“Don Quixot”
Ballet Nacional de Cuba
3 de maig de 2024. LAFACT
Coreografia d’Alicia Alonso, Marta Garcia i María Elena Lorente sobre l’original de Màrius Petipà i la versió d’Alexandre Gorsky. Música: Ludwing Minkus
Més d’un segle i mig ens separen de l’estrena del ballet “Don Quixot” a càrrec del Bolshoi a Moscou. L’obra, del tàndem Màrius Petipà i Ludwing Minkus i basada en la novel·la homònima de Miguel de Cervantes, segueix pujant als escenaris en ser, juntament amb “El llac dels cignes”, una de les obres més representades del repertori del clàssic.
El Ballet Nacional de Cuba, que forma part de les companyies apreciades de LaFACT, va tornar aquest divendres a Terrassa per presentar-nos la seva versió de “Don Quixot” que va estrenar el 1988 sota la mirada i l’ànima de la mítica estrella cubana Alicia Alonso. La formació va satisfer el públic, especialment en els trams de l’obra que demanen una qualitat artística i tècnica més arriscada com el gran pas a dos del final del tercer acte.
El ballet “Don Quixot” es basa en “Las bodas de Camacho”, un episodi de la segona part del llibre d’aventures del cavaller creat per Cervantes i sempre acompanyat de l’escuder Sancho Panza. Ambientat en un poble de terres de Castella, conté una història d’amor que té com a protagonistes la Kitri i el barber Basil. Els dos joves estan enamorats, però el pare de la noia s’oposa a aquesta unió i vol que es casi amb l’adinerat Camacho. A partir d’aquí, Don Quixot, servint-se de la seva condició de noble i sobretot del seu enginy, idea una estratègia perquè el pare renunciï a la seva proposta i acabi acceptant el casament dels dos joves.
Estem davant d’una història romàntica coreografiada per un dels grans mestres del clàssic Màrius Petipà, que va deixar un llegat considerable (més de quaranta obres en dansa) i va conèixer cultures diverses com l’espanyola. De fet, Petipà va ser primer ballarí del Teatre Real de Madrid durant uns anys, entre 1943 i 1946, abans de marxar a Rússia per dirigir el Ballet Imperial Rus i quedar-se definitivament en aquells país fins al seu traspàs.
/ Lluís Clotet
El ballet “Don Quixot” és clàssic en essència però, donat el lloc on passa, en terres de Castella, introdueix el ball i també el flamenc espanyol. Això fa que el resultat sigui una obra d’àmplia i diversa riquesa dancística i que els ballarins hagin de ser dúctils i versàtils per afrontar la partitura de Petipà.
El Ballet Nacional de Cuba va fer una interpretació correcta. Els protagonistes Kitri (Grettel Morejón) i Basil (Yankiel Vázquez) van brillar –ella més que ell– en els duets reservats en cada un dels actes i sobretot al final del tercer acte. En aquest punt, la Kitri (Grettel) va deixar emmudit al públic, que emplenava l’auditori de LaFACT, amb l’execució del pas dels “32 fouettés”, els 32 girs ràpids sobre una cama. Ho va fer amb un estil elegant, precís i gràcil tal com exigeix l’obra. La seva parella, en Basil, (Yankiel), en el paper de seductor, també va demostrar el seu “savoir faire” recorrent l’escenari girant i saltant amunt fins a perdre l’alè.
La interpretació d’aquest pas a dos, amb les seves variacions, va ser el moment més esperat i reeixit de l’espectacle perquè és el que posa a provar les qualitats de tot ballarí i ballarina del clàssic. I, al mateix temps, va culminar la posada en escena d’una obra que va fluir de manera adequada al llarg de poc més de dues hores.
El ball més espanyol va estar present en el primer i últim acte donant una tonalitat alegre, divertida i cromàtica. Varen gaudir de boleros, fandangos, seguidilles, incloent-hi un ball de toreros, que van fer voltejar la seva capa al ritme del seu cos i dels seus peus. No van faltar les panderetes, les castanyoles i alguna guitarra espanyola.
El ball més clàssic coral ens va arribar al segon acte amb el somni de Don Quixot, reivindicant la seva estimada Dulcinea enmig d’unes nimfes, i invocant a Cupido. Aquí vam deixar el món terrenal del primer i tercer acte per endinsar-nos en el món eteri. Un conjunt de ballarines, les dríades, capitanejades per la seva reina van oferir una dansa coral de puntes de peus, amb un braceig de braços contingut, que les feia moure sobre l’escenari com si fossin unes nines delicades.
El conjunt va defensar la coreografia amb rigor, energia i vitalitat (els ballarins d’aquest programa per la gira espanyola són molt joves) i va afegir expressivitat en les escenes que calia. En l’estètica varen trobar a faltar que li faltava una posada a punt més d’actualitat, tant en l’escenografia (hi havia més recursos decoratius, com el cavall de Don Quixot, però es van fer malbé en el transport per avió, segons la companyia) com també en algunes peces del vestuari (la tela de les capes dels toreros, per exemple, lluïa poc). Malgrat tot, l’aventura de Don Quixot, ballada a Terrassa, amb mirada des de Cuba, va complir el seu propòsit i es va acomiadar amb aplaudiments.
