Cada estiu té la seva cançó. I també la seva pel·lícula. No parlo de “blockbusters” de superherois o cinquenes parts de ves a saber quina nissaga que va gaudir de predicament als vuitanta. Parlo de cinema en majúscules. De cinema català, en aquest cas.
Com diria Carles Porta, l’èxit del film de Dani de la Orden “Casa en flames” va començar com un foc petit. Però ja se sap que, a voltes, els focs petits es fan grossos. I així ha estat amb un treball que havia de tenir una distribució més aviat modesta i ha acabat esdevenint tot un fenomen comercial, gràcies fonamentalment, a l’efecte boca-orella. Al Cinema Catalunya de la nostra ciutat la podrem veure (com a mínim) fins al dijous 8 d’agost. El film va encetar ahir la seva sisena setmana en cartellera. I segueix ocupant la sala gran.
“Casa en flames” és un sintètic exercici de desconstrucció d’una família de la burgesia catalana, amb casa a la part alta de Barcelona i xalet amb piscina a Cadaqués, a primera línia de mar. Emma Vilarasau és la “mater familias” del clan. Fa temps que està divorciada i se sent menystinguda pels seus fills. Té ganes de passar temps amb ells i s’empesca un viatge a Cadaqués per “vendre” la casa familiar. A partir d’aquí, voltors de tota mena començaran a sobrevolar la pantalla: els seus dos fills, el seu exmarit, la parella d’aquest últim, etcètera.
El degoteig d’espectadors d’aquesta comèdia dramàtica o drama còmic segons es miri, sembla no tenir aturador. Gent de totes les edats desfila pel Catalunya per gaudir de les interpretacions d’Emma Vilarasau, Enric Auquer, Maria Rodríguez Soto, Alberto San Juan, Clara Segura i companyia. Moltes sales s’han vist obligades a reprogramar un film que esperaven tenir en cartell un parell de setmanes només. De fet, “Casa en flames” s’ha convertit ja en la segona pel·lícula parlada en català més vista de la dècada, només superada per l’obra mestra de Carla Simón “Alcarràs”. Ha superat ja de llarg els 100.000 espectadors, passant per davant d’”Incerta glòria” i de l’anterior treball de Simón, “Estiu 1993”.
Què té “Casa en flames” que hagi posat d’acord tanta i tanta gent dins i fora de Catalunya? D’entrada, un guió esplèndid, que no permet que l’interès de l’espectador decaigui en cap moment. Acostumats com estem a comèdies amb dos o tres gags estirats i mal repartits, Dani de la Orden i Eduard Sola han escrit una història riquíssima en matisos, amb diàlegs amb molta punta però molt ben mesurats. A tot això, cal afegir l’extraordinari treball actoral. No descobrirem aquí el talent interpretatiu de la santcugatenca Emma Vilarasau, una de les grans del nostre teatre, a qui sempre recordarem de les sèries de TV3. Des que va treballar amb Jaume Balagueró a “Els sense nom” s’ha prodigat ben poc a la gran pantalla, segurament més per la seva manca de disponibilitat que per un talent interpretatiu que s’incrementa aquí exponencialment al costat d’altres “monstres” com Enric Auquer, un dels millors actors de la seva generació, que tot el que fa ho fa molt bé. Hi destaca també Maria Rodríguez Soto, la seva germana a la ficció.
El barceloní Dani de la Orden ja ens té acostumats a aquestes històries corals com “Barcelona, nit d’estiu” i “Barcelona, nit d’hivern”, rodades fa ja una dècada. A “Casa en flames” s’apropa a una història amb molts matisos i clarobscurs. És “Casa en flames” una paròdia, de vegades molt negra i molt dura, d’una societat amb la qual ens podem sentir més o menys identificats. Part de l’èxit del film, que transita per un registre gens teatral tot i semblar-ho, rau en la seva capacitat per empatitzar amb l’espectador, per dir les coses pel seu nom, per posar cap per avall moltes de les nostres relacions afectives.
