Hem cercat autors de fora de Terrassa que tenen novel·les, basades en realitat o ficció, inspirades en la nostra ciutat. El mapa traçat ens porta a conèixer dos germans egarencs, els Milans, que obren una sala de festes a un petit poble de la Garrotxa, a descobrir el primer viatge de l’artista Antoni Miralda a Nova York, a esbrinar l’interès d’un ciutadà francès, Gustau Verdier, per comprar una empresa tèxtil a Terrassa, i a sentir les confessions del sommelier David Seijas, que va compartir feina amb el terrassenc Juli Soler al mític El Bulli de Roses.
1) La casa de foc, de Francesc Serés
II Premi Proa de novel·la. Editorial Proa, 2020
Aquesta és una novel·la amb moltes vides que anirem descobrim de la mà del seu protagonista, un professor, que arriba a El Sallent de Santa Pau (Garrotxa) fugint de l’estrès de la gran ciutat i d’un amor imperfecte. El petit poble, en plena vall del Ser, de bosc extens i frondós, acull habitants de sempre, arrelats al seu paisatge, com en Jordi que busca aigua sota terra. I també d’altres, la majoria neorurals, que han tocat el dos d’allà on viuen per trencar amb tot i reinventar-se.
Entre els nouvinguts, hi ha els Milans, dos germans de Terrassa, de casa bona, que trien aquest lloc recòndit per divertir-se. Dels nostres conciutadans, ficticis o no, es conta que ocupen una masia, la restauren i la decoren per convertir-la en una sala de festes i que la mateixa s’esdevé mítica per la gent de l’entorn i també per la de Terrassa i Barcelona. A la discoteca dels Milans s’hi punxa música, l’última novetat de Londres, i corre l’alcohol i la droga amb tots els derivats que una persona es pugui imaginar sense cap límit ni fre.
Diu la novel·la que els empresaris de Terrassa maneguen molts diners i que es fan els amos d’El Sallent. Obtenen aquest estatus, però amb dubtoses i males pràctiques. En Víctor, un dels personatges del relat de Serés, explica que els Milans fan del seu mas un palau amb estructura feudal. El tàndem d’empresaris de l’oci seleccionen les amistats, els veïns i els clients i, fins i tot, extorsionen encarregant feines brutes a canvi de poder accedir a les seves festes i tenir barra lliure. A la fi, tot acaba malament. Afegeix en Víctor que els Milans s’enfaden, tanquen el negoci (dura quatre anys) i abandonen El Sallent. El germà gran se’n va a la costa a la recerca de noves oportunitats. El petit no l’acompanya.
—————————————-
2) Les platges del clatell, de Joan Vigó
La Breu Edicions, 2024
Diu l’autor, Joan Vigó, que li agrada fer recerca i que les seves novel·les parteixen d’una història amb la qual va estirant el fil fins allà on pot. A “Les platges del clatell”, la seva darrera obra, relliga les vides de dos artistes, Francis Picabia i Benet Rossell, per reviure la figura de la poeta Berta Epstein. En el camí narratiu, Vigó explica un viatge a Nova York, a l’hivern del 1970, que fa Benet Rossell amb l’artista terrassenc Antoni Miralda. Per ambdós és la descoberta d’Amèrica i d’una ciutat, Nova York, visitada fins aquell moment a través de la pantalla del cinema.
La primera aventura comença a l’avió quan coneixen a la domadora de girafes d’un circ reputat i, arribats a l’aeroport de Nova York, són convidats a pujar en una limusina negra fins a un punt de l’avinguda Madison. Un cop hostatjats, el seu passeig novaiorquès transcórrer en bona part per Manhattan i Brooklyn. Rossell i Miralda es proposen ser observadors, exploradors, sense més propòsits. Durant el recorregut es topen per atzar amb diversos personatges i situacions. Una de les troballes més celebrades és el rodatge de la pel·lícula “French Connection”. Allí hi passa un accident i presten ajuda. La persona de la qual tenen cura els porta fins al conjunt d’habitatges públics de Marlboro Houses (Brooklyn), amb forta presència italoamericana i amb guetos de població negra i una part d’hispans. Serà l’experiència més sorprenent i decisiva perquè, en aquell reducte de les Marlboro Houses, coneixen a un poeta mexicà que els parla de l’artista Francis Picabia.
En aquell viatge iniciàtic, i concretament en un banc de la Roosevelt Island, Miralda té una revelació: “Un dia -li confessa a Rosell- obriré un restaurant a Nova York on es podrà beure en porró”. L’artista terrassenc va fer realitat el seu somni. A principis de la dècada dels 80, va inaugurar a la ciutat americana el Tapas Bar on els clients podien beure a galet. El negoci va tancar el 1986. A partir de llavors, Miralda es va dedicar íntegrament a la seva activitat de creació artística. Anys més tard, el 1992, seria el pare del surrealista casament entre les estàtues de la Llibertat i Colom, una cerimònia transatlàntica que va donar la volta el món.
—————————————-
3) Els nens de la senyora Zlatin, de Maria Lluïsa Amorós
Finalista Premi Ramon Llull 2020. Editorial Columna, 2021
Aquest llibre és fruit de llegir i consultar molta documentació escrita i oral. L’autora ens fa partícips del periple d’una infermera jueva de la Creu Roja, Sabine Zlatin, per rescatar a nens i nenes de la persecució nazi a França i acollir-los a la Maison d’Izieu, un casalici del segle XIX situat a la Vall del Roine que havia servit de casa de colònies.
Els fets que varen passar a la Maison d’Izieu desperten la curiositat d’un periodista barceloní, Oriol Verdier, que vol escriure una novel·la sobre els nazis a Barcelona que es relacionaven al Ritz als anys 40. Verdier explora el passat del seu avi francès, Gustau Verdier, que l’any 1944 viatjava a Barcelona i poc després a Terrassa. L’avi francès ve a la nostra ciutat per comprar una fàbrica tèxtil gràcies als seus contactes amb gent relacionada amb el règim d’aleshores. El periodista vol saber per què el seu avi traspassa la frontera i quina implicació té amb els franquistes.
La referència a Terrassa no és casualitat. L’autora és descendent del comerç familiar de teixits Las Americas, Creus, Reig i Amorós, de Reus, que va mantenir durant molts anys una estreta relació amb les fàbriques tèxtils de Sabadell i Terrassa, entre aquestes la firma egarenca Amorós i Montané. La botiga de Reus fou fundada per l’avi de l’escriptora, Rodolf Amorós i va continuar el negoci el seu pare, Xavier Amorós. Els Amorós es van desplaçar a Terrassa quan la ciutat va patir la terrible riuada de 1962 i van assistir al funeral dels deu treballadors de la fàbrica Amorós i Montané que van perdre la vida pels estralls dels aiguats.
—————————————-
4) Confessions d’un sommelier, de David Seijas
Editorial Ara Llibres, 2024
La novel·la és un relat en primera persona de David Seijas que va ser sommelier del famós restaurant El Bulli de la cala Montjoi de Roses, que va crear Ferran Adrià i que va dirigir el terrassenc Juli Soler, traspassat el 2015. En aquest llibre hi trobareu el testimoni d’un premiat sommelier en el dia a dia d’aquest espai gastronòmic mític i reconegut internacionalment. I podreu saber el davant i el darrere d’uns fogons que es van fer famosos per la seva cuina creativa, però que, a la vegada, exigien i causaven una forta pressió als seus treballadors.
L’escriptor vigatà, que debuta en el camp literari amb 44 anys, recórrer els dotze anys que va treballar en El Bulli, on triava i servia els vins als comensals. Dona les gràcies especialment al terrassenc Juli Soler de qui destaca la seva mà estesa, la seva genialitat i agraeix que el contractessin per aquesta feina que va compartir amb el també sommelier Ferran Centelles.
En aquest llibre, no tot és bufar i fer ampolles. Aquest sommelier ho tenia tot, però va caure en l’addició. La seva professió, el tast de vins, es va convertir en el seu pitjor enemic.
Seijas ha explicat que va arribar un moment, a principis de 2011 (El Bulli va servir el darrer sopar el 31 de juliol d’aquell any) que la seva relació amb l’alcohol, a la que es va sumar les drogues, ja no era sana i que tenia més protagonisme del que havia de tenir. La mort del seu pare i la seva filla molt petita van marcar un punt d’inflexió per replantejar-se la seva vida i buscar solucions professionals. Després d’un llarg temps de lluita per superar l’addició, ha decidit escriure la seva experiència per compartir-la i alerta als joves que treballen en el sector que la ratlla entre l’èxit i el fracàs és molt fina.
