La vida comercial de les pel·lícules és tot un misteri. Treballs interessantíssims es perden a la paperera de les distribuidores i obres detestables acumulen setmanes a les cartelleres. De vegades, la diferència entre arribar o no al gran públic és un tuit. Com el que va fer el mestre del terror, Stephen King, el cap de setmana passat.
El film del terrassenc Caye Casas “La mesita del comedor” es va estrenar a finals del 2022 i va guanyar el premi del Festival de Tallin. N’ha acumulat 28 més, la majoria en certamens de gènere fantàstic. Peró ningú no és profeta a casa seva. Caye va dur el film a Sitges i no l’hi van seleccionar, quan es tracta d’un film molt de Sitges.
La plataforma Filmin havia comprat la pel·lícula i ha aprofitat el rebombori generat per la piulada del de Bangor per estrenar-la. Va ser ahir. La seva vida a les sales comercials va ser curta, molt curta, per bé que es podrà tornar a veure a les 12 Hores Fantàstiques que organitza el Cinema Catalunya a l’octubre. “La mesita del comedor” és un film de terror que no ho sembla, o que no ho vol ser, o que s’allunya del gènere per endinsar-se en el terreny del drama familiar, de les relacions de parella, de la por més atàvica. És d’aquella mena de pel·lícules que molta gent no aguantaria ni cinc minuts.
No perquè hi hagi sang i fetge, que no n’hi ha; ni perquè segui aburrida, que no ho és en absolut. És un treball molest, que fa mal. Una parella que acaba de tenir un fill es trasllada a casa de l’àvia d’ell. La primera seqüència ens presenta els protagonistes en una botiga de mobles, a punt de comprar la tauleta del menjador del títol. Aquest simple fet els canviarà la vida. El que passa durant els 80 minuts restants de metratge és tan bèstia, tan esfereïdor, tan inassumible, que fa que molts espectadors apartin la mirada de la pantalla, que no ho puguin suportar. S’ha acusat Caye Casas d’haver allargat un curt. Fals. “La mesita del comedor” s’aguanta perfectament com a llarg.
Et té pendent de la pantalla durant tota la projecció i no et deixa anar fins al final, quan et quedes mirant bocabadat la pantalla i et segueixes fent preguntes, segueixes patint. I és que aquest patiment t’acompanyarà ja tota la vida. Aquest terror és el que ha captivat Stephen King, que hauria estat ben capaç d’escriure una novel·la amb aquestes poques premises. I és que, quan tens entre mans una bona història, només et cal deixar que s’expliqui per ella mateixa. “La mesita del comedor” és un film claustrofòbic, que per moments recorda el Polanski d’”El quimérico inquilino” o l’”Angoixa” de Bigas Luna.
La fotografia no vol ser bonica i els enquadraments juguen a favor d’una angoixa que creix fins a esdevenir insuportable. Bravo, Caye!
