Miquel Missé (Barcelona, 1986) serà dijous a Terrassa per presentar “Mapa per a la incertesa” (Bellaterra Edicions). Estarà acompanyat per la il·lustradora del llibre Àlex Martínez i la cap del servei LGTBIQ+ de l’Ajuntament, Maria Cors.
Insinua el títol del llibre que ens cal un mapa per sostenir la incertesa, de si un infant que transita serà nen o nena? Preferim zones de confort estables, tot i que no siguin transformadores? Tot i que parla del gènere en la infància, el volíem obrir a com -en aquesta societat- ens costa sostenir processos en les que hi ha incertesa. Perquè les criatures estan construint, estan explorant… Va d’acompanyar nens i nenes amb formes de viure el gènere que s’allunyen del que s’esperaria. Però també vol donar eines a les persones que fan acompanyament. Quan acompanyem algú que passa malestar (i avui en dia n’acumulem molt), a la gent li costa molt assumir aquesta incertesa.
I un món canviant genera, “per se”, més incertesa… I la gent necessita solucions, respostes, formes de resoldre el malestar… Però de vegades no hi ha temps per pensar. D’acord: hi ha malestars que segurament necessiten ser calmats molt ràpidament. Però d’altres, com les relacions amb l’exploració de qui som (el gènere, el joc, la forma en la qual ens representem) les hauríem de reservar a processos que no necessitin ser resolts, sinó a estar oberts, on càpiga una certa incertesa i on el món adult no necessiti resoldre aquest enigma, posar-li un nom i tancar-lo en una etiqueta.
El vostre llibre sembla que ajudi amb qualsevol acompanyament, no només els trans. Per exemple, a mi llegint-lo, m’ha connectat amb estar amb un amic quan viu el dol d’un familiar o de la ruptura d’una amistat… És que el llibre no pretén acompanyar el trànsit final, sinó acompanyar un procés que no sabem de quina manera acaba, ni tan sols si acaba. De vegades, acompanyar no vol dir anar a un lloc, sinó estar el costat d’algú. Com el procés de dol, en el qual el que l’amic que t’acompanya no et pot donar una recepta que ho cura, una píndola… El dol ha de ser viscut. I aquí diem el mateix: l’experiència amb el gènere ha de ser viscuda.
Dius que de vegades no hi ha punt d’arribada. Heu fet un mapa que sembla un “antimapa”! És que volem pensar que un procés de trànsit d’identitat de gènere té una resolució final. Però és molt inquietant. A veure: Jo entenc perfectament que la gent necessiti una resposta. Però el gènere no és una veritat ni un fet natural, sinó que es basa en unes normes.
De vegades, la resposta la necessitem més aviat els adults, que no pas les criatures que fan un trànsit? És l’angoixa d’un adult que acompanya una persona petita. I que té por que la petita pateixi violència. I llavors pensa que una manera d’atenuar aquesta possibilitat és fer intel·ligible la seva identitat. I això implica reduir-ho a una categoria. D’acord, la gent ho necessita. Però un matís: Quan un nen es vol disfressar de princesa, ens demanem “què està passant?”. I la pregunta és anterior: Passa quan obres una extraescolar de futbol i només se t’apunten nens. Això sí que és inquietant. Perquè els nens han d’aprendre a reproduir la masculinitat i així l’acaben incorporant. És tan sorprenent que un nen es vulgui disfressar de “Frozen” com que vulgui fer-ho de Leo Messi.
Aquesta esmena al sistema binari és una de les teves tesis centrals, que també és una esmena a l’essencialisme o la política identitària de la lluita trans i feminista? És la principal idea del llibre! Cert: una crítica a l’essencialisme de gènere, posat en un cas pràctic. Quan diem que el gènere no és natural, vol dir que els nens estan aprenent les normes. I a mesura que van creixent, les criatures es van limitant parts de sí mateixes, en un procés castrador. Però cometem un error si pensem que l’única gent que fa moviment és la que fa transició: hi ha experiències d’apropar-se més a el femení o masculí: els adolescents que es maquillen d’una manera o una altra, com tallen els cabells, què fan al gimnàs… Estan explorant.
A nivell editorial, aquest llibre és un àlbum il·lustrat? Un conte infantil? Un assaig? En una llibreria, a on ha d’anar? És el més complex que hem fet amb el llibre: desafiar una indústria editorial que parcel·la molt el coneixement. L’edita una editorial infantil, però és un llibre per a adults.
Ostres, m’adono que la meva pregunta volia definir també el gènere (en aquest cas literari)… Hi ha alguna cosa híbrida. És un assaig, però il·lustrat. Parla de la infància, però és per adults. I no el vam fer pensant en el mercat editorial, sinó en la millor manera d’expressar el que volíem.
Si és un conte per adults, recorda a “El sentido del asombro”, de Rachel Carsson. Oh! Bé, el to del llibre volia ser molt amable, en un context en el que hi ha molta polarització i crispació sobre aquest tema. I nosaltres volíem ser un lloc de respiració.
També sembla un catàleg de sentiments pendents d’emparaular. Com deia Ludwig Wittgenstein, “els límits del meu llenguatge, són els límits del meu món”. És que falta un imaginari per acostar-nos a aquestes qüestions des de posicions més curoses i que no vulguin tancar sempre el tema. Per exemple, la il·lustració del llibre facilita molt la lectura oberta, perquè permet molta metàfora. I necessitem nous llenguatges que no ens portin sempre a etiquetes que ens tanquen.
Hi ha ficcions audiovisuals en aquesta línia? Precisament acabo de veure un film sobre masculinitat i infància, “Close”, i ha entrat al catàleg de Netflix. També la sèrie italiana “Prisma”, que està a Amazon.
Constates un canvi a les escoles, a la vivència de les sexualitats i les identitats de gènere entre els adolescents d’avui dia? Hi ha hagut un canvi molt fort en els darrers 20 anys. Qüestions que abans estaven estigmatitzades, ara estan més visibilitzades i normalitzades. Ara bé: la qüestió va de visibilitzar allò LGTB? O que la norma fracassa amb tothom? Hem avançat molt en dir que altres categories son possibles, però hem tancat la conversa: o som una cosa o l’altra.
