és més fàcil de viure. T’hi poses d’una manera més inconscient, agosarada. En aquesta segona l’exigència és més gran. El meu editor no m’ha pressionat mai, però és cert que després d’un debut, hi ha una segona novel·la al cap d’un any i dos. I jo ja m’he saltat aquesta marca. Ha anat més lent i no passa res. També estic contenta, crec que està més ben acabada del que hauria estat en altres circumstàncies. Em genera molta il·lusió. I alhora molts nervis enfrontar-me de nou a la recepció i aprovació (o no) de la proposta. I té molt de bonic, però intrínsecament hi ha aquesta por al rebuig. És bonic, però inquietant.
Estem a carrer de la Palla fent aquesta entrevista, on fa poc va tancar la llibreria Cinta. Com veus la Terrassa literària? Tinc molta pena pel seu tancament, tenia una relació molt pròxima i afectuosa amb els propietaris. De fet, m’han cedit alguna prestatgeria, així que m’he dut un tros de la Cinta a casa. Que tanqui una llibreria sempre és un fracàs. Llavors, no sé fins a quin punt la lectura està molt present a la vida. En el meu cas ho està, començant per l’àmbit familiar. Però no saps els percentatges globals. Ara bé, sostenir una llibreria és un negoci d’apujar i abaixar la persiana. És un negoci molt exigent (que d’altra banda, passa a tots els comerços de proximitat: on consumim i què consumim). Que aguantin és bona notícia, que tanquin (o amenacin de fer-ho) és una tragèdia.