Roberto Fonseca (l’Havana, 1975) atén la telefonada de Diari de Terrassa des de Bucarest, on acaba d’actuar dins la gira europea que demà divendres el porta a Terrassa. “Ara en aviat me’n vaig cap a l’aeroport”, ens diu un músic de maleta en mà.
Des de Bucarest, doncs: com va la gira europea? Estic extremadament content amb aquesta gira del “show” “La gran diversión”. El públic reacciona més del que esperàvem i això és el “leitmotiv”. Però és que a la premsa també en parla molt bé!
Estàs presentant el teu darrer àlbum, “La gran diversión”, que és un homenatge a les nits de L’Havana. Com han estat les teves nits havaneres? La nit de l’Havana és molt musical. Totes les meves sortides de nit estan lligades a la música, d’una manera o una altra. Quan ets músic, és molt difícil deslligar-te de la música. Tot i que vagis a sopar a un restaurant, acabaràs en algun lloc escoltant música. És el que faig i el que em dona vida. Però tampoc soc de sortir molt. Soc una persona casolana, més d’estar a casa.
Vols dir que la idea preconcebuda que tenim del jazzman que és molt de la gresca, no té per què ser certa? I ara! De vegades ens quedem amb el clixé del jazzman que està tot el dia al carrer, bevent, fumant, etc. Jo no soc res d’això, soc tot el contrari: ni fumo, ni prenc alcohol… Quan vaig a un club a ballar, m’ho passo bé amb les amistats, però després puc tornar a casa tranquil·lament. I això no treu que, en la vida, no hagi estat fins a les sis o set de la matinada ballant de festa. Però no soc un jazzman perdut, que està tot el dia bevent una copa. No. Tampoc és que em molesti que la gent ho faci, però jo no soc així. A mi m’agrada estar a casa.
El disc també fa homenatge (o s’inspira) en les nits del París de la primera meitat el segle XX. És una petita nostàlgia, sobre allò que no hem viscut? En primer lloc, sento que voldria haver nascut en una altra època. Concretament, en els anys trenta de París. O ampliant-ho: entre els anys trenta i els anys vuitanta, en l’àmbit musical.
“El jazzman que està tot el dia bevent i fumant és un clixé. Jo soc més d’estar a casa”
Oh! Recorda a aquella pel·lícula de Woody Allen, “Midnight in Paris”, en la qual el “prota” tornava cada nit a una època parisenca diferent… Sí! Bé, és que m’hagués agradat molt desenvolupar-me en aquella època, perquè havia un interès de recerca musical. Els músics es preocupaven moltíssim per fer una música pura; no com ara, que es preocupen pels “likes” i pels “views”. A més, França és el primer país internacional que obre les portes a la meva música. Els cubans sempre sentim sorpresa i amor per París i la vida parisenca. Però soc nascut l’any 1975.
I heu tingut molta relació, històricament, malgrat l’oceà Atlàntic! I tant. A París hi havia un lloc, on anaven els músics cubans, que es deia “La cabaña cubana”. I a l’Havana, al mateix temps, existien molts cabarets, fins i tot amb el nom en francès, com el “Sacre coeur”. Tot estava molt connectat. A mi m’encanta, aquesta connexió melòdica cubana amb la malenconia francesa.
És la música que escoltarem a Terrassa? A Terrassa no portem el format complet de músics de “La gran diversión”, però sí que tindrem gran part i tocarem temes nous com “Janine”, “Salam malecom”…També farem peces d’altres projectes anteriors… I coses inèdites, que la gent no m’ha escoltat, com referències a música clàssica! Tinc la certesa que ens ho passarem molt bé.
I si la gent de Terrassa que vagi de públic no s’alça de la cadira a ballar, per com som els europeus? Ha, ha, ha! Però quins europeus? A quins et refereixes?
“Alguns músics d’ara es preocupen massa pels ‘likes’ i les ‘views’ de les xarxes”
Mmm… M’has pillat! Perquè si estàs a Bucarest ara mateix, deuen ser molt diferents a aquesta part del Mediterrani… T’he posat en un compromís, eh? (Riu) Bé, ara parlant seriosament: una de les coses per les quals em sento content és què, durant els concerts, no sabem a quin país estem. Si ens fixem en la resposta del públic, no sé si estem a l’Havana, o a un país europeu. En Hèlsinki, fa poc -i sent un país fred-, no sabia si estàvem a Hèlsinki, a Alabama, a Berlín. Allà a Finlàndia, al principi, la gent comença una mica reservada (com a cultura d’aquell país). Però després s’oblida que són d’on són. I tota manera, estem preparats per tot tipus de públics. I això no ens molesta. Cadascú té la seva manera de gaudir de la música. Amb “La gran diversión”, hi ha un moment que jo convido tothom a ballar. Però el que vulgui quedar assegut a la seva cadira, fantàstic!
Si algú no s’aixeca, no t’enfadaràs? Per res! Si es queden asseguts, però gaudint, perfecte! Benvinguts! Jo tampoc em considero un músic ballable, com Benny Moré o Buena Vista Social Club.
Vau actuar a La Paloma de Barcelona, fa uns mesos. Tu que freqüentes molts països, veus que el tancament de clubs nocturns sigui un fenomen internacional? Jo crec que es deu a la pandèmia. Molta gent de clubs es va quedar en bancarrota. Tampoc no és el mateix contractar un grup de músics, que posar música amb un discjòquei. Però és cosa de la pandèmia: espero que torni a canviar. La música en viu sempre serà diferent que la música enllaunada.
Sabent que vens d’una família de músics, et sents un futur preconcebut? T’hauria agradat tenir un altre ofici potser menys viatger, amb horaris més fixos… La meva vida és la meva música i la música la vida. No em veig fora d’ella. Jo estava predestinat a fer la meva música. La música és la més bella de les belles arts. Els músics creem estats d’ànim al públic, tant físics com mentals.
Ens hem deixat res, per comentar? Uf! Ens caldrien dues hores més de conversar. Esperem veure’ns a la Cava!
