Torna Xavi Buxeda explorant els límits de l’acceptació de les (greus) errades dels altres (que poden acabar sent nostres). Especialment, en la diferència entre demanar el cap del culpable quan és desconegut, però protegir-lo quan és el teu amic.
Xavi Buxeda (Terrassa, 1985), reestrena divendres l’obra “Qui estigui lliure”, que va tenir una primera vida l’any 2022, a un espai més discret: l’Off de La Villarroel (aprofitant l’espai escènic d’altres obres). Ara assalta la sala Becket de Barcelona en solitari. I els dos anys transcorreguts han servit també per a readaptar una mica l’obra, ja que el context social ha canviat. “Uns dies abans que estrenéssim, havien matat Samuel Sánchez a A Corunya, en una agressió homòfoba. Així que el debat estava a flor de pell i no podíem oferir tan de marge per la reflexió”, enraona Buxeda. “Ara, hem apurat més amb el conflicte”.
De fet, i sense fer “espòiler”, l’obra parla sobre una agressió homòfoba. I certament, encara succeeixen. Però, no estaran ja conscienciats els espectadors que s’acostin a veure l’obra? “Aquí anem a veure fins a quin punt tothom té controlada la seva reacció quan l’agressor és un pare, un tiet…”, explica el dramaturg. “Perquè si el coneixes, si és algú de molt a prop, reacciones igual?”, afegeix Buxeda.
El terrassenc Xavi Buxeda
Certament, a cada agressió, les reaccions i condemnes a Twitter són immediates i taxatives. No només físiques, també verbals. “He vist gent a les xarxes socials condemnant comentaris homòfobs i demanant el seu cap. Però si és el teu tiet? El deixes de convidar al sopar de Nadal? Deixes de parlar-lo?”.
El motor de l’acció de Si algú està lliure és precisament el fet que un amic participa d’una agressió homòfoba. “És el teu amic, heu crescut junts des de la infantesa i està molt penedit. Aquí entra l’amistat, que és l’amor més sincer, més difícil de trencar”, explica el director terrassenc. De fet, la reflexió sobre l’amistat hi té molt de pes. “En la meva obra, sempre estic al voltant d’aquest univers”.
I s’activa en l’explorar els límits de l’acceptació de les errades.
